Altres

Iolanda Batallé Prats

Directora de l'Institut Ramon llull

“La meva dèria és obrir portes al món”

Tenim la voluntat de crear una xarxa de residències perquè facin estades de creadors estrangers
Exportar llengua i cultura no és només portar gent cap a fora, és també actuar cap a dins
Aquesta setmana hi ha hagut nomenaments a l’Institut Ramon Llull. Ariadna Puiggené és la nova directora de l’àrea de Llengua i Universitats i Francesc Serés, nou director de l’àrea de creació. Aquests són els seus primers moviments?
No. Em van nomenar el 26 de setembre i el primer que vaig fer és conèixer les 68 persones que formen el Llull, a més dels responsables de les delegacions que tenim a París, Nova York, Berlín i Londres. Londres està sense delegat. També hi havia una vacant en l’àrea de Llengua i Universitats, que ha estat ocupada per una persona de la casa: Ariadna Puiggené. És la primera vegada des de la fundació del Llull, fa 16 anys, que una plaça de cap d’àrea es cobreix per promoció interna. Aquest àmbit no es coneix prou bé i com altres coses del Llull cal donar-lo a conèixer molt més.
Per algun motiu especial?
Tenir 150 universitats on s’ensenya el català i que el Llull hi participi en totes i en 90 d’una manera especial em sembla impressionant per a la llengua i la cultura; possibilita que moltes de les persones que aprenen català a l’estranger acabin sent traductors o persones implicades amb el català i el coneixement de Catalunya. Això és molt important i, per tant, hem d’estar atents i, si un determinat catedràtic es jubila, tenir cura que hi hagi algú que continuï la seva tasca. I també analitzar les universitats on no som presents i on caldria ser.
Aquest és el camí per difondre el català?
No pas l’únic, hem d’estar atents al fet que ara la gent accedeix a les llengües no només per les vies acadèmiques, sinó pel que és l’univers digital i el de les plataformes. Vaig descobrir que hi ha la plataforma Duolinguo en què hi ha 600.000 persones que accedeixen al català a través del castellà. I aquí el Llull no hi és, i hi ha de ser. Per això aviat traurem la convocatòria per al lloc de responsable de l’estratègia digital del Llull, que s’encarregarà d’explorar aquest nou territori.
És més fàcil arribar al català ara que no fa uns anys?
El que passa ara és que la gent arriba d’altres maneres i no només des de l’àmbit de l’ensenyament. I el Llull ha d’estar atent a això. La gent arriba al català perquè li agrada el Barça o veu la sèrie Merlí a Netflix o el programa Katalonsky.
A l’àrea de Llengua i Universitats hi ha hagut promoció interna, a la de Literatura hi continua Izascun Arretxe, però a la de Creació ha mogut fitxa.
Una de les preguntes que responc des que soc aquí és: “I el mapa?”. L’anterior director del Llull, Manel Forcano, parlava de la Mediterrània. Però crec que la partida es juga a Europa i el mapa ja no és nomes geogràfic, sinó també digital. I el mapa no és només aquesta cosa de llengua i cultura catalanes al món enviant un grup de teatre a no sé on o un ballarí a Ghana. Exportar llengua i cultura catalanes no és només portar gent cap a fora, és també actuar cap a dins. Una dèria meva, a més de la comunicació, és obrir portes. És una cosa que ja s’estava fent a la Setmana del Llibre en Català portant editors de fora o quan més de cent docents de tot el món es van reunir a Palma. Exportar llengua i literatura catalana és també que vinguin creadors, professors, traductors, estudiants aquí i visquin l’experiència del territori. Això fa que aleshores ells exportin el paisatge, el territori i, el més important de tot, que exportin l’experiència. I en aquest punt és on encaixa Francesc Serés. Per mi tenia sentit que el director de l’àrea de Creació, conegués l’univers de la creació, i Francesc Serés, que va fer belles arts i antropologia i a qui coneixem com a articulista i escriptor, encaixa en aquest perfil. Però tampoc volia una persona que estigués plenament implicada en els diferents sectors de la creació.
L’àmbit de promoció de la creació quedarà reforçat amb la incorporació de la residència Faber d’Olot
Sí. La residència Faber passa a incorporar-se al Llull mantenint la part que correspon a l’Ajuntament d’Olot. El seu finançament fins ara el cobria en un 50% l’Ajuntament i en un altre 50% Cultura, i ara la part de la conselleria passa a ser gestionada pel Llull. Hi ha la voluntat de crear una xarxa d’altres residències on, quan passi, amb l’ajuntament d’on sigui, puguem aplicar el mateix format. Però això encarà forma part d’un dibuix d’un pla estratègic del 2019 al 2022, i trio el 2022 perquè són els 20 anys del Llull.
Amb tots aquests canvis i incorporacions ja dona per completat el nou organigrama del Ramon Llull?
No del tot, encara falta la incorporació de la persona de Londres. La convocatòria per cobrir la vacant ja està feta i tancada. S’hi han presentat més de 30 candidats, tots molt ben preparats. Entre ara i finals de gener ja haurem fet la selecció. També falta la plaça de la persona encarregada de l’estratègia digital del Llull que abans comentàvem. I finalment estem treballant perquè hi hagi també un delegat a Roma, perquè creiem que hem de ser-hi.
Com es relaciona el Llull amb les delegacions exteriors del govern de la Generalitat
La relació de les delegacions del Llull amb les del govern és que comparteixen gairebé sempre l’espai físic i el que fan sempre que poden és col·laborar.
I amb l’Institut Cervantes?
Encara no ens hem reunit amb el director de tots els Cervantes, però és una reunió que es farà. Amb qui sí que m’he reunit és amb el director de Cultura de tots els Cervantes, Martín López Vega. Al principi de ser nomenada va demanar si els especialistes del Llull en cinema, art i literatura catalana els podrien assessorar i, lògicament, vam dir que sí.
Tot aquest mecanisme l’haurà de moure amb alguna filosofia.
Una de les meves consignes és: “Sisplau, tots a sumar.” Sí, tenim una àrea de literatura, una de pensament, una de creació, però quan enviem, per exemple, un escriptor a Nova York, si a Nova York tenim la delegada i tenim una universitat, sisplau, que l’escriptor faci de tot. Per tant, sumar entre àrees, ser eficients. Si estem movent una persona, hem de moure-la en tots els àmbits. I això m’ho aplico a mi mateixa. Cada vegada que vaig a un lloc, intento fer alguna gestió més enllà del motiu que m’hi ha portat. L’altre dia vaig anar a París i vaig fer gestions per aconseguir una exposició al Pompidou dels arquitectes RCR, als quals hem tingut a la Biennale. Però, a banda del fet principal del viatge, procuro veure’m amb els lectors o, si tenim centre d’estudis, em reuneixo amb el seu director. Tot. Perquè és bàsic que incorporem la idea de transversalitat. I amb aquesta idea de transversalitat és clau tant la residència com la figura de la persona que porti l’estratègia digital, perquè afecten totes les àrees. L’altre element que configura la meva filosofia al Llull és entendre que promoure la llengua i la cultura catalanes al món es fa en dues direccions, que ja no es fa res enviant només gent a un lloc. No cal fer tant moviment físic. És important l’experiència personal, però hi ha altres vies.
És a dir, que no caldrien mogudes com la de Frankfurt?
No, no, al contrari. El que passa és que quan estudies el que s’ha fet en els últims anys veus que s’han fet microcosetes, però crec que és millor tenir cada any una o dues o tres coses grans. És important. Ara preparem la nostra presencia a Buenos Aires, perquè crec que es fan poques traduccions entre Catalunya i l’Amèrica Llatina. I el 2020 serem spotlights a Londres, no és encara cultura convidada, però sí destacada.
El Llull ha resolt el tema dels escriptors catalans en castellà?
En aquest cas s’arribarà a Buenos Aires amb l’Ajuntament de Barcelona, com a Barcelona ciudad literaria, és obvi que hi haurà català i castellà; a més, perquè és l’Amèrica Llatina, per tant hem demanat escriptors i escriptores que tinguin algun llibre en castellà.

