Teatre

CRISTINA CERVIÀ

ACTRIU I DIRECTORA DE TEATRE. ESTRENA A TEMPORADA ALTA ‘ELS DIES QUE VINDRAN’ AMB LA COMPANYIA LA SUECA

“Als actors tocar fons i el dolor ens serveixen de material”

L’actriu, que acumula 33 anys dalt dels escenaris, comença a sentir-se més còmoda dirigint, tot i que la proximitat amb el públic li agrada molt

“Hi ha tant de mite sobre què vol dir ser actriu i què és el món del teatre, que m’agrada ensenyar-ho”

Actriu polifacètica
La biografia de Cristina Cervià ja ocupa uns quants folis: actriu i directora de teatre, actriu de càmera, fa recitals poètics, presentacions de llibres, rutes literàries... Res li és aliè. És professora de l’escola El Galliner, i ha rebut diferents premis al llarg de la seva trajectòria.
Cada dia de la meva vida he pogut fer alguna cosa relacionada amb el teatre. Això és un privilegi
Tothom vol treballar en els fulletons de TV3. [...] Sí, perquè te’n canses, de ser pobre, i a certa edat encara més

C

ristina Cervià Sancho (Girona, 1965) és l’única actriu gironina de la seva generació que ha aconseguit mantenir-se treballant en les arts escèniques. Actriu en essència i cada vegada més directora, torna al Temporada Alta, dirigint la jove companyia La Sueca, i posant en escena uns textos de l’univers dels personatges femenins de Txékhov. Quan l’advertim que en l’entrevista serà tractada de vostè esclata en una de les seves espaterrants i característiques rialles: “Haaaaaaaiii!”
Txékhov és un dels meus autors de capçalera. Com passa en totes les obres, quan comences tens una idea prèvia, sovint una intuïció, i quan t’hi poses ho vas comprovant a la sala d’assaig, que és on les idees han de prendre forma i vida, perquè un text teatral ha de ser tridimensional. Jo, com que soc actriu en origen, m’alimento molt del que em donen els intèrprets. De les actrius de la companyia La Sueca, només havia treballat amb la Mireia, si bé ja coneixia la Lavínia i la Clara. Parteixo d’una idea prefixada i el cas és que has d’entendre’t treballant. He de saber bé el que els dic i el que els demano perquè em donin el que vull; així es creen unes complicitats i unes relacions molt intenses. El text teatral és com una partitura que he anat alimentant a mida que he anat veient cap on creix.
Havien fet altres coses com a companyia La Sueca?
Elles no havien treballat mai juntes, i és la primera cosa que fan com a companyia. Em van venir a buscar, i els vaig proposar fer Txékhov i dones. Després ha anat creixent i m’he pres llicències i he anat farcint, he fet trampes, entre cometes, i si és una rèplica d’un home que m’agrada també la hi he posat.
Vostè també ha triat els textos. Com han anat els assajos?
Vam començar a finals de juny. He fet la dramatúrgia i he triat les escenes i quin sentit pot tenir tot plegat. Ara començo a necessitar que vingui algú de fora, que aporti perspectiva. Entrem i sortim dels personatges de Txékhov. En resum, a l’obra són tres actrius que volen escenificar Txékhov, i fem teatre dins el teatre, que és molt divertit i enriquidor, i està molt pensat per a un espai concret, com és la sala de dalt de La Planeta, que m’agrada molt. Volia proximitat i intimitat: 70 espectadors. Hi ha una part més fora de l’escena, que seria l’espai de les actrius. El camerino també juga, no el veiem del tot, perquè m’agraden les coses velades, que s’intueixen i l’espectador ha d’acabar de construir. Hi ha tant de mite sobre què vol dir ser actriu i què és el món del teatre, que m’agrada ensenyar-ho.
L’obra passa en el temps actual, no és ‘La Gavina’ ni ‘L’oncle Vània’...
Els vestits de les actrius són contemporanis. Quan fem l’escena sí que és l’obra en qüestió. Però ho desmuntem, i són les actrius que entremig parlen entre elles o passen text, entren i surten, i ensenyem el món del teatre per dins.
