Molts, per no dir la gran majoria, no només no tenien la més mínima intenció de fer-ho, sinó que és més que possible que blasmessin en veu alta aquells pocs que havien iniciat el camí abans. La crisi del coronavirus, però, ha trencat les costures de moltes coses, i una de les seves incomptables conseqüències és que una gran quantitat d’empreses han hagut de recompondre la seva activitat per deixar de fer-la en un lloc físic compartit –una oficina, una seu corporativa, una redacció, etcètera– i recloure’s a casa per reduir les possibilitats de contagi. I així és com molts comencen a descobrir ara què és el teletreball. La pregunta és quants d’aquests negocis seguiran adoptant la fórmula quan passi la tempesta, ni que sigui fent els ajustos necessaris que no s’han pogut realitzar per la peremptorietat de les circumstàncies. “Perquè així es quedi cal un canvi cultural i, a vegades, crisis com les que estem vivint ara mateix ajuden a forçar-los o precipitar-los”, reflexiona Alejandra Martínez, directora de BICG, una consultoria especialitzada en introduir noves fórmules de treball que, de totes maneres, no vaticina una generalització del teletreball a curt termini. Sí que dona per fet, però, que molts negocis que ara s’han vist forçats a adoptar-lo “acabaran sent més flexibles i digitals”. Javier Ibars, director de relacions laborals de Foment, també opina que el teletreball “guanyarà pes a partir d’ara, ja que molts han vist que és una opció molt útil per fer reunions o estalviar desplaçaments, però no experimentarà el boom que alguns es pensen”.

Segons la definició més canònica del terme, la que fa l’Organització Internacional del Treball (OIT), el teletreball és aquella forma de producció “que es du a terme lluny de les oficines centrals o de les instal·lacions de producció, mitjançant l’ús de noves tecnologies de la comunicació”. Més enllà del marc teòric, la realitat laboral és que aquesta pràctica té una implantació molt limitada a l’Estat espanyol. Segons un estudi de la mateixa OIT i Eurofound, el 2017 únicament un 6,7% de les empreses d’aquí havien introduït aquesta modalitat, xifra que es contraposava amb el 17% de mitjana a la Unió Europea. Amb països com Suècia (més d’un 50%) no cal ni comparar-se. Per sectors, el tecnològic o el financer han estat, fins ara, els més permeables a aquest esquema, mentre que, per contra, les administracions públiques són les més hostils al seu ús.

Deixant de banda l’obvietat que hi ha activitats on aquesta fórmula no té cabuda –la restauració, per exemple, ha de funcionar majoritàriament de cara al públic, sí o sí–, un dels factors pels quals l’Estat espanyol està a la cua de molts rànquings té a veure amb un intangible com és la mentalitat. Encara avui, entre no pocs negocis està molt estesa la idea que fer feines des de casa fomenta la relaxació laboral per la falta de mecanismes de control físics. La realitat, però, demostra el contrari, ja que són diversos els estudis que indiquen que treballar de manera flexible millora la productivitat. I en l’economia contemporània aquest concepte, la productivitat, és la clau disruptiva, mentre que la manera d’assolir-la és un element ja més subsidiari. Des de la patronal, però, Javier Ibars també recalca “que administracions i sindicats també han d’ajudar” perquè la fórmula arreli, i que alguns canvis normatius recents, com ara imposar un registre horari a les empreses, “no ajuden gens, sinó més aviat el contrari, al teletreball”.