Estem contents i satisfets perquè va fer una defensa molt potent dels drets i les llibertats individuals i col·lectives i una afirmació que no es va cometre cap delicte, ja que sense violència no hi ha rebel·lió i sense despesa no hi ha malversació. I finalment, va fer una reivindicació de la política, de la seva part més noble, l’ús de la paraula i el diàleg.

Vaig tenir la sensació que estava al davant d’un home lliure, malgrat que està empresonat injustament. La llibertat no te la prenen unes reixes.

És un fals debat. El que compta és que Junqueras va desarmar el moll de l’os de les acusacions: se l’acusa de malversació i va assegurar que no hi va haver cap despesa pública tot recordant les afirmacions del mateix expresident Mariano Rajoy i el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro que controlaven els comptes; va afirmar que no es va produir cap acte de violència i va recordar que hi ha una modificació del Codi Penal realitzada explícitament el 2005 per despenalitzar la convocatòria de referèndums sense empara legal. Per tant, va preparar el desarmament de tot l’argumentari i paral·lelament va afirmar que la política és la solució i que l’autodeterminació és un dret dels pobles que cap en l’ordenament jurídic de qualsevol estat. Va ser una defensa molt sòlida i també ferma en assenyalar la persecució d’un pensament polític.

No li va respondre en coherència amb allò que ha fet des del primer dia en les quatre darreres declaracions que ja ha realitzat. Cal recordar que Junqueras és un càrrec públic i com a tal va considerar que no havia de respondre a qui en aquest cas no ha estat més que un mer acusador i s’ha dedicat a fer seguidisme de Vox, un partit d’ultradreta que en aquest procediment ha estat determinant i cavall de Troia de l’extrema dreta espanyola i de l’aznarisme, que existeix, opera i s’ expressa a través de Vox. Per tant, Junqueras ha considerat que no podia contestar a qui el persegueix per raons polítiques.

Va permetre posar en evidència el castell de sorra sobre el qual s’ha construït tota l’acusació. Com a conseller d’Interior durant els fets d’octubre, disposa de molta informació i va poder desmuntar les falsedats i també va posar en evidència la insubstancialitat de les acusacions.

Fixem-nos en el resultat, que és el més rellevant. De les primeres declaracions va sorgir una afirmació política de primera magnitud, una defensa dels drets i les llibertats i una constatació de la falsedat de les acusacions i tot això perquè, malgrat que hi ha dues maneres de fer, l’estratègia és la mateixa. El que importa és el resultat i dijous passat no hi va haver cap contradicció, al contrari, es van reforçar, van ser complementàries. Normalment la gent quan s’enfronta a un judici penal s’autoexculpa dels fets que li imputen. Aquí, en canvi, els acusats diuen “sí, sí, nosaltres vam fer un referèndum, però això no és delicte, i allò que diuen que ho vam fer amb violència, doncs també és mentida”. I és això el que hauran de demostrar els que acusen, perquè no hem d’oblidar que qui ha de demostrar el delicte és qui acusa. Així que, sí, és cert que ens trobarem amb defenses diferents entre altres motius perquè cada acusat va tenir un paper institucional molt diferent en els fets i la defensa anirà lligada a la seva responsabilitat, per això la de Junqueras no podia ser igual que la de Forn. Cadascú posarà els accents en la defensa d’acord amb les seves especificitats. Hi ha un punt en comú en les defenses que és mirar als ulls i dir que aquests senyors han orquestrat una mentida per sostenir falsedats.

Va ser un cant a la llibertat i a la democràcia i, per mi, la transcendència hi és quan mira als ulls el tribunal i diu “jo avui soc un pres polític”. Ho diu un líder polític en ple segle XXI i amb fermesa i convenciment i crec que va ressonar amb molta força. També considero important la part de la declaració en què reafirma la seva estima a Espanya perquè ajuda a desmuntar tòpics, perquè aquí també hi ha una part que es creu fins i tot les mentides que ell mateix s’ha inventat. La realitat és que el sentiment de pertinença dels individus no té res a veure amb l’objectiu polític, això tan elemental s’ha manipulat.

Jo voldria expressar una certa comprensió cap a ells perquè defensar acusacions que se sostenen en falsedats no és gens fàcil. Van tenir un paper poc lluït? És que és molt difícil haver d’acreditar violència i malversació si no hi hagut res d’això. Fins ara ho han tingut fàcil perquè es tractava de construir un relat sense que ningú el contrarestés. Però ara sí que hi ha aquest algú i comencen a sortir els forats quan han d’acreditar les falsedats i això és impossible.

Han passat fets molt greus des del primer minut de la instrucció per tal com s’ha fet i acabant amb la presó preventiva que és la manca de llibertat total per als acusats, la pitjor limitació per a un ésser humà, i s’ha pres de forma absolutament arbitrària. El tribunal, però, intenta demostrar que és molt obert però també ens ha limitat proves que per nosaltres són molt rellevants perquè posen el focus, precisament, en com s’ha fet la instrucció. Quan demanem que vingui a declarar el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, autor de la majoria d’atestats que han servit de base a la fiscalia per fer l’escrit d’acusació i perquè el jutge decretés presó preventiva, és molt important. Però quan aquest senyor, a més a més, ha demostrat clarament animadversió vers els acusats i ho ha expressat amb fatxendaria a través d’un perfil anònim de Twitter és intolerable. Això ha estat publicat, hi ha proves però no se’ns deixa demostrar aquesta relació perquè se’ns nega la declaració de testimonis que ho acreditarien.

