Treball
Conflictes
Petits, però no tant
Els sindicats no majoritaris estan creixent pel desacord de molts treballadors amb la manera com les grans organitzacions han afrontat la crisi i els conflictes polítics
Les reivindicacions socials i nacionals s’incorporen a les laborals en els nous paradigmes de la lluita obrera
L’últim trimestre de l’any passat es van batre rècords d’afiliació
No apareixen gaire esmentats en els grans esdeveniments protagonitzats pels agents socials, ni tenen mitjans ni una gran capacitat de difusió de la seva feina, però en alguns sectors tenen força pes i en d’altres l’han començat a estendre en els últims anys i encara més en els darrers mesos. Es tracta dels sindicats que es podrien denominar “minoritaris”, alguns d’històrics, d’altres de creació més recent, però tanmateix actius. Últimament, però, molts treballadors hi estan acudint “decebuts” per les actuacions de les organitzacions sindicals de més pes, i aquests se sumen a l’afiliació natural que comporta la ingent conflictivitat en el món del treball que han generat els anys de crisi i les conseqüències de la reforma laboral. Finalment, també hi ha molts treballadors que a les reivindicacions a la feina n’hi volen sumar de socials i de nacionals. “La gent arriba desencantada per certes actuacions dels sindicats majoritaris”, comenta Mireia Herrera, portaveu de la Federació d’Altres Activitats (FAA), que forma part de la Intersindical Alternativa de Catalunya, fins al punt que fins a un 75% de les nostres noves seccions són trasllats de seccions dels sindicats tradicionals”. Encara més crític és Jordi Koki Gassiot, portaveu dels Col·lectius Assemblearis d’Universitats (CAU-IAC), per qui, ara mateix “el sindicalisme de concertació només concerta derrotes, sense lluitar”.
Per la seva banda, Carles Sastre, secretari general de la Intersindical-CSC, constata l’augment de l’interès per la seva organització i en general pels sindicats “petits”, una afluència que, puntualitza, “seria encara més alta si no fos per la destrucció de teixit productiu que hi ha hagut aquests anys”. Sastre creu que des del món sindical tradicional “no s’ha respost de manera prou clara durant la crisi i això ha provocat una certa pèrdua de prestigi i credibilitat en el sindicalisme, sense diferenciar entre els uns i els altres”. “Però en el nostre cas –matisa Sastre– hi ha hagut un repunt quan la gent ha vist que hi ha alternatives, i en l’últim trimestre de l’any passat la gestió que hem fet del context polític ens ha aportat visualització, fins al punt que hem sumat 500 afiliats en només tres mesos.” El representant de la Intersindical-CSC, que ha estat objecte d’una demanda presentada per Foment del Treball per la convocatòria de vaga del 8 de novembre, hi afegeix que, al marge de l’afiliació, aquest any caldrà veure els efectes en la representació, que estaran marcats pels calendaris electorals.
A la CGT també han detectat que hi acudeixen més treballadors. Un portaveu del sindicat constata que des del 2015 hi ha hagut un increment de l’afiliació d’un 10,7%. De fet, “l’octubre passat va ser el segon millor mes de l’any, després del juny”, precisa el mateix portaveu, que atribueix la pujada estival al ressò de les vagues de metro. La CGT és la tercera força sindical en afiliació, amb 15.500 afiliats.
Diferències amb els hegemònics
A la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), on s’agrupen un conjunt de sindicats sectorials, s’hi acaba d’afegir el Sindicat Ferroviari de Catalunya, i amb aquest ja són set les organitzacions que la formen. Un dels seus portaveus, Marc Casanoves, assegura que la IAC i els seus components han vist créixer la seva requesta a partir del 2013, quan l’atur encara estava caient, però que de la tardor ençà el fenomen s’ha reforçat, per l’actitud dels “grans”; és a dir, la UGT i CCOO. Casanoves lamenta, per exemple, que alguns líders de sindicats majoritaris qualifiquessin d’il·legal la vaga del 8 de novembre, “unes declaracions irresponsables”, denuncia, ja que, si aquesta tesi hagués prosperat, “molts treballadors que haguessin secundat l’aturada podien haver acabat al carrer”.
Tot i que no fan campanyes d’afiliació i que, a banda de les quotes dels afiliats només reben una petita subvenció per representativitat, a la IAC ja tenen uns 800 delegats i uns 12.000 afiliats, indica Assumpta Barbens, una altra de les seves portaveus, que hi afegeix que molts dels que arriben provenen de sectors molt diversos, des del món del telemàrqueting fins a la neteja o la “mal anomenada economia col·laborativa”. La IAC només actua en l’àmbit català: “No volem créixer a qualsevol preu”, subratlla Barbens, que destaca la proposta d’un sindicalisme social, més enllà de l’àmbit econòmic o laboral, i l’aposta pels moviments de base, com ara els CDR. “I encara més –subratlla Barbens– en moments com els actuals, amb un estat d’excepció de facto per l’aplicació del 155.” No hi caben els paradigmes clàssics, agrega, ja que, concreta: “Assistim a una descomposició laboral, per culpa de les reformes i per les polítiques dutes a terme.” I entre aquestes, els plans de reindustrialització que Edu Lucas, que parla en nom de la Federació de Treballadors de Catalunya, també de la IAC, veu fallides, tant pels plantejaments com per les represàlies que, afirma, “han de suportar els que gosen organitzar-se d’una altra manera”.
Respecte a una possible unitat d’acció entre sindicats no majoritaris, Sastre, de la Intersindical-CSC, creu que “hi ha més punts de trobada que de disputa”, i defensa la feina que fan les organitzacions modestes: “Veient la diferència abismal de recursos, si no fos perquè alguna cosa està canviant en la percepció de la gent, estaríem reduïts a cendra.”