A la fi de 2016 es van complir dotze anys des de la promulgació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s'estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Aquesta llei té per objecte combatre l'abús, en perjudici del creditor, en la fixació dels terminis de pagament en les operacions. L'article 4 de la citada llei estableix que el termini de pagament que ha de complir el deutor, si no hagués fixat data o termini de pagament en el contracte, serà de trenta dies naturals després de la data de recepció de les mercaderies o prestació dels serveis. A més, l'esmentat article dicta que els terminis de pagament no podran ser ampliats mitjançant pacte de les parts per sobre dels seixanta dies. Conseqüentment, la norma imperativa prohibeix la possibilitat d'allargar els períodes de cobrament més de seixanta dies des del lliurament dels béns mitjançant l'autonomia de la voluntat dels contractants.

Com a penalització a la morositat, l'article 7 de l'esmentada llei estableix que tot retard per part del client al moment d'efectuar el pagament en relació amb el termini contractual o legal, dona lloc automàticament al dret dels creditors a percebre interessos de demora. L'interès de demora –a falta d'un expressament pactat en un contracte entre les parts– corresponia a la suma del tipus d'interès de refinançament del BCE més vuit punts percentuals.

I, la qual cosa constitueix un punt molt important, l'article 9, Clàusules i pràctiques abusives, introdueix el concepte de prohibició d'abusar de la llibertat contractual en perjudici del creditor, ja que quan existeixin acords que beneficien excessivament el deutor a costa del creditor, es poden considerar abusius aquests contractes i es consideren nul·les les clàusules pactades entre les parts sobre la data de pagament o les conseqüències de la demora que difereixin quant al termini de pagament i tipus legal d'interès de demora establerts per la llei, quan tinguin un contingut abusiu en perjudici del creditor considerades totes les circumstàncies del cas, entre elles la naturalesa del producte o servei o els usos habituals del comerç. Aquest article determina que el jutge que declari la invalidesa d'aquestes clàusules abusives integrarà el contracte conformement al que disposa el Codi Civil i disposarà de facultats moderadores respecte dels drets i obligacions de les parts i de les conseqüències de la seva ineficàcia.