Però aquesta dualitat de ser actriu i alhora dirigir altres companyes com és porta? Com es pren distància?
Una cosa és conseqüència de l’altra. He dirigit cosetes, de petit format. És una conseqüència natural d’haver estat molts anys fent d’actriu. A Girona soc d’una generació d’actrius en què he quedat una mica sola. La gent amb qui estava al Talleret tenia deu anys més que jo. Ara també he de passar el meu relleu i una manera de fer-ho és impartint classes o dirigint.
I s’ho passa bé dirigint?
És una conseqüència natural. A part que m’ho passo molt bé. M’està agradant més que actuar. Actuant pateixo molt. La gent no s’arriba a imaginar el que és estar exposat davant del públic. És tremend, és un esforç titànic, per al cos, la ment, encara que facis una comèdia lleugera! I això és molt cansat. Dirigir és un altre tipus de cansament, un procés més llarg, però després de l’estrena fas: ja està, vola sol.
En el Temporada Alta també repeteix amb els ‘Llibràlegs’, quatre peces curtes pensades per ser representades en biblioteques, al costat de la seva amiga i sòcia Meritxell Yanes.
Llibràlegs té tres edicions. És una proposta original del dramaturg Jordi Prat i Coll sobre uns espectacles pensats per les biblioteques. En la tercera edició, el 2016, la Meri i jo vam agafar el relleu i vam encarregar quatre textos nous, que són els mateixos d’enguany. A vegades cremem massa ràpidament una obra i perquè no se’ns passi l’arròs tenim una nova oportunitat.
Amb la Meritxell formen la companyia Mentidera Teatre. Com s’ho fan per sobreviure a comarques?
Quan treballem amb la Meri som Mentidera Teatre, abans ja havíem fet moltes propostes de petit format per les biblioteques de Catalunya. Sobretot lectures de poesia, com ara la de Manuel Rivas i un muntatge sobre l’Anna Frank. Això lliga amb la companyia La Sueca. La proximitat amb el públic m’agrada molt, com a espectador i com a intèrpret.
Els seus orígens teatrals són coneguts: el seu pare era actor de Proscenium i vostè va començar amb els Pastorets. Que va representar incorporar-se a el Talleret de Salt, una companyia molt solvent. Ara és podria mantenir?
No ho sé. Penso que això s’acaba i que m’he de reciclar perquè no sé fer res més. Cada vegada és més complicat. Quan vaig començar amb 19 anys amb el Talleret sempre anàvem fent obres, i tenia un sou, superdigne, i vam fer coses importants amb en Konrad, al Grec, al Mercat de les Flors, gires per Espanya i obres molt potents. Tot això s’ha anat desmembrant perquè mantenir una companyia de set o vuit persones és inviable.
Vostè que ha tingut ocasió de participar com a actriu i com a directora, què en pensa del Temporada Alta, un festival que alhora és una gran plataforma?
Puc dir que hi he participat cada any, fins i tot quan estava lesionada; es va donar que la Cristina Clemente, que presentava el Torneig de Dramatúrgia, un dia no va poder, i improvisadament ho vaig presentar amb crosses i estant de baixa. Alguns anys hi he anat com a ajudant de direcció de Mal Pelo, i d’altres com a actriu. Sempre en parlaré en positiu perquè m’ha alimentat de moltes maneres.
Sempre esperem que ens arribi alguna cosa millor? O a partir de certa edat ja ens conformem amb el que tenim?
Si pertanys al món artístic no et pots conformar mai. No només en el teatre, en qualsevol branca artística. Sempre has de voler anar més enllà. Sempre has d’estar actiu, despert. L’única cosa bona de la crisi és que no ens hem pogut acomodar.
En una entrevista de fa uns anys deia: “A vegades havia pensat que el teatre substituïa la vida”, i es preguntava si s’havia perdut alguna cosa.
