Retorn de l’envàs retornable
El sistema de dipòsit apareix com a alternativa raonable a l’actual model de gestió dels envasos utilitzats
Un SDDR té molt atractiu per al petit comerç i per als recuperadors
Va prenent forma el consens que cal anar més enllà en la gestió dels envasos de begudes, perquè de residus que fan nosa a l’entorn i fan esmerçar recursos econòmics per ser gestionats, esdevinguin retornables dins de sistemes de dipòsit que, de fet, no fan més que recuperar vells hàbits.
En els pròxims mesos, un cop el Parlament normalitzi la seva activitat, es discutirà en comissió la necessitat d’implantar un sistema de dipòsit per gestionar ampolles de vidre i plàstic, llaunes i brics, en què el consumidor recupera els cèntims pagats en dipòsit en el moment de la devolució de l’envàs del producte que ha consumit.
El 25 de juliol de l’any passat l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) va presentar un estudi sobre viabilitat d’un Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) per als envasos que, amb la proposta d’un dipòsit únic de 10 cèntims d’euro per envàs, lliuraria un balanç net de 17,80 milions d’euros, amb una contribució dels consumidors de 26,44 milions (dipòsits pagats però no reclamats) i dels productors de 8,26 milions, atès que el que pagarien, una taxa en concepte de Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), estaria compensat per l’estalvi en 13,71 milions de l’aportació al Sistema Integrat de Gestió (SIG). Segons els autors de l’estudi, adoptar el SDDR abaratiria, en 16,90 milions a l’any, el cost de la gestió de residus dels ens locals, atès que s’estalviaria en freqüències de recollida, neteja viària i littering (abandó de residus a l’entorn natural). S’ha de dir que el sistema permetria, en les projeccions de l’estudi, assolir un reciclatge addicional de 41.296 tones respecte del sistema actual, augmentant així el reciclatge fins al 94,95%. A Catalunya, segons l’ARC, dels 9 milions d’envasos que es posen en circulació a l’any, 5 milions van a abocadors per haver-se escampat per carrers, papereres o platges.
Rosa García, directora de Rezero, associació integrant de la plataforma Retorna, que promou els SDDR, observa que un sistema de dipòsit és absolutament necessari ara i aquí: “Els envasos retornables s’han reduït un 32%, els establiments estan anant clarament cap a l’envàs de només un ús.” El clar retrocés de l’envàs retornable es visualitza en el cas de la cervesa, “amb molts establiments que es passen del vidre a la llauna”. Aquesta reculada va ser percebuda a estats com Alemanya i una quarantena més, que van reaccionar legislant per implantar sistemes de dipòsit, com el que és a punt d’adoptar el Regne Unit. Com explica Rosa García, l’adopció d’un SDDR “és atractiva per al comerç, que té un incentiu per cada envàs gestionat, i a més pot fidelitzar el consumidor que quan ve a la botiga a cobrar el dipòsit, eventualment pot comprar altres coses”. També hi està molt a favor el Gremi de Recuperadors de materials com l’alumini, que “veu com li arribaria un volum gran de materials de molt alta qualitat, cosa que ara no passa”. I, és clar, els més favorables són els ajuntaments: ja són un centenar a Catalunya les corporacions locals que han aprovat una moció perquè arribi el sistema de dipòsit. “Hi són molt favorables perquè molts envasos es perden al contenidor gris i a les papereres i suposen un cost que no paga pas Ecoembes.”
Els que no ho veuen gaire clar són grans productors d’envasos que donen suport als SIG actuals: “Al·leguen que tot funciona bé, però nosaltres veiem que el sistema de reciclatge ha arribat a un sostre després de 30 anys de funcionament, el 40%, i cal cercar mesures complementàries.” De fet, un estudi de la Càtedra Unesco de la UPF, dirigit per Pere Fullana, sosté que passar de l’actual sistema al SDDR suposaria passar d’uns costos anuals de 86,3 milions d’euros a 378,3 milions. Segons denuncia Retorna, una altra raó per oposar-se al SDDR és que “hi ha un gran frau en la circulació d’envasos: l’envasador paga un tant per cent per envàs posat al mercat, però a la realitat, per reduir el seu cost, es comercialitzen llaunes o productes envasats a altres llocs, com a l’Est d’Europa”. Com afegeix, “un sistema de dipòsit no admet el frau, és totalment transparent”. Catalunya disposa de l’experiència pilot, el 2013, a la localitat empordanesa de Cadaqués, prou reeixida: es va assolir un 90% de recuperació “i els envasos van desaparèixer de les platges: els nens sortien de l’escola, recollien les llaunes abandonades pels turistes i se n’anaven al súper a cobrar”.
La Comissió i la Xina
La Comissió Europea, en la seva estratègia sobre el plàstic, darrerament ha destacat que caldria anar cap al sistema de dipòsit, “en particular per als envasos de plàstic”. De segur que aquesta declaració d’intencions té molt a veure amb l’anunci de la Xina de voler deixar de ser “l’abocador del món” i prohibir la importació -7,3 milions de tones el 2016-, des de principis d’any, de 24 tipus de residus tòxics, entre els quals s’inclouen els envasos de plàstic. Als sistemes de dipòsit els pot donar una bona empenta declaracions recents com les de Nick Brown, director de Sostenibilitat de Coca Cola a Europa: “Als països amb un sistema de dipòsit millora el reciclatge i es redueix l’abandonament d’envasos de begudes.”