Política

FERRAN MASCARELL

CANDIDAT A L’ALCALDIA DE BARCELONA

“A Barcelona, el sobiranisme està més dividit del que cal”

“No és una qüestió de discutir que guanyi el sobiranisme, sinó que ho faci amb 21 regidors. I el matís és important”

“S’està parlant del poder, d’entrar a l’Ajuntament, i el debat fonamental és quina idea de ciutat tenim”

“Han fet molt ideologisme, però molt poc canvi real. Barcelona no està millor del que estava”

Amb la de Ferran Mascarell, ja són cinc les candidatures sobiranistes que competiran per l’alcaldia de Barcelona. En aquesta entrevista, l’encara delegat de la Generalitat a Madrid explica per què fa el pas.

Per què es presenta als comicis?
Perquè Barcelona necessita un canvi en el projecte de ciutat, i crec que hi ha molta gent que pensa que això és així. I jo els puc aglutinar.
L’objectiu també és remoure l’espai sobiranista per intentar buscar la unitat?
Certament. A ningú se li escapa que fa més d’un any que intento que aquesta unitat es produeixi, perquè tinc la convicció que aquestes eleccions seran per a Barcelona un doble referèndum. L’un té a veure amb el model de ciutat, que afirmarem, i l’altre, amb una idea de país, que reafirmarem. Per raons fàcilment comprensibles i que tots tenim presents, el projecte Barcelona, des del punt de vista del sobiranisme, està més dividit del que caldria.
‘A priori’, una de les formacions amb què semblava que hi hauria pogut haver acord per sumar esforços era el PDeCAT. Per què no ha estat possible?
Bàsicament, perquè els partits tenen els seus mecanismes de presa de decisions, i amb les propostes que he anat fent per prendre’n una de col·lectiva i dialogada, no ha estat possible. He tingut converses amb molta gent de Barcelona, i també del PDeCAT a escala nacional, i amb Joaquim Forn vam imaginar una hipòtesi de treball que, després, la gent del PDeCAT no va considerar que fos oportuna per arribar a unes conclusions que ens permetessin una candidatura tan unitària com fos possible. I no va poder ser, i per això vaig creure que havia de prendre una decisió, perquè, si no, això s’anava ajornant en perjudici de Barcelona i del sobiranisme.
És el candidat de Puigdemont?
No. Sempre he dit que la Crida, fins al dia 20 de gener, no prendrà decisions sobre què cal fer amb les candidatures d’aquells llocs on no n’hi ha una de sola. Fins ara, la Crida ha fet servir un criteri, que a mi em sembla molt valuós: donar suport en aquells llocs on hi ha una candidatura única del sobiranisme. I en aquells on no hi ha aquesta unitat, fins que la Crida no tingui establerts uns òrgans polítics escollits, això no s’ha de fer. I fins ara ha estat molt escrupolosa amb això.
La perspectiva del judici als presos portarà les eleccions a un terreny excessivament emocional?
Jo no em puc treure del cap, ni un sol dia de la meva vida, que hi ha uns amics meus, més enllà que són uns polítics honorables, que estan a la presó. I això em veig explicant-ho trenta vegades cada dia a Madrid. No han fet res per estar a la presó, més enllà de reivindicar un dret universal: el dret dels pobles a decidir el seu futur. I justament perquè crec que tot això és molt emocional, i és imprescindible tenir-ho present, cal que hi sapiguem posar tota la resta. A més d’emoció, el sobiranisme representa projecte.
Si no s’acaba integrant en cap llista unitària, es presentarà vostè amb una plataforma pròpia? Ja té nom?
No, encara no. Però espero que siguem prou intel·ligents, tots plegats, per fer una llista tan unitària com sigui possible. Estic convençut que el simple fet d’haver-me presentat ja ha produït alguns moviments. I se’n continuaran produint. Però, si no és així, aniré sol.
El dia de la seva presentació, vostè va reflexionar que s’havia d’evitar fragmentar el vot sobiranista en “minifundis” i que cal fer una aposta que sumi com més regidors millor. La seva decisió de presentar-se no va en la línia contrària?
Que siguin quatre les llistes sobiranistes que concorreran a les eleccions ja és un error, i que en siguin cinc l’única cosa que fa és posar sobre la taula la immensitat de l’error. Jo he estat en un govern de Barcelona fort, de més de 20 regidors, i és aleshores quan es pot desplegar un projecte de màxims. És el que la ciutat necessita, un projecte de màxims i ambiciós, i que jo cito en un eslògan electoralista: Per una Barcelona sense límits. Si això no ho fas, i acabes donant oportunitat al minifundisme, pots arribar a tenir una majoria, però serà de mínims i, a més, estarà basada en allò que puguin acordar els diversos actors. I normalment es posen d’acord en una cosa. Fa deu anys que discutim sobre el tramvia. I no ens n’hem sortit. Per què? Perquè hi ha hagut governs de mínims, que només s’han posat d’acord en una cosa: cadascú ha d’escombrar cap a casa seva. Per tant, no és una qüestió de discutir que guanyi el sobiranisme, sinó que el sobiranisme guanyi amb 21 regidors. I el matís és important.
El que diu és que cal assegurar, d’entrada, un govern fort?