Com que preguntes el dia 9 d’octubre, de la vida m’estimo més perdre’m coses. Aposto pel teatre, i si els fets de la setmana passada són un exemple de la vida que hem de tenir, són coses molt tristes, m’estimo més el teatre.
També confessava que si havia pogut sobreviure en l’ofici d’actriu era perquè durant molt temps ha fet de narradora en espectacles musicals infantils.
És una manera de fer d’actriu. Fent el teu ofici és difícil tenir una certa estabilitat. O en el meu cas durant 15 anys he treballat amb músics i això m’ha donat un equilibri. Fas d’actriu i dona moltes taules. Amb aquestes campanyes que he fet, he tingut la immensa sort de conèixer tota l’àrea metropolitana de Barcelona i crec que els de Girona, Carles Puigdemont inclòs, hauríem de passejar més per aquesta zona. A Cornellà mateix hi ha un castell medieval al centre estupend, i hi ha molta gent que des de la trinxera fa coses a Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès.
Un actor que no participi en els fulletons de TV3 ho té fàcil per arribar a final de mes?
No, a mi m’agrada molt participar-hi per poder pagar les factures. Tothom vol treballar en els fulletons i si algú ho desmenteix que m’ho vingui a dir a la casa. Sí, perquè te’n canses, de ser pobre, i a certa edat encara més.
Com que parlem a l’aire lliure, als parterres de sobre del jardí de la Infància, intervé un xicot, l’Ivan, que passeja dos gossets i ens explica la història de la seva família, que va venir d’Extremadura a les barraques del riu Besòs; el pare va treballar a la Seat, entenien el català però no el parlaven... Ell se sent meitat i meitat: “Però quan vaig allà em tracten malament perquè soc ‘el catalán’ i els vols dir que les pagues d’agricultura surten en bona part d’aquí.” Parlem dels pirmis, dels senyorets i de les peonades, que es treballen tres mesos, se’n cotitzen sis i la resta, a l’atur. Ens desitja “bona vida i bon camí”.
Seguim: vostè és un exponent clar de resistència en el món de l’escena, perquè tampoc ha optat per provar sort a Barcelona i s’ha mantingut fidel a Girona.
És l’etern dilema. Sempre penso que si hagués anat a Barcelona ja no seria actriu. Perquè allà hi ha molta gent. L’estrany és que m’hagi pogut mantenir en un entorn com el de comarques gironines. Ha pogut ésser. Què hauria passat si hagués anat a Barcelona o a Madrid? No ho sabrem mai.
De la seva dilatada experiència professional, per quina obra o per quines actuacions li agradaria ser recordada?
Bé, dilatada, posem-hi 33 anys! No seré recordada perquè el teatre és efímer, per definició, com la vida. Hi ha molta gent que potser em coneix, però n’hi ha molta més que no m’ha vingut a veure mai al teatre. No seré recordada per res.
I els premis que té?
Per a què serveix un premi? Sap què fa la Sardà amb els premis? Els fa servir per aguantar les portes. És una gran dona, molt intel·ligent i molt generosa, i sempre ha pensat igual.
Quin és el paper de la Sala La Planeta en el panorama teatral?
És excepcional, en l’àmbit de Catalunya i d’Espanya. No em canso mai de dir que no sé què faríem sense La Planeta. Des d’allà s’ajuden molt les companyies emergents, les escoles de teatre... a nosaltres quan volem assajar o estrenar i, sobretot, amb les condicions generoses amb què ho fa. Ens deixa l’espai per assajar desinteressadament, i ens estimula a presentar nous projectes. El que ha fet pel teatre gironí és impensable i impagable.
I la feina com a ajudant de direcció a Mal Pelo s’ha acabat?
Sí, l’última va ser el 2008. Tenim una relació diria familiar, i en aquell moment va ser una cosa molt nova per a mi, que venia del teatre de text. Vaig aprendre moltíssim perquè en Pep i la Maria són dos megacracs. A més, l’espai de Celrà és de luxe. Vam col·laborar uns vuit anys, i és lògic que busquin gent que vingui del món de la dansa.
