Música
Guillamino
Músic
“Em sento feliçment fora de la indústria musical”
Quinze anys després del seu debut, Pau Guillamet, d’àlies Guillamino, manté inexpugnable la seva audàcia. L’home que, temps enrere, va ser capaç de barrejar sardana amb house i drum ’n’ bass, amb melòmans japonesos venerant-lo i experts com John Peel i Gilles Peterson destacant-ne les virtuts, trenca un silenci de cinc anys amb Fra Júpiter (Bankrobber), un disc concebut durant una estada al monestir cistercenc de Poblet.
Per què Poblet?
Hi sents, d’alguna manera, el pes del país, la qual cosa és molt potent: Jaume I, Martí I l’Humà, Alfons el Magnànim... Vaig entrar-hi amb la idea d’estar-hi cinc dies i fer sis cançons, sotmès al rigor de la vida dels monjos, fent vot de silenci i tres oracions diàries. Moltes idees per a les partitures són, de fet, fruit de l’experiència de cantar amb ells.
És una persona espiritual, o religiosa?
Tothom té la seva espiritualitat, encara que sigui una espiritualitat d’estar per casa. No soc, en canvi, una persona religiosa, però sí molt camaleònica. M’és fàcil encomanar-me del lloc on estic. Si, per exemple, parlo una estona amb algú que té accent francès, pots donar per fet que acabaré parlant com ell. I, a Poblet, va passar una mica això.
No ha perdut la seva identitat soul i ballable malgrat el context...
Hi veia un disc de guitarra a veu, però a mesura que l’ensenyava m’anaven proposant d’afegir-hi orgues, bateries... En Ferran Palau [també músic] em deia que era trip soul
gòtic, i no em desagrada. Folk metafisic, potser també.
S’hi inscriu, en aquest corrent de pop metafísicque tant defensen darrerament Palau o El Petit de Cal Eril?
Sí, i tant. Tots som músics que fem una música menys comprensible que la de molts altres. O, si vols, una música que no sona a la ràdio. Però al capdavall també és música pop. Hi ha una connexió amb galàctics com Sisa i Pau Riba.
En el disc hi col·labora un cor de petits cantors de Granollers. Què volia d’ells?
Tinc dos fills i en les maquetes del disc hi cantaven. De mica en mica em vaig anar imaginant un disc amb l’acompanyament de veus infantils. Vaig buscar un cor de nens de 10 anys, amb aquella tremolor pròpia de l’edat. Hi aporten un punt inquietant, de fragilitat.
Adapta ‘El senyor de les pedres’ de Sangtraït. N’és seguidor?
Sí, home, i tant! Soc de la generació d’aquell concert del Sant Jordi, jo. Anava a fer Oració de Kitsch, que és com una sardana, una cançó preciosa, però aquella lletra (“Deixeu-me divertir amb els tendres infants, destrossar la seva innocència d’àngels”) em va fer pensar que trontollaria.
Canta tot el disc en falset.
Sí, volia que fra Júpiter fos com un personatge nou, i això hi ajudava. No volia que el meu nom sortís enlloc, però al final em van fer entendre que, volent-ho o no, se m’acabaria veient el llautó.
Fa dos anys, en el disc ‘La pols i l’era’, va emparellar artistes com Núria Feliu i Francesc Burrull amb una nova fornada de músics catalans. Hi haurà segona part?
Alguna vegada, amb l’Oriol de Balanzó [coartífex del projecte] n’hem parlat, però no crec que passi. Va ser com fer una catedral, allò.
Vista la seva trajectòria, on es veu actualment, en termes d’inquietud artística?
Em sento feliçment fora de la indústria musical. Mai no m’ha anat prou bé per haver de repetir una mateixa fórmula, la qual cosa em dona una llibertat creativa que és fantàstica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.