Sector financer perdut o en transformació?
Les megaoperacions bancàries fan perdre pes al sistema financer català, que ja mena cap a un procés de transformació irreversible
Les cooperatives confien en el tarannà de les noves generacions
Queden lluny en el temps els bancs fundats per gent de la indústria
Amb l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, i amb el pressentiment que Banc Sabadell s’embolicarà aviat en una altra gran operació, amb BBVA i Kutxabank com a possibles companys de viatge, ha aflorat a Catalunya una certa melangia per la pèrdua d’influència financera, després que s’hagi fet miques el sistema de caixes d’estalvi i que els grans actors perdin, segons creuen alguns, arrelament.
Tot depenent del punt de vista, del 2008 ençà, el sistema financer català ha perdut un llençol a cada bugada o, ans al contrari, s’ha enfortit, tot guanyant quota en el concert espanyol. El 2008, hi havia disset entitats operatives a Catalunya i avui n’hi ha sis: CaixaBank, Banc Sabadell, Mediolanum, Caixa d’Enginyers, Arquia i Caixa Guissona. Certament, ha desaparegut tot un reguitzell de caixes (Catalunya, Tarragona, Manresa, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Penedès, Laietana, Girona) i un banc mitjà com Bankpyme. Aleshores, amb més diversitat d’entitats, Catalunya suposava un 16,5% del sistema financer espanyol, mentre que ara la seva representació suposa el 20,9%, fins a l’operació CaixaBank-Bankia, la qual cosa impulsa l’historiador econòmic Francesc Cabana a plànyer-se que “la fusió representa la descatalanització de La Caixa i per al catalanisme la pèrdua d’una de les seves armes més clares perquè les decisions queden supeditades al que digui Madrid”. O a Mònica Roca, vicepresidenta de la Cambra de Comerç, a dir: “El poder financer de cada català queda afeblit. Només cal veure què ha suposat l’absorció d’Unnim (2013) i de CatalunyaCaixa (2016) per part del BBVA per als nostres estalvis, que ja no serveixen per donar crèdit als agents econòmics de Catalunya, sinó per a la concessió de crèdit als agents econòmics de l’Estat espanyol.”
Subordinació.
Aquesta mena d’operacions “són molt ben rebudes pels espanyolistes, que aplaudeixen com es va integrant l’economia catalana a Espanya, dins d’un procés de centralització irreversible en què la dinàmica és estar ben a prop del regulador, el Banc d’Espanya”.
Llarch augura a les entitats petites una petita quota del mercat si segueixen ben gestionades, en vetes de mercat de particulars i professionals, però on preveu grans canvis és en la desbancarització: “Creix el fenomen del finançament del consum des de fora de la banca, així que cal tenir en compte el paper financer que tindran, que ja tenen, de fet, Amazon, MediaMarket i El Corte Inglés, per posar només tres exemples.”
Per la seva banda, Albert Grau, de l’EAFI Argenta Patrimonios, constata: “D’aquells bancs catalans construïts per gent que venia d’indústries com el tèxtil, ja no en queda res. El teixit empresarial ha canviat, ara hi ha molta multinacional.”
Perill.
Des de la seva òptica, però, és possible que s’erigeixi una altra banca o, més ben dit, neobanca. Com diu, “Barcelona pot ser un pol d’atracció de fintechs, ja hi ha gent amb prou talent i projectes que han reeixit.” Són entitats que, com destaca Grau, estan demanant la fitxa bancària en altres països per operar a tot Europa i “quedar fora del control del Banc d’Espanya”.
Renovació.
Llorens interpreta les unions entre grans jugadors com l’evidència de la seva vulnerabilitat, ja que “els costa sobreviure al bell mig d’aquest temporal financer en què no poden suportar els marges financers”. I és així com des d’aquest mes d’octubre, CaixaBank aplica la seva nova política de condicions, per la qual els clients que no estiguin prou vinculats passaran a pagar una tarifa fixa de 60 euros trimestrals per al manteniment dels seus comptes. Llorens adverteix que “la gent entén molt més com funciona el mercat, i quan les condicions poden ser abusives”. Així mateix, detecta entre els estalviadors “una evident desconfiança envers sistemes oligàrquics” i creu ferventment que el futur és d’entitats com la seva, amb una estructura petita i agilitat per adaptar-se al mercat, com ha quedat demostrat durant la pandèmia, en què bnc10 ha seguit creixent en el nombre de clients.