I la seva experiència en el món del cinema?
No he tingut gaire sort en el cinema. El que costa és trobar bons guions. M’he trobat guions molt dolents. I defensar un guió dolent costa molt. I els directors de cinema no acostumen a ser directors d’actors, i n’hi ha que són volgudament antiactors. La meva història amb el cinema és un viatge d’anada i tornada.
Què en pensa, de la situació d’El Canal? En un moment va aspirar a poder-lo dirigir.
És un tema molt avorrit. M’han dit que ha plegat el gestor, Jaume Saderra. Quan es va estrenar era l’equipament més potent de les comarques gironines i en aquests anys de no ús s’ha anat degradant. I és una pena que sigui infrautilitzat. Anem més enrere, calia El Canal? Tenint els equipaments que tenim? Com a centre de creació s’assajava a Barcelona! No és un centre de creació? Què passarà, no ho sé, però ho podem intuir. Vaig arribar fins a una terna de finalistes però llavors ens van dir que quedava tot aturat. Allà on no em volen no hi vaig. Tampoc tinc un perfil de gestora.
Fa quatre anys va tenir un tumor al fèmur i porta una pròtesi de titani. Deu anys enrere havia tingut un limfoma. Tot i les grans dificultats que ha hagut de superar, considera que ha pogut complir els seus somnis?
Jo soc una afortunada perquè em dedico al que m’agrada: fent classes, actuant, dirigint, llegint, pensant... aquí és bastant insòlit. Cada dia de la meva vida he pogut fer alguna cosa relacionada amb el teatre. És un privilegi. A mida que anem fent anys acumulem unes misèries personals de salut, emocionals... i l’avantatge que tenim els actors és que tocar el fons, el dolor, ens serveix de material. Jo soc millor actriu des que he tingut un càncer, arribes a un fons humà i de coneixement del teu cos... Els actors podem ser molt superflus, però quan t’enfrontes a la vida i la mort és un lloc extrem on aprens coses. És una llàstima que hagi de ser a través d’una malaltia.
El teatre és una lliçó de vida?
És un reflex de la vida, com una metàfora, i el que passa ho pots extrapolar, ensenyar, mostrar a l’escenari, i el que vol la gent és sentir-se identificada amb aquell personatge, que diu paraules que tu voldries dir, i entens el personatge i vols entendre la catarsi. Com quan sortim de la pel·li Estiu del 93, que tenim aquella sensació d’alliberament quan la nena plora al final. El teatre va a buscar això. Els personatges i els temes són del teatre clàssic. Les passions humanes no han canviat tant.
Diu que en el teatre d’avui hi ha vasos comunicants. Les companyies joves estan fent bones coses amb pocs recursos.
Hi ha unes feines invisibles de producció, màrqueting, que porten molta feina. Hi ha uns oficis que en un món normal estan considerats però aquí la gent que comença s’ho ha de fer tot. La gent vol fer teatre i es troba fent dossiers, pressupostos, visites... quan el que pensava era pujar dalt d’un escenari!
Parlem de política? Com veu l’escenari actual del país?
El veig fatal. No ho sé, com que no tenim un interlocutor intel·ligent... Contra la burreria no pots parlar. Parlem llenguatges diferents. Vivim en segles diferents. És com una parella que no s’entén. Llavors, si no t’entens, què has de fer? Fotre el camp. Només ens volen sotmesos. L’ombra del franquisme és molt allargada. El tema és que mai no han marxat. El que ha passat és molt trist. I no sé com es pot resoldre. Vull pensar que hi ha algú intel·ligent que està buscant una solució al conflicte. Si no, no s’entén res. És molt fort que hàgim arribat aquí.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.