Música

CARMEN ZAPATA

GERENT DE L'ASSOCIACIÓ DE SALES DE CONCERTS DE CATALUNYA (ASACC)

“Les dones que fan música estan cansades de sentir: «‘Wow’! toques com un ‘tio’»!”

Fa dècades que demanem una excel·lència professional i acadèmica a les dones que no es demana als homes
Celestino Corbacho em deia que si no volia tenir problemes amb els veïns em posés a fer biquinis en comptes de concerts

D’ençà que va fundar el bar Depósito Legat l’any 1985 a l’Hospitalet de Llobregat, Carmen Zapata viu immersa en una lluita constant per fer entendre a les administracions que les sales de concerts són equipaments culturals tan dignes com ho pot ser un teatre, un auditori o un museu. Zapata és també, des del 2016, presidenta de la MiM (Mujeres en la Industria de la Música), una organització estatal que pretén visibilitzar les dones que treballen en el sector, i, com a gerent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), càrrec que ocupa des del 2006, ha tingut la satisfacció de veure com l’Ajuntament de Barcelona creava el mes passat la categoria “espais de cultura viva”. Amb aquesta nova etiqueta, llargament reclamada pel sector, petits locals que fins ara vivien immersos en una situació d’alegalitat, podran dur a terme una programació estable de música en viu independentment de la llicència de què disposin.