Seguirem reclamant, però és que la instrucció del jutjat 13 està viciada des de l’inici. És una causa general contra l’independentisme perquè no es va investigar per confirmar el delicte, no, no, no... Es va fer al revés, es va anar a investigar persones i això es fa en altres règims. En democràcia s’investiguen fets delictius. I aquest jutjat ho ha fet de forma secreta i el Suprem ha agafat allò que considera més útil i la resta ho ha deixat al 13. Això és poc garantista. I al final hi ha una acusació condicionada per la gent de Vox amb un relat fals i ara li correspon al tribunal decidir. I ho haurà de fer en la seva soledat signant la sentència amb el món mirant-los.

És que el dret internacional és també espanyol i en la mesura que s’apliqui encara serà més clar el veredicte. A més, era difícil no fer aquestes referències quan la defensa hi ha insistit de manera magnífica. Però és que hi ha una perversió total en tot el que està passant i nosaltres el que reclamem és que es tingui en compte que estem en un procediment judicial on s’imputen delictes. No estem discutint si el que es va fer l’octubre del 2017 estava bé o no, si va ser un error o no, si ha de ser delicte o no, o si ens va agradar o no... Estem jutjant si el que va passar, amb el Codi Penal a la mà, és delicte. El debat és aquest i és el que intentem traslladar. Si algú creu que exercir el dret a l’autodeterminació és delicte, que proposi reformar la llei; si ho considera un error o no li agrada, doncs que no els voti...

Sí, però això no hauria de tenir cap transcendència perquè com que no és cap judici polític..., oi? Permet-me la ironia, però és com una broma i demostra la fal·làcia de tot plegat. Tothom diu que no és un judici polític i alhora es pregunten si cal suspendre’l.

No n’hem parlat, acaben de convocar-les avui [divendres per al lector], però és igual, és decisió del tribunal.

Com a testimoni no puc avançar res. Com no pot ser d’altra manera contestaré tot el que em preguntin com ja vaig fer al jutjat 13 i, per tant, res a dir ni explicar. Sí que em resulta perplex el fet que com a testimoni em prohibeixin ser present a la sala i, en canvi, pugui seguir-lo per la televisió. Són uns arguments que xoquen quan rebutgen la presència d’observadors internacionals perquè diuen que és el mateix veure’l a la sala que a la televisió. Es veu que el criteri que serveix per als observadors no serveix per als testimonis.

No, no hi he parlat. Però considero ridícula aquesta polèmica. Cal tenir en compte que hi ha observadors al Tribunal Europeu de Drets Humans i mai no s’ha qüestionat el paper d’aquest òrgan. És infantil pensar que pel fet de tenir observadors internacionals vivim en una mena de dictadura. Simplement se’ls ha demanat perquè hi ha una part que s’hi sent més segura.

En aquest judici tendim a cooperar. Qui guanya o perd en una sessió és indiferent. Nosaltres hem pogut, de forma col·lectiva, posar sobre la taula la vulneració dels drets i la falsedat de les acusacions, veurem com es desenvolupa...

No em correspon a mi parlar d’això, barrejaria rols que no em pertoquen. Tinc la meva opinió sobre el que va passar però no ve a tomb.

La vulneració de drets fonamentals i molt particularment el de la presumpció d’innocència. Això no és un frase feta sinó que es tracta d’un dret fonamental recollit a la legislació internacional i amb jurisprudència que ho avala. La presumpció té a veure amb com se’t presenta, com se’t trasllada i en definitiva com la societat et percep i en aquest cas hem viscut fets que són d’aurora boreal. Càrrecs públics de l’Estat els han titllat de delinqüents i això és molt greu. Hi ha hagut acarnissament, se’ls ha acusat de colpistes, rebels, nazis, dictadors, xenòfobs, i davant d’això no hi ha hagut cap reacció publica. És una vulneració brutal que s’ha fet servir per arengar les masses i això és d’un altre segle, d’una altra civilització...

No podem perdre el nord de vista. Hi ha gent que diu que Junqueras i Forn no van aconseguir demostrar que no havien comès rebel·lió i això és molt greu perquè qui ha de demostrar el delicte són els altres. Per tant, hem d’actuar amb intel·ligència política i jurídica i posar en evidència com s’ha fet aquesta instrucció i explicar què va passar.

Forma part de l’estratègia, ja es veurà...

Sí, i si tot el procediment del judici ja és prou dantesc, el cas de Forcadell encara ho és més. La mesa del Parlament pren decisions col·legiades i en canvi només el seu cas s’ha traslladat al Suprem, la resta és a Barcelona, i ella a la presó per haver permès el debat. Sort en tenim de figures com l’speaker del Parlament anglès. Que el parlament més antic d’Europa et doni suport indica fins a quin punt és absurda la situació.