Fa una dècada, hi va haver governs progressistes durant un cicle expansiu, amb economies basades en l’extracció de matèries primeres que van portar ingressos. Per això, aquests governs van poder fer polítiques de redistribució de la riquesa, treure gent de la misèria i fer arrencar una classe mitjana baixa que començava a consumir i a participar en la vida política i social; això és el que consolida la democràcia. Però l’etapa de bonança no es va aprofitar per reestructurar l’economia i instaurar un pacte fiscal. No es va assolir que les empreses i la classe alta paguessin impostos. No hi ha hagut redistribució de la riquesa i, en baixar els preus per la crisi econòmica, els programes socials no es poden mantenir.

Sí, un país molt ric on els governs mai no han fet una reforma econòmica de debò. El chavisme ha captat sectors estratègics de l’economia (petroli, comunicacions, transports...) amb una gestió que ha accentuat el desequilibri, perquè no s’han fet les inversions adequades per modernitzar la indústria i no s’han sabut gestionar els mercats. No són gestors professionals i, a més, hi ha molta corrupció. I quan la classe política fa negocis i no en sap, aleshores, la corrupció és doble.

Pot ser que acabi cubanitzant-se del tot. Resistir és una via per al govern i el marge que té és infinit perquè la capacitat de patiment és infinita. L’alternativa és la violència, que és poc probable. També podria ser que el govern afluixés, acceptés millorar l’accés a medicines i a menjar i restablís el diàleg amb l’oposició, que està molt dividida.

Hi ha dos impostos, sobre la renda i sobre el consum, que fan que l’economia funcioni. Però a l’Amèrica Llatina les economies són informals i costa aplicar-los. Apujar impostos als rics no és fàcil, perquè tenen mecanismes per evadir o per evitar que la llei és compleixi. Les elits de Llatinoamèrica mai no han volgut pagar impostos i mai no han cregut en la democràcia. Pensen en quin és el mínim que cal pagar perquè el sistema no es col·lapsi.

Els governs forts poden mirar que el desequilibri es reverteixi amb polítiques socials i inversió en infraestructures, que són els dos grans reptes d’aquests països. Però la justícia no funciona bé perquè està al servei de les elits i deixa espai a la impunitat, a la violència i als abusos.

Xile i l’Uruguai, on l’alternança del poder és reglada i la justícia té certa independència. També el Brasil, tot i que encara hi ha molt camp per córrer.

El comportament electoral a Mèxic és molt conservador. Si guanyés l’esquerra d’Andrés Manuel Lopez Obrador, les polítiques tampoc canviarien tant perquè el poder està molt repartit en el sistema federal. A més, Mèxic té el problema de la violència causada per la impunitat judicial que facilita la corrupció.

El cost és elevat. Per què indultar uns criminals i no uns altres? Salvant les distàncies, és un mica el cas de Colòmbia. Al principi, les FARC tenien un objectiu polític i han assolit un acord de pau, però donar categoria d’interlocutor a una banda criminal a Mèxic... Ara bé, es pot pactar abaixar la tensió militar i que la violència afluixi.

Això té a veure amb la ineficàcia de la policia, que és captada per qui domina les faveles. Llavors, els polítics es posen nerviosos i hi envien l’exèrcit. Són mesures d’impacte polític, però la fermesa genera més violència.

Lula va ser un líder fort, però el mandat de Rousseff es va degradar amb la crisi, que la va forçar a fer polítiques conservadores. La dreta es posa nerviosa amb Lula, però està en un atzucac judicial incontrolable. No sé si serà candidat d’última hora.