Som un grup de científics que investiguem, mitjançant diverses línies de recerca, les emocions humanes. Una manera d’explicar-ho és a través de l’efecte que tenen les emocions sobre l’organisme.

Existeix una tècnica que s’anomena la mesura del reflex d’ensurt. Consisteix a crear un ambient emocional a través d’una sèrie d’imatges o vídeos. Alhora, es col·loquen uns elèctrodes al múscul de sota l’ull, que reacciona quan hi ha una sorpresa i normalment es contrau ràpidament. Aleshores, es comprova si l’ambient emocional previ és agradable a través de la contracció d’aquest múscul, que és inferior que si l’ambient és desagradable. Se’ns va ocórrer utilitzar els emojis per veure si tenien el mateix efecte emocional que les imatges reals.

Efectivament. Hem comprovat que els emojis que evoquen sensacions desagradables tenen una contracció d’aquest múscul de sota l’ull igual que les imatges desagradables reals. El cervell en reconeix el contingut emocional.

El procediment és el mateix que el que es fa en altres tipus d’investigació, que acumula més de trenta anys, en l’àmbit de la psicologia. El reflex d’ensurt es produeix de manera involuntària i està connectat amb àrees del cervell com ara l’amígdala i l’hipocamp, que són estructures del sistema del cervell que el que fan és identificar l’estímul. Així, si és agradable o desagradable, la persona es prepara físicament per fugir-ne o per adoptar-lo si considera que té opcions d’èxit. Això es coneix com el reflex de fugida, que depèn de com avaluem una situació a partir d’un estímul, i la conducta té un caire o un altre.

D’emojis n’hi ha de molts tipus. Nosaltres els vam obtenir de la Viquipèdia i vam escollir els de cares de color groc, tot fent-ne una selecció, a partir dels que ens van semblar agradables i desagradables. Els vam mostrar a 200 estudiants, als quals vam demanar que subjectivament avaluessin d’1 a 9 si eren agradables o desagradables. Més tard, al laboratori, no els ho dèiem i observàvem la reacció d’aquest múscul.

Bé, en principi és simplement estudiar un material nou de contingut emocional. Nosaltres ho fem per veure les reaccions psicofisiològiques. Fins ara, existia un material estàndard que usen tots els investigadors i requereix l’indicador de cada imatge, però no s’hi havien inclòs els emojis. Per tant, el que hem fet és una contribució perquè el material de recerca també els pugui contenir, a banda de les imatges. No obstant, cal fer més estudis per veure si tenen els mateixos resultats, tal com sempre es fa en ciència.

Això mateix. Els emojis són sistemes de comunicació no verbals simples. De fet, cadascun té un adjectiu associat que el descriu. Per tant, ens ve predeterminada la ira, la sorpresa, etc. En aquest estudi ho hem resumit en dues grans emocions: agradable i desagradable. Seria més difícil discriminar-ne sis o set emocions... Amb fotografies de cares és més fàcil identificar la ira o la sorpresa, la tristor, perquè la fotografia és més expressiva i té més matisos.

Les emocions externes d’altres persones són avaluades pel cervell en funció del propi estat d’ànim. Per exemple, la persona depressiva veu, com se sol dir, el got d’aigua mig buit en lloc de mig ple... I té tendència a veure les coses en sentit negatiu. Els estímuls positius no tindran el mateix efecte que en una persona sana. A un depressiu, no li fan gràcia els acudits, perquè no té la connexió cognitiva emocional per poder avaluar adequadament el que és agradable.

L’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida és multidisciplinari, amb metges, psicòlegs clínics i diferents especialistes que estudien la conducta humana: trastorns psicològics, cardiovasculars i mentals, càncer, dermatològics, etc. Per exemple, ara estudiem el consum d’oxigen i hemoglobina quan la persona fa una tasca cognitiva. I n’estudiem tasques d’impulsivitat, memòria de treball i el sistema nerviós. També fem estudis psicosocials, de prevenció i sobre genètica de la conducta.