Van molestar molt i molt bé. Van fer allò que creien que havien de fer. Com a conseqüència van trepitjar alguns ulls de poll i amb el temps aquell esperit de revolta perdura en persones que s’assemblen a aquelles a qui van molestar. Per això el meu interès per recuperar-les.

Montserrat Roig va ser novel·lista, periodista, autora de llibres de periodisme reivindicatiu com Els catalans als camps nazis que són fonamentals per a la cultura catalana. Va ser una periodista de diari molt guerrera, amb molt talent i sentit de l’humor i un exemple de dona jove que amb dos nens va poder fer tota aquesta feina. I Campmany va ser un exemple vital de dona educada en la República que va portar els seus ideals al llarg de tota la vida com a companys de viatge. Es van conèixer perquè Montserrat es va inscriure a l’escola de teatre que va muntar Campmany i així va començar la seva història d’amor intel·lectual.

Al meu llibre Miralls creuats explico que Maria Aurèlia reivindicava el feminisme de la igualtat. En canvi Roig, que és filla del Maig del 68, reivindicava el feminisme de la diferència, que és el propi d’aquella època. Elles van ser pioneres durant uns anys en què no era gens fàcil. Ara ho seguim fent, però elles van tenir més mèrit que nosaltres.

Va ser la periodista cultural més important de la Catalunya del segle XX. La primera crítica de cinema de La Vanguardia i una de les primeres de Catalunya. Crítica de teatre, de moda, literària, novel·lista... Quan Gaziel marxa exiliat, el 36, ella es fa càrrec del diari durant uns mesos perquè el Comitè Obrer decideix que és la persona de consens. Ho va fer durant un temps, després renuncia i viu una etapa molt complicada després de la Guerra Civil. Va estar a presó i després va estar gairebé deu anys sense carnet de premsa. O sigui, que també té un gran mèrit i l’hem de recuperar. Vaig fer un petit llibre sobre ella per reivindicar una feina que realment estava molt oblidada.

Millor, però no com hauríem d’estar. Som en un país que no es pren seriosament el tema de la igualtat de gènere, que no entén que de la mateixa manera que l’educació és la base de tot, la igualtat de gènere també ho és. I sense ella no podrem fer-hi res. Tenim moltíssima feina per fer en el camp de la visibilitat i del veritable dret de la dona a exercir tot allò que vulgui.

Totalment i radical, sí. Vivim en un patriarcat masclista on, afortunadament, molts homes comencen a entendre que també per a ells és molt bo que deixi de ser-ho. Estem en aquest camí i crec que a prop de aconseguir-ho, però queda molta feina.

El pitjor és la cultura, sens dubte. Seria com la punta de l’iceberg de la gran desigualtat que hi ha. La cultura, per exemple, plàstica i visual és plena de dones que han fet moltíssima feina i en canvi no se les representa. I dins de la cultura hi ha sectors que estan pitjor que d’altres. En literatura anem fent, qualsevol pot dir el nom de quatre escriptores, però quant a dramaturgues ja ho tindríem més complicat i quatre compositores de música ja seria pràcticament impossible. Teatre i música són les parentes pobres en aquest camp. Hi ha camps en els quals estem millor, però en el seu conjunt era necessari un Observatori Cultural de Gènere perquè era sense dubte el sector més infrarepresentat.

Cada any fem un informe sobre un d’aquests sectors culturals, organitzem activitats: cicles de conferències, entrevistes a grans dones, taules rodones, etc. Tenim activitat a les xarxes. I posem en comú persones que estan treballant per la visibilitat. Organitzem el premi María Luz Morales de periodisme que premia treballs periodístics dedicats a l’apoderament de les dones. Aquestes són algunes de les feines de l’Observatori i també insistim tot el que podem als polítics perquè necessiten que els recordem que són temes importants.

Sí, hi tenim molta vinculació. Estem molt organitzades afortunadament per xarxes. El feminisme estava una mica dispers i en dates recents s’està ajuntant molt. És a On Són les Dones, l’Associació de Dones Periodistes, CIMA Dones de Cinema... totes les que puguem caminant en la mateixa direcció.

La dona encara té el problema que els altres pensen que no tindrà prou prestigi. En literatura les dones escriuen molt, publiquen tot el que poden i només guanyen el 18-20% de premis a tot Catalunya! Es creu poc en el talent de les dones.

Amb la llei d’igualtat. Les lleis hi són i el que hem de fer és fer-les complir. Només amb això, desapareixerà la desigualtat, la publicitat sexista, la violència de gènere, que és una de les xacres d’aquest país. No estem fent pràcticament res perquè és compleixi la llei d’igualtat. Des del feminisme i la meva petita parcel·la, animo els polítics a esforçar-se perquè es compleixi.

N’hi ha que estan fent l’esforç, però falta moltíssim i de fet els llibres de text no responen a la realitat a la qual haurien de respondre. Les nenes encara es veuen infrarepresentades als llibres de text, i encara no hi ha una assignatura que expliqui que el món ha estat desigual i que hem de caminar perquè sigui més igual. O sigui que no, a l’escola no s’està fent tot allò que es podria fer tot i que s’està començant a caminar.

Hi ha homes que estan fent molt bona feina, acompanyant les dones en aquesta tasca perquè han entès que el món millor és per a tots i totes. El masclisme no beneficia ningú. En conseqüència espero que el futur sigui millor, deixar la feina de l’Observatori i tancar-me per escriure llibres, que és el que m’agrada, i que no siguin necessaris aquests informes que denuncien la invisibilitat, aquesta feina proactiva, que puguem, amb normalitat, compartir la cultura entre tots i totes, i fer coses molt interessants on tothom se senti representat. Hem de treballar per a la igualtat. La igualtat i el dret a ser diferents, homes i dones.