El 1833 els germans Bonaplata van inaugurar prop del port de Barcelona la que seria la primera fàbrica a l’Estat espanyol que funcionaria amb vapor. La situació era estratègica, perquè el carbó venia del Regne Unit, i el cotó també era d’importació. Aquesta posició estratègica va afavorir que fins al 1875 se n’hi establissin d’altres, fins que als seixanta el carbó va esdevenir molt car i es van desplaçar a les lleres dels rius per aprofitar els salts d’aigua i van crear les famoses colònies.

A la dècada dels quaranta, la iniciativa privada va iniciar grans projectes: el Liceu i el primer tren de l’Estat espanyol, que connectava Mataró amb Barcelona, i el 1844 es va crear la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que feia uns deu anys que s’estava gestant. El seu objectiu era fomentar l’estalvi dels obrers i donar-los crèdits. La seva funció no era donar crèdits als empresaris, que era tasca dels bancs. El 1902, després de la vaga convocada per reduir la jornada laboral, es va encarregar a l’advocat Francesc Moragas dissenyar un projecte de fons de pensions dins de la Caixa de Barcelona. En el projecte, hi participava la societat civil, Foment del Treball, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, la Cambra de Comerç de Barcelona i l’Ateneu Barcelonès. Però, a última hora, la Caixa de Barcelona s’hi va negar, i el 1904 Francesc Moragas va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que progressivament va començar una ingent obra social. El 1989, després d’una gestió arriscada a la Caixa de Barcelona, la Caixa de Pensions la va absorbir i l’ens resultant va prendre el nom de La Caixa.

Ràpidament, empresaris i societat civil van anar creant caixes com ara Caixa Sabadell, el 1859; Caixa Laietana (Mataró), el 1863; Caixa Manresa, el 1865; Caixa Manlleu, el 1896 (un dels fundadors va ser el bisbe Josep Morgades); Caixa Penedès, el 1913; Caixa de Catalunya, el 1926; Caixa Girona, el 1940, i Caixa Tarragona, el 1949. Les tres últimes tenen la particularitat que són les úniques creades per les diputacions de Barcelona, Girona i Tarragona.

Amb tot aquest esforç de la societat civil de molts anys, el sector gestionava pràcticament la meitat de tot el negoci bancari de Catalunya, i proporcionava un focus d’activitat econòmica i social amb el gran teixit d’oficines que arribava a moltes poblacions.

Tot i la història de tants anys, superant crisis econòmiques i la Guerra Civil, la crisi del 2008 va ser, llevat de La Caixa, devastadora per a la resta. Van entrar en crisi i, després d’accions esperpèntiques com ara fusions impossibles, van desaparèixer. A Catalunya perdíem tot aquest patrimoni, i això ens suposava un empobriment espectacular.

El paisatge de després de la tragèdia és molt neguitós si pensem en clau de futur. La concentració bancària és aclaparadora i afecta negativament la competència. I amb totes les caixes en ple rendiment i amb la competència que hi havia, difícilment mai ni La Caixa ni el Banc de Sabadell haurien cedit a les pressions de Madrid per traslladar la seu social fora de Catalunya.

Tota aquesta desfeta financera es va començar a gestar quan les caixes van voler competir amb la banca i sobretot finançar les empreses promotores i constructores. En un principi, i durant molts anys, la banca no feia crèdits hipotecaris a particulars i eren les caixes les que ho feien. En el moment en què es va legalitzar que tothom pogués fer de tot, les caixes van voler fer de bancs, sense tenir la preparació de gestió de risc. Així mateix, els òrgans de direcció de les caixes es van cobrir per afinitats polítiques i no per capacitats professionals, de manera que hem vist espectacles colossals, com quan algun president anava a declarar davant del jutge per respondre de les seves accions i admetia sense cap rubor que no sabia ni llegir un balanç.

La gestió de les caixes segurament és un dels escàndols polítics més importants de la democràcia, pel diner perdut, per les interferències polítiques, i pel cost que tindrà per sempre més a Catalunya. És molt més greu la pèrdua d’aquestes entitats que tots els diners que hi hem hagut de posar. Amb el temps hauríem recuperat els diners, però mai més recuperarem les entitats.