Va sorgir fa quatre o cinc anys, quan a Tordera vam començar a treballar en el 150è aniversari del naixement de Bertrana. Inicialment, havia de ser una petita conferència sobre els lligams de l’escriptor amb el poble que el va veure néixer.

Certament, es donava per cert que els seus pares fugien de les tropes liberals que hi havien arribat, i un cop va néixer, la família se’n va de Tordera i mai més no es va saber res dels Bertrana.

De bon començament no teníem cap pista que contradigués la versió coneguda, però quan vam decidir gratar una mica hi vam trobar documents que acreditaven que la família havia fixat la residència al municipi. Concretament, dos escrits oficials localitzats a l’arxiu que situen els Bertrana uns 9 dies abans del naixement i un altre, 13 mesos després. Aquesta recerca també ens ha permès conèixer un dels personatges que s’hi anomena, molt lligat als Bertrana, Salvador Soliva, un capitost carlí molt desconegut a Tordera i que va encapçalar l’última revolta carlina a Badalona.

Prudenci Bertrana, entre la realitat i la ficció ressegueix la biografia de l’autor i la contraposa amb la del protagonista, Innocenci Aspriu, el seu alter ego que apareix en la seva trilogia més coneguda: L’hereu, L’impenitenti El vagabund. Tradicionalment, s’havia considerat una autobiografia del mateix Bertrana

No. Aquestes tres novel·les, per mi, són l’obra cabdal de Prudenci Bertrana, i l’escriptor es pren certes llicències, tot i que sí que recrea episodis de la seva vida real. L’obra vol documentar tant la vida de Bertrana com la que Bertrana fa viure al personatge de ficció. No entren pas a determinar què és veritat i que no, perquè no és l’objectiu del llibre. Podríem qualificar la trilogia com una falsa autobiografia, però respectant sempre que Bertrana era conscient que estava fent ficció.

És probable. Prudenci Bertrana era un gran pessimista i va passar èpoques molt dures a la vida, en què va perdre tres fills. Hi ha episodis dins els quals la petjada de la ficció és molt evident, però n’hi ha d’altres que expliquen amb fidelitat extrema, com si fos un article periodístic, allò que va passar. La seva marxa de Girona i l’arribada a Barcelona n’és un exemple clar.

Curiosament, en la seva producció literària no hem trobat cap referència concreta al poble. En canvi, com a cronista i ja en edat avançada, acostumava a proclamar que era fill de Tordera. Bertrana descriu la realitat com si fos un pintor, perquè si pot millorar-la ho fa. La reinterpreta en clau molt personal.

No, ni de bon tros. És un autor que pot donar molt de joc. En aquest llibre em centro en la seva biografia, perquè no n’hi havia cap a excepció d’una feta per la seva filla, Aurora, basada més en les novel·les del seu pare que no pas en els fets reals. Queda molt de camí per fer i l’Any Bertrana pot ser un bon inici.