[M.R.] S’hi han afegit altres compositors, com ara l’Oriol Cors [bateria] i en Guillem Boltó [trombonista], de manera que ens ha sortit un disc més col·lectiu. Hi ha hagut més caps pensants i això ha afectat el so i la direcció. La nostra heterogeneïtat ha quedat més ben reflectida.

[M.R.] Si alguna cosa caracteritza Doctor Prats és l’absència absoluta de prejudicis quant a estils. Sempre ens hem centrat a buscar el millor vestit per a cada cançó. I tenim també la premissa que en cada disc hem de vendre coses noves.

[M.R.] Sí, i tocava aturar-nos i reflexionar sobre el camí recorregut, amb totes les coses bones i dolentes. Calia fer balanç per intentar arribar encara molt més lluny. A la contracoberta, hi ha el dibuix d’un nen mirant la llum. És, en certa manera, aquesta màgia que et diuen que no existeix però que, en canvi, fa que coses que eren inimaginables acabin succeint. Si no haguéssim cregut que un projecte com el nostre podia ser factible, no ho hauríem aconseguit mai!

[M.R.] Sí, però sembla que hagin passat deu anys [riu]. Hem fet més de dos-cents concerts en uns quants països i acumulem moltes experiències...

[M.R.] Han passat coses que mai no hauríem imaginat que passarien. I, és clar, fer un disc de Doctor Prats, amb aquesta guspira que la gent espera de nosaltres, ha estat pràcticament impossible. Som ciutadans normals, formem part del poble. [V.M.] El que ha passat s’ha vist traduït en lletres més reflexives. No fem cançons de protesta, però s’hi deixa veure aquesta realitat que ens ha tocat viure.

[M.R.] Hem incorporat una part electrònica en l’àmbit estructural molt important. I, quant a melodies, en aquest disc hem volgut treballar amb referents més pop: Two Door Cinema Club, Crystal Fighters, The Killers...

[V.M.] Una mica, i a vegades ens hem hagut de replantejar una mica el repertori. Però actuar en països com, per exemple, el Japó et fa treure unes quantes manies del damunt. Catalunya és un país petit i estem massa habituats a parlar dels nostres grups per mitjà d’etiquetes o de l’idioma amb què canten. I, al final, la gent escolta música, sigui de l’estil i idioma que sigui. Si se’ls en va el peu, ballen. I, si no, doncs no. Són la mena de coses que veus clares quan te’n vas a l’estranger. [M.R.] Al Japó, precisament, vam actuar en un festival per a 10.000 persones en què abans de nosaltres tocava un trio de jazz, i la gent botava com boja. Aquí és impensable, ja que a ningú se li acudiria fer un cartell amb un trio de jazz i Doctor Prats. Es té un altre concepte de la música.

[V.M.] L’escena catalana està en un moment esplèndid. A la gent li agradem, ens ve a escoltar... per què no ho aprofitem? Som conscients que això ens passarà probablement un cop a la vida. Els que fa anys que toquem amb altres grups coneixem la frustració que ningú et vulgui contractar o haver de fer concerts amb quatre gats de públic. [M.R.] Quan Txarango va començar a tenir èxit, jo tocava amb Kayo Malayo i ens vam quedar de pasta de moniato. Era molt necessari que un grup com ells finalment ho aconseguís. Hem tocat en altres bandes. Sabem perfectament que les coses no solen anar així i estem agraïts.

[M.R.] Sí, és clar. Quan aquesta música va començar a sonar a la ràdio es va fer mainstream. Era molt necessari que això passés. A Espanya els promotors al·lucinen que puguem fer 85 concerts en una zona tan petita com Catalunya. A Múrcia fas tres concerts i ja has cremat el teu mercat. És, per tant, fantàstic que la gent tingui actualment tan interès per la música que es fa aquí.

[V.M.] En efecte, i aquesta és una de les claus que explica que tanta gent segueixi grups com el nostre. La gent escolta la ràdio al cotxe i ja no vol només anar a ballar Shakira o Bruno Mars a la discoteca, sinó anar també a concerts de grups com Doctor Prats. [M.R.] És un fenomen relativament nou, però escoltar Shakira i després Els Catarres s’ha convertit en una cosa perfectament normal.