La darrera visita del rei espanyol a Catalunya no es produí envoltada de multituds enfervorides precisament. Després d’amagar-se de la plebs entre jutges, va deixar ben palès quin és el veritable interès de la corona; va dinar amb menys d’una desena de grans empresaris i d’alguns representants dels seus interessos. Així devia copsar quin era l’estat del país. No devia comptar els vots que representaven.

Però el rei no és l’únic que compta diners en lloc de vots. Mariano Rajoy i els seus ministres inclouen l’estabilitat econòmica com a màxima excusa per mantenir el 155 o per justificar l’ofensiva judicial contra tot allò que pugui posar-la en risc. Dies enrere, alguns pretenien el xantatge –fake o no– a l’extradició alemanya amb la compra d’avions de combat, mentre pocs dies després tot Madrid feia barretada a la monarquia d’Aràbia Saudita per agrair-los la compra d’armament espanyol. Amb l’augment de més del 46% en el pressupost de Defensa, ja es veu que Espanya deu viure... de les guerres.

Ni banderes, ni unitat pàtria; ni valors democràtics, ni exèrcit d’esperit pacificador; ni ordre constitucional, ni codis penals; tot és sacrificable per l’economia. Ja no hi ha cap representant de l’Estat que faci cap esforç per dissimular allò que vol de debò de les classes mitjanes, no només catalanes –que hi contribueixen més–, sinó de la resta de l’estat: fer diners. Que no s’aturi la màquina per poder pagar el deute desbocat –la complicitat dels estats europeus creditors vol evitar precisament que qui paga més deixi de fer-ho– i, si en queda alguna cosa, repartir-(s’)ho. D’aquí ve que, quan hi hagi alguna mena de negociació –que n’hi haurà–, no cal que perdin el temps amb bones paraules i mentides piadoses; que tractin directament de peles i a cedir el mínim, que ja està tot pagat amb escreix.