Perfil

La dona de la trena groga que escrivia en silenci

És estiu del 2018. Una dona és a la platja de Castell, a Palamós. Unes noies fan trenetes amb afegits. Els demana de fer-se’n una de tons grocs i decideix que no se la traurà fins que els presos polítics i els exiliats no tornin a ser a casa. Una promesa que no va enlloc? No. Un símbol. Vivim en una època de símbols.

La dona de la platja és Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971), la nova directora de l’Institut Ramon Llull. Es va formar com a filòloga anglesa i periodista. I té un màster de gestió cultural. Durant deu anys va passar llargues temporades a Anglaterra, els EUA, Sud-àfrica, l’Argentina, el Marroc... Fa trenta anys que treballa en el sector privat, en premsa, editorials, educació... “I penso que està bé tornar al sector públic part del molt que he après en el privat.” Tot plegat ha estat una llarga preparació inconscient per accedir al càrrec que ara ocupa, a proposta de la consellera Laura Borràs i amb la benedicció de la consellera Fanny Tur, amb les quals manté una molt bona sintonia.

Els últims nou anys ha dut La Galera –i l’ha consolidat en el top de les editorials infantils i juvenils– i ha creat les editorials, Bridge, Catedral i Rata. Aquesta darrera amb una implicació encara més personal del que ja ho són sempre els temes pels quals Batallé decideix apostar. “Sempre hi poso un 150% d’energia perquè crec en allò que faig, no sé treballar d’una altra manera.”

Primer es va reunir, d’una en una i sense mirar el rellotge, amb la seixantena de persones que treballen a l’IRL, per saber què feien i en què es podien ajudar les unes a les altres. “Sumar, sempre sumar.” Després, un cop va ser conscient que era factible i fins i tot senzill i barat, va traslladar el seu despatx de la planta noble del Palau del Baró de Quadres a les golfes del mateix edifici. Un caprici? No. Un símbol. Sortir d’una habitació llòbrega, no tenir por del canvi, ascendir fins a un espai més ampli, més agradable i banyat amb la molta llum que entra per unes finestres que obre de bat a bat. “A mi el que em motiva sempre són els reptes, i aprendre.”

Entre el 2009 i el 2013 va publicar un recull de relats i dues novel·les. Amb la segona, Faré tot el que tu vulguis, va guanyar el premi Bertrana i es va buidar en la promoció. “Ara no tinc temps ni cap necessitat de publicar, només d’escriure, i això ho he fet sempre, en quaderns.”

I algú que està tot el dia amunt i avall, barrinant, en reunions, llegint informes, com aconsegueix desconnectar? “Amb silenci. En situacions socials m’entrego molt, i m’encanta, però cansa i després em cal silenci i solitud. I també jeure a l’hamaca, a llegir per plaer o veure passar núvols. I regar les plantes. I dibuixar. I escriure cartes manuscrites, una activitat que he començat fa poc i que em relaxa.” Curiós, en una persona que té clar que cal aprofitar al màxim les xarxes i la cultura digital, sense mapes. Un símbol més. La contradicció que demostra que no és un robot, sinó una humana, molt humana, valenta, ambiciosa, riallera, treballadora i amb una treneta groga als cabells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.