Societat
JORSI BASTÉ
PERIODISTA I DIRECTOR I PRESENTADOR del Món a Rac1
Jordi Basté “Des de Madrid donen per perduts dos milions de persones”
La política és qui ho ha d’arreglar parlant, no els jutjats o el Codi Penal. Paguem polítics perquè arreglin problemes
El meu pare em va ensenyar que fos digne. A la meva vida puc dir que els indignes no passaran. Crec molt en la dignitat
Jordi Basté està enamorat bojament de la ràdio. Als 10 anys ja va començar a tastar-la. Està profundament agraït a Agustín Rodríguez, l’home que un dia li va deixar explicar contes a Ràdio Joventut. El que ell no sabia, és que el seu conte tindria un final tan feliç amb el micròfon. De Ràdio Joventut, a 22 anys treballant a Catalunya Ràdio i després més de 10 anys a El Món a RAC 1, convertit en el programa més escoltat de la història de la ràdio en català, amb 721.000 oients. Són tantes les ganes de comunicar que duu a dins que sembla evident que Basté no en té prou amb els esports: ell necessita explicar el món sencer. Avui, a les 20.30 h, a El Punt Avui TV.
Dius: “Sé que tinc una responsabilitat social cada matí. Però no tinc cap voluntat d’influència.”
Tots els que fem ràdio al matí som la segona veu que habitualment hi ha a les cases. La primera és “nen, vesteix-te” o “nena, pren el got de llet” i de fons sonen les nostres veus. Depèn de quines notícies, els pares fan callar les criatures per escoltar-les, amb la qual cosa és evident que tenim una responsabilitat social molt important.
Ets conscient que has fet història a la ràdio en català?
En soc conscient pels números. Crec que realment s’ha creat una mena de fer ràdio única. La ràdio bàsicament és tocar poc i fer molt, i s’han ajuntat un seguit de gent i un esquelet. Si l’esquelet funciona, és oli en un llum, i és el que ha passat.
Explica aquesta frase teva: “Jo faig ràdio, no faig política.”
Quan vaig començar a fer els matins, Pepe Antich, llavors director de La Vanguardia, em va dir tens un avantatge i un inconvenient: que no tens cultura política! Ara m’interessa molt més que abans, però segueixo sense tenir-la. M’agrada observar i bàsicament el que m’agrada més encara és badar. Bado molt i crec en mirar la política des d’una perspectiva en què no vols influir. La meva intenció a la vida no és ni canviar presidents, ni decidir el futur d’un país.
Com has viscut l’actualitat els darrers mesos?
Hem viscut una època angoixant, fascinant, informativament històrica, que difícilment tornarem a viure amb aquesta potència i em sento molt privilegiat d’haver-la explicat. Però a la vegada, com a ciutadà, em sento cansat, menystingut per la política. Crec que és la política qui ho ha d’arreglar parlant i discutint, no els jutjats o el Codi Penal. Paguem uns polítics perquè ens arreglin els problemes, no per augmentar-los. Tinc la sensació que ara n’hi ha molts que en lloc de posar aigua al foc, li posen dièsel.
Quina notícia t’agradaria donar sobre el procés?
Que l’Estat accepta fer un referèndum vinculant per la independència a Catalunya. No només hi hauria la gent independentista que s’hi sentiria còmoda, n’hi hauria molta altra que està farta de la situació i voldria votar. És bàsic que ens comptem, a veure quants som. L’1 d’octubre va ser una fotografia, a àmbit internacional brutal, però per tenir-ho vinculant hem de fer-ho encara millor. Necessitem un pacte amb l’Estat. I el dia que hi hagi aquest pacte serà una gran notícia perquè llavors veurem la realitat del país, si la gent vol “sí” o “no”.
Una altra notícia que t’agradaria donar és la llibertat dels presos polítics i el retorn dels polítics exiliats?
Evidentment. Al segle XXI no crec en les preventives. Sí en les que ho són per delictes de sang, de gènere. Ara, delictes polítics? Si hi ha risc de fugida et retiren el passaport o et posen una polsera com als EUA o altres llocs europeus. Em sembla una atrocitat el que s’està fent.
Què et diu el nas: tindrem eleccions o govern abans del 22 de maig?
Crec que tindrem govern. Ningú es pot arriscar a fer eleccions. No interessa al PP, Ciutadans, Junts per Catalunya o Esquerra. Als que més els interessaria seria a la CUP i a Comuns i PSC.
La llibertat d’expressió està en perill?
