Res ens fa pensar que ens en sortirem. La gran diferència és que ara hi ha un moviment veïnal molt potent. La força l’aporten els veïns.

Tenim un trànsit pesant i veloç, que passa a tocar dels veïns i dels habitatges, perquè les voreres són estretes i, per tant, hi ha risc d’atropellaments, i també per la contaminació que generen, que no és la mateixa que a 50 metres de l’avinguda. Hi ha riscos de bacteris i patim pudors per l’elevat trànsit de transport d’animals vius; tenim dificultats d’accés i sortida dels nostres garatges i, a més, no podem fer activitats a l’espai públic.

La construcció de la circumval·lació d’Olot és la solució principal, però trigarem a tenir-la. Abans, cal un estudi sobre la millora de la urbanització de l’avinguda Sant Jordi, que no pot fer l’Ajuntament, sinó que se n’han d’encarregar tècnics que entenguin els paràmetres d’una ciutat moderna. Vivim rodejats de verd, però no en una ciutat verda.

Ha d’estudiar el desviament dels camions o la dosificació d’aquest trànsit, l’ampliació de voreres, la creació d’espais verds i la plantació d’arbrat. Es dona la paradoxa que l’avinguda Sant Jordi és una via que dona solució a la balança econòmica de la ciutat, però, a la vegada, fins que s’ha mogut la nostra plataforma ha estat totalment abandonada.

Gràcies a No és un vial i en només quatre mesos, hem fet una sacsejada contundent. No es parlava de res del vial, era un problema viciat, i aquest és el gran repte al qual ens enfrontem. La ciutadania també té responsabilitat en aquest oblit.