Comunicació

ELOI VILA

PERIODISTA. GUIONISTA. EXPLICADOR D’HISTÒRIES PRESENTA ‘AL COTXE’ DE TV3

“És un viatge junts, no és el periodista al davant fent un interrogatori”

Recorda que les històries interessants estan en les persones, i les descobreix en un espai en moviment, el cotxe, que convida a la conversa íntima, com a periodista que escolta i no furga

Eloi Vila condueix mentre conversem. Al cotxe ja hi han pujat 180 convidats.

Com ha passat de les trinxeres de la Guerra Civil [va dirigir i copresentar ‘ Trinxeres ’ de TV3] al volant d’un cotxe?
La idea inicial era fer alguna cosa en un cotxe però sense imitar el programa que fa l’actor James Corden a la televisió anglesa; és un comunicador excepcional i el que fa és un viatge musical convidant grans estrelles. I vam apostar per la conversa íntima, tranquil·la. La música és només un vehicle per poder parlar de les coses que ens importen a la vida o que ens transporten a moments de vida interessants.
Programa de conversa tranquil·la és ADN de TV3.
Les històries interessants estan en les persones. El que expliquem els periodistes són històries que ens permeten saber més de l’ésser humà. Amb petits detalls pots arribar a conèixer una persona. Hi ha una feina periodística que em permet pujar al cotxe sense guió. No tinc mai les preguntes formulades al cap. És una conversa que sorgeix com sorgeix. Però sé on vull arribar a petar. Sempre estic atent al que veig. Si veig un convidat amb un tatuatge li pregunto el seu significat perquè al darrere hi ha una història. Són aquestes petites coses.
Algú em va dir que les coses més importants s’han de confessar en un cotxe: no tens escapatòria.
No tens escapatòria i el que intento és que hi estiguin bé. Hi ha una sèrie d’elements que fan que la gent parli. Per exemple estàs molt a prop però et mires poc: mires més l’horitzó que la persona que tens al costat.
Certament, una mirada segons quina pregunta pot ser intimidatòria.
Sense mirar-te i amb aquesta intimidació que a vegades provoca la mirada et sents molt a prop al cotxe; et pots tocar el braç, per exemple. Pots donar caliu, no et mires tant i és un espai que es presta a poder parlar. A partir d’aquí el meu objectiu és que se sentin bé i establir aquesta empatia. Escoltar-los més que preguntar i deixar que el viatge flueixi. És un viatge compartit que fem junts; no és el periodista que s’asseu al davant i fa un interrogatori.
Alguna conversa transcendent en l’aspecte personal?
A vegades comparteixo les inquietuds de pare o fill; la meva mare s’ha mort ara al gener i va estar uns quants mesos malalta, i a la conversa surt. En algun cas ho hem tret perquè hem pensat que no tenia interès per a l’audiència. Hi ha un factor important: perquè t’expliquin és important explicar-te; tu dones i la gent dona. La meva realitat jo la comparteixo en les converses.
Alguna revelació que l’hagi sobtat com a entrevistador?
Converses en què he disfrutat molt, per exemple amb en Sergi Pàmies i en Quim Monzó, entre moltes d’altres. Que m’hagin sorprès? En Monzó va explicar problemes que tenia de salut i que havia deixat de beure; va dir que s’havia arribat a beure una ampolla de whisky al dia. Em va sorprendre aquest detall.
S’expressa una intimitat però no és mostrada com a carnassa.
No furgo mai. Callo i deixo que expliquin. I deixo que arribin on volen arribar. Em va sorprendre aquesta revelació d’en Monzó però no vaig repreguntar ni em vaig encallar allà. També em va sorprendre la naturalitat amb la qual en Toni Cruanyes va parlar de l’homosexualitat i com era conscient el dia que es va adonar de l’important que era que ell en pogués parlar sent una persona pública. O quan l’Helena Garcia Melero parlava de transmetre la capacitat d’esforç als fills i li vaig preguntar què era el que més esforç li havia costat i em va respondre que superar la separació del pare dels seus fills. I moltes d’altres.
Cap polític ha pujat el cotxe.
Per una raó. La presència de polítics a la tele és tan àmplia que volíem un programa per respirar. La realitat convulsa que vivim és molt present a la graella televisiva i cal donar una mica aire. Els convidats en parlen i no ho obvíem.
En els programes d’entrevistes hi ha diferència si el presentador és periodista o sorgit del món artístic.
En el programa hi ha un equip de redacció del qual jo formo part que prepara les entrevistes: una documentació dirigida darrere de la qual surten temes. Ho comentem i intento traslladar una realitat vital a temes universals, ja sigui el fet de ser pare, ser fill, que els pares es facin grans, fer-se grans, tenir dificultats de feina… i sí, un periodista sempre veu coses que poden ser interessants.
El cotxe no li deixa temps per escriure [Ha publicat dues novel·les].
Ja no és el cotxe ni la tele, sinó la vida: la mare, que ha estat malalta molts mesos, i es va morir, tres fills adolescents i el moment vital. M’apassiona. Però necessita d’una dedicació i ara mateix no puc. Sempre ho he fet pencant perquè d’escriure no pots viure i esgota molt.
Baixaria del cotxe per tornar a les trinxeres de la Guerra Civil?
Amb els ulls tancats; demà mateix. Era artesania televisiva.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.