Barcelona té èxit quan el seu govern és fort i té una bona connexió amb la ciutadania. Si això no és així, la ciutat s’empetiteix, es fa dèbil. I una ciutat com Barcelona només té dos mecanismes per surar, per tenir força: primer, que el seu projecte de ciutat sigui fort, molt fort, i segon, que l’Estat li faci costat. I si un dels dos elements falla, la ciutat pateix. I si tu tens un projecte que està molt condicionat perquè el teu govern és dèbil, no s’avança. I, alhora, si ets dèbil, no pots imposar a l’Estat les obligacions que té amb Barcelona. I això s’ha vist amb les polítiques de Rodalies, que han estat nefastes i afecten cada dia la gent. No ens adonem de la importància que té que un estat actuï qualitativament bé a la ciutat. Ens hem acostumat tant a mirar-lo com una cosa llunyana, que sembla que no compti. Doncs no. Una ciutat com Barcelona necessita un gran projecte intern i un govern fort, i el necessita per fer front a les malifetes de l’Estat.
Vostè ha alertat que l’Estat està impulsant una candidatura per implantar el populisme espanyolista a la ciutat. Es refereix a Manuel Valls?
Si un mira els mitjans de Madrid, i la quantitat d’aparicions que fa en els mitjans audiovisuals de Madrid, i si un escolta el que et diu la gent d’allà, és evident que hi ha una sola candidatura que l’Estat té ganes que triomfi, que és la de Valls. Ell representa les oligarquies espanyoles, ja no només Ciutadans, amb el que això suposa, sinó la voluntat de l’Estat que Barcelona no pugui ser la capital d’un país. I això és una obvietat que no entenc com és que no és el punt de partida en qualsevol debat. Una altra cosa és el que diran fins a les eleccions.
Per tant, si l’operació de l’Estat és Valls, el sobiranisme no ha de confiar gaire a tenir l’Estat al costat si guanya, no?
L’Estat espanyol només té un projecte, que es diu Madrid. Perquè són la mateixa cosa. L’Estat és aquell aparell que hauria d’estar al servei de tothom, però està al servei d’una minoria, i Madrid és el lloc on està ubicat. No parlo de Madrid com a societat, dels madrilenys, sinó d’allò que als Estats Units identifiquen amb Washington. Un centre de poder. I per a Barcelona, la ciutat rebel, la ciutat lluitada o la ciutat feta per gent imparable, però políticament sempre minimitzada, busquen, en resum, un projecte que s’adeqüi als seus interessos.
No són pocs els candidats que, fins ara, han reivindicat la figura de Maragall i se’n proclamen hereus. Vostè també?
Maragall tenia un punt de partida que era molt bo, un parell d’idees que crec que tots els que hi vam treballar –jo ho vaig fer de 15 a 16 anys- ens vam fer nostres. Per exemple, la idea que una ciutat és un ideal, que et marca el camí a llarg termini i que es materialitza en projectes que has de definir cada quatre anys. Maragall tenia dos ideals, als quals jo n’afegeixo dos més. L’un és el de llibertat, i més ara, i l’altre és el de justícia social. Ell feia política per temperar les desigualtats socials. I hi ha dues coses més que ara s’hi poden afegir, que són les idees de benestar i prosperitat. Barcelona ha de refundar el seu sistema de prosperitat. Jo no vull una ciutat de persones que viuen amb 1.000 euros o que no arriben a final de mes per poder pagar el lloguer. I aquesta refundació de la prosperitat s’ha de fer sobre coses que no despleguem, com la investigació, la recerca, el paper dels professionals i les empreses... I la idea general de benestar també ha de canviar molt respecte al que hem fet tradicionalment. Es pot reclamar una ciutat de benestar si no et cuides dels preus dels lloguers? Si no hi ha una mobilitat adequada? Si la sanitat es veu empobrida perquè les polítiques generals són negatives? Si la feina està mal pagada? Jo soc del paper que un alcalde, o alcaldessa, s’ha d’ocupar no només d’allò que li permeten les ordenances, sinó del benestar de tots els ciutadans
En aquestes eleccions es percep que Barcelona, com a subjecte polític, s’ha revalorat molt, però, en canvi, el debat d’idees sobre la ciutat s’està empobrint. Ho comparteix?
Està passant. Les properes eleccions estan en mans de candidats que tenen més a veure amb la vella –i la mala– política que amb la nova. Una ciutat és una idea. I jo no he sentit ningú, encara, que expliqui la seva. Jo ho estic fent i, a més, reclamo aquest debat d’idees. Per què no he participat en les primàries obertes? Perquè això és una manera per escollir una llista, o un ordre per fer-la, però jo voldria haver discutit sobre idees. I si hi estem d’acord, jo hauria pogut pactar amb tothom. Però si no sabem el que els altres defensen, què hem de pactar? S’està parlant del poder, d’entrar a l’Ajuntament..., i el debat fonamental és quina idea de ciutat tenim. I fa massa anys que tenim una ciutat aflaquida, i disminuïda, perquè no discutim quina ciutat volem, tocats per l’excés ideològic dels que ens governen, en què tot és ideologisme, però no hi ha materialització, gestió ni canvi.
La seva valoració, entenc, sobre el govern de Colau és que s’ha quedat només en l’enunciat teòric?
Han fet molt ideologisme, però molt poc canvi real. La ciutat no està millor del que estava; està pitjor des de molts punts de vista. De tota manera, no m’agrada gaire posar l’accent en el que s’ha fet fins ara.
Per tant, si per al futur reivindica majories sòlides, veu marge per entendre’s amb els comuns?
Sempre que tinguem clar quin projecte de ciutat despleguem. Si la suma ha de restar, no. Barcelona necessita canvi, idees, i tots els pactes són possibles, però des d’un govern fort. I això vol dir no disminuir-ne les intencions, sinó fer-les créixer. Per definició, em puc entendre amb tothom. Ara, el poder no m’interessa gens; m’interessa el poder transformador, que la ciutat torni a ser el referent que volem, i això vol dir, insisteixo, pactar en funció d’un projecte.

k

L’entrevista completa, a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.