Sí, sobradament. Aspiràvem a ser primera força a les circumscripcions de Tarragona i de Barcelona i poder aspirar a ser primera força al conjunt de Catalunya, i això és el que ens hem trobat. Hem d’estar satisfets perquè hi ha hagut una bona resposta de l’electorat.

No ens presentem per desbancar ningú ni per tenir millors resultats que altres partits sinó per presentar una oferta concreta al conjunt de la ciutadania. Efectivament hem rebut votants que potser en altres comicis electorals han votat altres formacions polítiques i ara ens han votat a nosaltres. No només del PP sinó que han vingut també del PSC. Hem tingut un creixement exponencial molt important i estem satisfets exclusivament d’això.

Sobretot perquè nosaltres al llarg dels anys –i ja acumulem poc més d’onze anys en la política catalana– hem estat molt coherents i molt previsibles amb el nostre plantejament. Hem sigut molt ferms en la defensa de valors essencials del nostre ordenament democràtic. I en aquest sentit els electors han volgut premiar la coherència amb les propostes i la nostra capacitat de treball demostrada també a les institucions. No només hem estat els líders de l’oposició, sinó que som el grup parlamentari que més propostes ha presentat al Parlament de Catalunya la darrera legislatura.

Som molt conscients de com està en aquests moments la llei electoral a Catalunya. Hem de recordar que Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia. I tenim la distribució d’escons per províncies que deriva del primer Estatut d’Autonomia, del de Sau; per tant, ens trobem que el resultat no reflecteix amb precisió quina és la voluntat dels electors perquè la distribució d’escons no és la que hauria de ser en funció del pes demogràfic de cadascuna de les províncies. Això vol dir que nosaltres, tenint més vots, tenim pitjor resultat en algunes circumscripcions.

Els números són els que són i l’aritmètica parlamentària és la que és a hores d’ara. Això no vol dir que el procés pugui seguir. Crec que els mateixos separatistes són molt conscients que el seu procés està absolutament esgotat. Perquè està fora de lloc en una Europa del segle XXI el fet de voler seguir nedant contra corrent. Intentar legitimar l’intent continu de dividir la societat catalana entre catalans bons i catalans dolents no té sentit. I això és el que ha fet el separatisme. Ells han decidit que els que volen la independència son els bons catalans i que la resta, els que defensem la llibertat, la igualtat, la justícia, la unió, som els catalans dolents. I això no és, ni de bon tros, la realitat.

Espero que sigui una legislatura. Perquè fins ara el que hem tingut ha estat formalment legislatura –perquè ho hem de considerar així– però realment s’ha legislat ben poc. El president de la Generalitat, la presidència del Parlament i una bona part de la mesa s’han entestat que el govern no governi per a tots els catalans sinó només per a una part. I això és el que haurà de canviar necessàriament en aquesta legislatura. S’està veient, per la divisió que impera en el bloc separatista, que cada cop són més conscients que la cosa ha d’anar per aquí.

És obvi. L’intent de legitimar la proposta de la plataforma que dona suport ara mateix a Carles Puigdemont sembla que no està massa ben rebut ni per part d’Esquerra Republicana ni per part de la CUP.

A mi no m’agradaria jugar a fer apostes. Hauria de ser Inés Arrimadas però sabem que l’aritmètica segurament no sortirà. A partir d’aquí, veurem si aquesta majoria d’escons que tenen els partits que han defensat el separatisme a Catalunya serveix perquè siguin capaços d’unir-se i posar-se d’acord amb un candidat.

Estic convençut que Puigdemont difícilment tornarà per voluntat pròpia de Flandes. Se sent molt còmode allà. No el veig de cap manera com a president de la dotzena legislatura de la Generalitat. No l’hi veig.