Està en perill, és evident, si resulta que tens uns presos per haver dit el que han dit. Amb la llibertat d’expressió passa una cosa molt curiosa: cadascú se la fa a la seva mida, com un vestit. Acceptem que Jiménez Losantos digui el que diu però no que Valtònyc canti el que canta. Llavors, estem fent un merder entre nosaltres que és perillós.
Aquests darrers mesos, t’has hagut d’autocensurar?
Segur! Tinc un programa de ràdio on m’escolta gent molt diversa. Parlo per a tothom. No vull esquitxar o apartar ningú. Considero que ens hem de col·locar en la centralitat política del país. Em sento en l’obligació de dir que fer una DUI era un error i poder dir que em sembla una barbaritat que hi hagi exiliats i presos polítics.
Si mirem ara el periodisme català i l’espanyol, creus que tant teles com ràdios tenen les ideologies més marcades?
Jo he dit que en algunes coses el govern ens va enganyar. Això no ho he vist a mitjans de comunicació de Madrid i em dol des del punt de vista periodístic perquè de la mateixa manera que a mi se m’ha exigit una mirada global, a Madrid no ho han fet. Donen per perduts dos milions de persones. La sensació que tinc és que han volgut arrasar, han cremat el bosc, però amb els aiguats, les llavors de dos milions de plantes continuaran allà.
Parlem dels teus orígens. Als 10 anys ja deies coses per la ràdio...
El meu pare, un obrer d’Horta, era de la penya blaugrana del barri, que estava a l’Ateneu Cultural. De vegades l’anava a buscar i un dia un periodista, clau a la meva vida: Agustín Rodríguez, que els caps de setmana feia un programa a Ràdio Joventut, va dir al meu pare que m’hi portés. Jo tenia una col·lecció de discos de contes infantils i cada dissabte anava a la ràdio i n’explicava un.
Tens enyorança d’aquell temps?
Sí, perquè aquella ràdio no la tornaré a viure mai més.
Sempre menciones molt el teu pare. T’ha marcat molt?
Em va ensenyar poques coses, però em va donar un consell: que en aquesta vida fos digne. Em va demanar que ho fos. I ho intento. A la meva vida sí que puc dir que els indignes no passaran. Crec molt en la dignitat, en fer les coses com crec que s’han de fer i que no m’influenciïn negativament per fer coses que no vull fer. Per això crec que va ser molt important.
I Joan Manel Surroca...
Un dia, al 1983, em va dir que el seu germà començava una ràdio nova, que es vincularia a la Generalitat, i que anés a fer una prova, perquè pensava que tindria més progressió allà. Vaig anar-hi i Lluís Canut i Santi Carreras em van agafar per fer les proves per al que és Catalunya Ràdio. Tenia 17 anys.
Encara et sents periodista esportiu?
I tant!!! Però no veus com parlo? Jo no parlo com el Carlos Herrera! Soc un periodista molt esportiu. Faig un programa de ràdio on es parla de política. La meva missió és intentar que la gent ens escolti i parlar de coses que poden interessar. Tinc un 20% de sordesa, per culpa dels auriculars, per això parlo en un to més alt que sembla que sigui més esportiu i més abraonat. Excels, com diuen els del Polònia... (riu)
Amb quin company de ràdio has tingut més complicitat durant tots aquests anys?
Santi Carreras, de Catalunya Ràdio, que em va ensenyar la importància de l’equip. Jofre Llombart ha sigut molt important. Xavi Pérez, el meu tercer. Sempre dic que ser primer és molt complicat, però ser segon és una putada perquè és aguantar les ximpleries del que va davant i intentar frenar les embranzides dels que van darrere.
Segon teu també va ser Eduard Pujol... T’ha sorprès el seu pas a la política?
M’ho va dir el dia abans de marxar. I és veritat que ell ha tingut un polític dins sempre. Fa honor al seu cognom. Crec que seria un conseller de territori meravellós.
Hi ha molts periodistes a la política. T’hi veuries?
No, amb majúscules!
I a la televisió?
Potser sí que ha arribat l’hora. No sé el que m’agradaria, però potser hauria de fer alguna cosa. Faria televisió sense deixar mai la ràdio...
Tele, ràdio, escrius articles... portes el periodista incorporat sempre...
I ara, estic escrivint una segona novel·la, sobre el mateix personatge, l’investigador privat Albert Martínez. Ja t’avanço que passarà a la Boqueria i hi haurà un assassinat al Teatre Romea!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.