Una entitat que encara va més lluny en la seva declaració d’intencions és 11ONZE, que es presenta com una eina per avançar cap a la independència. També vol quedar fora de l’abast del Banc d’Espanya, tramitant la llicència des de la seva seu a Londres, i estar supervisat pel Banc Central Europeu. Però el més important, com assenyala la seva directora, Natàlia Cugueró, és que serà “un banc molt enfocat a les pimes, per oferir-los serveis innovadors en aspectes com comptabilitat, gestió de la tresoreria i finançament”. També fa una declaració de transparència anticomissions, amb la promesa d’aplicar un marge únic, inferior al 3%, en totes les operacions de crèdits o préstecs.
Robert Tornabell, professor emèrit de banca i finances a Esade, fixa la mirada en l’horitzó europeu: “La gent no té prou en compte que no serem grans si no som europeus, si no pensem en termes d’espai financer europeu.”
Creu que les grans fusions bancàries que es preparen a Europa, de les quals la de CaixaBank i Bankia ha estat un prolegomen, “responen al clar desig de la Comissió Europea de construir una unió bancària, que s’acompanyarà d’una borsa única potent”.
Posa d’exemple el cas dels EUA, on en els darrers anys també hi ha hagut un procés de concentració bancària, o de la Xina, on es consoliden grans actors financers, per afirmar: “Si no pensem en grans espais, no ens en sortirem.” Al voltant del paper que hauran de tenir en el futur immediat aquestes megaentitats transfrontereres, Robert Tornabell creu que el BCE baixarà els coeficients de capital exigibles per tal que els bancs disposin de més recursos per fer de prestadors, en uns temps que caldrà donar moltes injeccions a l’activitat econòmica.
Caixa d’Enginyers, uns dels supervivents a les contínues mutacions que ha sofert el sector financer català, observa amb tranquil·litat el nou escenari. Com diu el seu director general, Joan Cavallé: “Sí, hi ha menys jugadors, però la gent els coneix millor, i això a nosaltres ens beneficia. Entenem que la diversitat del negoci financer és positiva per a l’estabilitat del sistema, perquè així els clients tenen més factors per prendre decisions sobre qui ha de gestionar els seus estalvis.” Cavallé creu que el model de Caixa d’Enginyers, “és avançat, socialment, per damunt d’altres que posen en primer lloc la cotització en borsa. Els clients valoren l’empresa pel seu pacte social, més enllà del compte de resultats.” En una línia semblant es manifesta Clara Soler, portaveu de Fiare, cooperativa que “té la missió de recaptar estalvi per posar-lo al servei de projectes de transformació social, justament el que han deixat de fer els bancs durant els darrers vint anys”. Creu que en el negoci bancari de futur, també poden captar l’interès de les noves generacions: “La gent de 15 a 35 anys exigeix valors com transparència o l’ètica, conceptes que formen part del nostre ADN.”
L’ICF i el paper de la banca pública
En fer l’anàlisi de quin és el nou paisatge del sector financer català, no caldria oblidar un eix imprescindible, el de la banca pública d’inversió que encarna l’Institut Català de Finances (ICF), que va jugar el seu paper durant la crisi passada per donar liquiditat a moltes empreses. El 2019, l’ICF va finançar 1.564 empreses i autònoms per 662,3 milions d’euros. Al nostre entorn europeu veiem diversos casos de banca pública estratègicament important: a Alemanya, les pimes reben el suport imprescindible de 32 bancs de capital públic totalment o parcialment, que a més financen habitatge social, escoles o centres per a la gent gran. A França, destaquen entitats com la Banca Pública d’Inversions (BPI), amb un capital social de 21.000 milions, que ha donat suport a la internacionalització de la pime. A Itàlia, Banco Posta, CDP i FSI financen governs regionals i empreses. A Holanda, el quart banc en actius és BNG, una entitat al 50% entre l’Estat i diversos municipis i províncies. A Suècia, l’Estat conserva un estratègic 13,5% de Nordea, un gran europeu.