Què implica, per al sector, aquesta nova categoria d’espais de cultura viva?
Que tothom estigui assabentat del fet que les sales són equipaments culturals. Les sales són la part més feble de la cadena de valors de la cultura, i cal protegir-les. I servirà també perquè tots els funcionaris de l’empresa municipal tinguin molt clar que la música en viu no és cap perill. Aquesta, crec, és una qüestió important, perquè fins ara rebíem inspeccions de la Guàrdia Urbana d’ofici en què tan bon punt veien un amplificador i quatre cables era com si haguessin vist els cables d’una bomba.
L’Heliogàbal de Gràcia, per exemple, va rebre l’any 2013 un premi Ciutat de Barcelona però la seva activitat es desenvolupava fora dels marcs normatius vigents. Una situació estranya...
Sí. Molts d’aquests locals van demanar la llicència sense pensar que algun dia acabarien programant música en viu, però han acabat fent-ho, la qual cosa és un valor afegit. El cas és que se’ls va calcular la capacitat en funció de la llicència que tenien. I si aquesta llicència, per exemple, era la de cafeteria, i els càlculs es feien tenint en compte que allà hi hauria taules i cadires, els quedava una capacitat limitadíssima. Els plans d’usos dels districtes no permeten obtenir noves llicències ni fer ampliacions, de manera que ens trobem que hi havia locals que podien fer concerts... però per a 40 persones, que no era econòmicament rendible ni gaire interessant per als artistes.
Canviarà, això?
Les sales que estaven amb l’espasa de Dàmocles al damunt i tenien un futur incert, crec que poden respirar tranquil·les. Ara hem de veure, però, com es desplega, com s’aplica i, si hi ha carències, treballar per tal de solucionar-les. En principi, però, aquelles associacions culturals i locals que tenen una llicència no musical poden estar infinitament més tranquils del que estaven.
La queixa principal dels veïns envers les sales sol ser sempre la mateixa: el soroll.
La música no és soroll, i les emissions de música des d’un local difícilment arriben als veïns, ja que, en el cas que ho fessin, estarien tancats. Hi ha limitadors i els controls mediambientals són molt rigorosos. Però tenim problemes com els de la climatologia, el fet que es fuma molt (i es fuma al carrer) i la venda ambulant. El soroll, doncs, més que de la música és de la gent que hi ha al carrer, de manera que calen campanyes de pedagogia en què es digui que, si t’estimes la teva sala, convé tenir-ne cura i no molestar els veïns. També és veritat, però, que una responsabilitat que és de l’administració s’està traspassant als locals. N’hi ha que, per capacitat, no els caldria tenir un controlador d’accés al carrer, però, en canvi, el tenen per evitar problemes amb els veïns. No sempre és sostenible tenir una persona que faci de policia, per a la qual cosa, a més, tampoc es tenen competències. Si algú, per exemple, diu al carrer que no vol callar perquè no li dona la gana, tu no tens cap responsabilitat per fer-hi res. Caldria, doncs, fer en aquest sentit esforços entre el sector públic i el privat.
Com va començar, fa ja quasi divuit anys, l’Asacc?
Per necessitat i perquè, des de les administracions, se’ns va instar a associar-nos per tal de poder tenir un interlocutor. Hi havia queixes constants a l’atenció que es dedicava a la música clàssica, o a la lírica, però no a les músiques modernes i populars, que estaven molt abandonades. I l’única manera de reivindicar que les sales privades de música fossin equipaments culturals equiparables a qualsevol altre de més prestigi era sumant esforços entre les persones que s’hi dedicaven i buscant una interlocució amb l’administració.
S’ha anat adquirint consciència, amb el pas dels anys, de la funció cultural que fan les sales de concerts?
M’agradaria pensar que sí. Normatives com la que comentàvem al principi són un símptoma que indica que, de mica en mica, es va entenent que les sales són una peça clau i que, en països com el nostre, on hi ha festivals que són referents internacionals, s’ha de considerar també la feina que fan les sales de concerts, ja que tot neix del mateix lloc. Després de l’escola de música o el local d’assaig ja venen les petites sales. I, després, les mitjanes, les grans i els festivals. Les sales, doncs, són un element indispensable, tot i que a vegades encara hi ha qui se n’oblida. Es fan, per exemple, campanyes al voltant dels grans equipaments que hi ha a Barcelona, citant els teatres o les biblioteques, i dius: “i les sales?”. Però, bé, hem de ser persistents. Hi ha departament en les administracions, com el de Cultura, als quals això no cal que els ho recordis, però la llei d’espectacles, per exemple, la fa el Departament d’Interior.
Fa unes setmanes la van convidar a Colòmbia a explicar l’experiència de l’Asacc. Què en va destacar?
Una cosa molt important que vaig explicar i que per a mi és fonamental és el pas del despatx al Parlament. Quan jo vaig començar, fa molts anys, em discutia en un despatx amb Celestino Corbacho, que en aquella època era regidor d’Indústria i Comerç de l’Hospitalet i que, després, va acabar sent alcalde i ministre. Em deia que si no volia tenir problemes amb els veïns em posés a fer biquinis en comptes de concerts! Trenta anys després vam coincidir parlant de la nova llei d’espectacles, que està aturada, i ell era el president de la comissió de Justícia en les compareixences que es van produir per a la modificació d’aquesta llei, de la qual nosaltres vam presentar seixanta esmenes. Arrosseguem problemes endèmics? Sí. Hem millorat? També. Però el salt qualitatiu que hi ha entre discutir de biquinis, que és una cosa que ara al Parlament ningú s’atreviria a fer, i moure’s en un marc com el parlamentari, és evident.
Parlem del MiM. Quin tipus de desigualtats pateixen les dones en el sector musical?
Les mateixes que en la resta de sectors. Sempre hem tingut la percepció que la indústria de la música és més moderna, amable i oberta, però, al cap i a la fi, està en mans d’homes. A banda del que passa a l’escenari, la indústria està plena de dones periodistes, fotògrafes, enginyeres, tècniques de so, de llum... Menys en les carreres més tècniques, on sí que les dones estan infrarepresentades a les universitats, en la resta hi ha pràcticament un 70% de dones i un 30% d’homes. Però aquest percentatge, quan després s’arriba al món professional, s’inverteix. Què passa, doncs, quan arriben al món professional? On es queden, totes aquestes dones? On es perden? Nosaltres el que intentem és que en jurats o taules de debat hi hagi dones representades. Estem cansades de veure, en fòrums musicals, homes, homes i més homes. És per això que una de les primeres coses que va fer MiM va ser un web amb una llista d’artistes i professionals a qui poder trucar.
Calen polítiques institucionals per redreçar la situació?
Sí, l’administració pública ha de ser prescriptora i exemple de bones pràctiques. Amb el 52% dels impostos de la població, que són els que paguem les dones, no es pot permetre que, en equipaments públics, no s’apliqui la llei d’igualtat. No fa gaire hem vist que a l’Inaem (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música) no hi ha cap dona en les direccions generals dels equipaments de teatre, dansa i música. “És que no s’hi han presentat”, diuen. Bé, potser cal prendre mesures perquè es presentin, doncs! Fa dècades que demanem una excel·lència professional i acadèmica a les dones que no es demana als homes, i això, generació rere generació, provoca inseguretat. Hem d’aplicar, per tant, polítiques per incentivar que les dones no s’ho pensin tant a l’hora de presentar-se per a determinats llocs de direcció i, si això no és suficient, aplicar quotes.
Fins a quin punt és rellevant que el cartell d’un festival com el Primavera Sound sigui paritari?
Qualsevol model que pugui seduir una nena, o una noia jove, per agafar una guitarra o unes baquetes és important. A l’edat normalment que els nois munten la seva primera banda, les noies acostumen a deixar els estudis de música. I això és, d’una banda, per aquesta exigència de què parlàvem abans i, de l’altra, per la crítica descarnada que sovint els aplica la premsa quan es fixa, per exemple, en aspectes físics o estètics. O quan no es dona als grups de dones que comencen les oportunitats que es donen als d’homes, de qui se solen dir coses com ara: “Bé, són frescos, tenen actitud...” Amb les dones s’acostuma a ser més sever. De dones amb talent n’hi ha moltíssimes. I tenir exemples on emmirallar-se, per a una noia, és fonamental.
A l’hora de muntar una banda, així doncs, les dones ho tenen més difícil?
Sí, i tant! L’altre dia, una discjòquei em deia que li havia vingut el tècnic a ensenyar-li com apujar i abaixar el volum. I em deia: “Bé, si estic al cartell del Primavera Sound és perquè d’això ja en sé, no?” Això, a aquest tècnic, no se li hauria passat mai pel cap de fer a un home. Potser el MiM haurà de fer un curs adreçat als tècnics per dir-los com deixar de cagar-la constantment... I, després, hi ha comentaris com aquell del “Wow, toques com un tio!”, que les dones estan cansades de sentir. És molt desagradable i hi ha prou músiques en aquest país perquè això ens grinyoli a tots.

Curtcircuit, oasi de l’escena emergent

Una de les accions més celebrades de l’Asacc és el cicle de concerts Curtcircuit, creat l’any 2012 per pal·liar el fet que moltes sales, colpides per la crisi, deixessin de programar músics emergents. El cicle, amb programes dobles formats per artistes consagrats que apadrinen grups novells, té en agenda Els Catarres i un grup per determinar el 12 de juliol a Manresa (Stroika) i Ladilla Rusa i Monterrosa el 19 d’octubre a Razzmatazz.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.