Hi ha moltes respostes. És un tema que ha preocupat sempre. Des d’un punt de vista moral i polític, ser lliure vol dir poder intervenir igual que qualsevol altre en els afers col·lectius. Però en filosofia hi ha hagut plantejaments sobre què és la llibertat des d’un caràcter més metafísic, per preguntar-nos què vol dir ser lliure i si som realment lliures.

D’una manera o altra tots estem condicionats. Però això no vol dir que no siguem lliures. Hi ha una metàfora de Kant que diu que el colom pot pensar que si no hi hagués aire podria volar més lliurement..., però si no hi hagués aire no podria volar.

En el sentit metafísic el debat es decanta per la idea que som lliures tot i que podem estar condicionats. Jo diria que ho som més o menys. En el nostre imaginari social la llibertat és una ideologia molt i molt forta. Però, en realitat, t’adones que sovint a la llibertat la guanya el sofà.

Còmodes. Bona part de la nostra societat té garantit el pa, la necessitat bàsica, i el que se’ns proporciona amb desmesura és el circ, la distracció. Potser cal arremangar-se per guanyar quotes de llibertat, perquè la llibertat és una lluita constant, com diu Angela Davis. De fet no hi ha llibertat, sinó llibertats, i calen diferents lluites per aconseguir diferents graus de llibertat. Un exemple?

La crema de fotos del rei fa uns anys a Girona. El sistema jurídic va veure-hi una violació dels drets de la monarquia, i va ser penat. Però es va portar al Tribunal Europeu de Drets Humans i, lluitant-hi, es va aconseguir un espai més gran de llibertat que també és a disposició d’altres col·lectius.

Exacte. Aquest és un efecte molt interessant de la llibertat. No s’és mai lliure sol. S’és lliure sempre amb d’altres.

És complicat. Les llibertats d’un sovint entren en tensió amb les dels altres. La meva resposta és que depèn del context. Si no hi ha un context de violència, no crec que hagi de ser perseguit. En un context de violència, on persones vegin realment amenaçada la seva seguretat, posar la cara d’una persona apuntada per un punt de mira pot ser una amenaça real, i hem de garantir que tothom pugui anar pel món sense por de patir per la integritat física. Però això és una cosa i una de molt diferent és que la por sigui que et diguin coses o et mirin d’una determinada manera, posem per cas.

És clar. Això passa a tots els veïnats. Hi ha qui no et saluda i qui no et vol saludar. Aquesta llibertat s’ha de respectar. Estem confonent l’ofensa amb el perjudici, i no necessàriament és el mateix. La llibertat de les persones ha de ser d’entrada molt àmplia. El nostre ideal democràtic és permetre un grau màxim de llibertat.

Sí, perquè estan fent d’actors polítics, paper que no els pertoca. És evident que el problema entre Catalunya i Espanya només es pot resoldre políticament.

En nom de la llibertat s’ha fet de tot. S’han fet guerres. És la principal justificació de moltes de les lluites armades que hi ha al món. En el nostre cas? Em sembla totalment injustificable la lluita armada. Però això no vol dir que un hagi d’estar quiet quan el venen a buscar perquè ha pensat o dit certes coses. Cal una lluita pacífica i efectiva per anar guanyant quotes de llibertat, i això suposa trobar-se amb la resistència de l’altre.

Hi ha coses per fer. Pots fer objecció de consciència, objecció fiscal, desobediència civil en alguns casos, fer boicots, no col·laborar –que no necessàriament vol dir desobeir–... Hi ha un ventall de possibilitats que poden ser efectives. Si és veritat que som milions de persones, i si és veritat que ja en tenim la pipa plena, podem fer coses.

Sí, però és que si no hi ha riscos és senyal que no estàs lluitant. Qui es pensa que la llibertat l’aconseguirà passejant per la Rambla, s’equivoca.