Jo em vaig criar amb la meva uela, ja que pare i mare, com passava sovint aleshores, van marxar a viure en un piset. La uela, que era vídua, va néixer el 1897, durant la guerra de Cuba, i l’altra uela, el 1900. Totes dues cantaven i sabien moltes coses. L’una era republicana i no resava, però l’altra era molt beata i jo, tot i no ser creient, em sé encara totes les oracions. Al principi, jo era molt petit i no treia gaire suc al que cantaven, però una mica més tard, quan vaig complir dotze o tretze anys, em vaig adonar que allò era un tresor que calia preservar i vaig començar a gravar persones majors de poble en poble. Tinc cintes del 1971 o 1972, més de tres-centes...

Els meus amics se’n burlaven. Devien pensar: “Aquest paio...” A mi, però, m’encantava –i m’encanta– parlar amb la gent gran per tal que m’expliquessin coses. Jo soc de Xàtiva, a la comarca de la Costera, i anava a gravar en pobles com Torrella. Recordo estar a casa del tio Vicent, el Moreno, que era dels pocs homes que cantaven. No volia cantar-me cants de batre perquè deia que eren cançons de “patir”. Jo li ho demanava sempre: “Tio Vicent, home...” I ell em deia: “No, Pepe, això són tonteries! Tu el que hauries de fer és deixar de gravar i anar a buscar una xicona i fer-li dos pessics a les pantorrilles.” Ara estan tots morts, però si alçaren el cap i veiessen com tot això, gràcies a la gent jove, ha ressorgit de les cendres, no s’ho creurien...

Si m’ho hagueres preguntat fa vint anys, t’hauria dit: “Res, això se’n va a la merda!” Però amb el canvi de segle es va canviar el rumb. Sempre dic que, en bona part, va ser gràcies a Obrint Pas. Sense ells jo no hauria pogut cantar la Malaguenya de Barxeta davant 10.000 o 12.000 persones a Barcelona, la qual cosa em continua semblant fortíssima.

Sí, la tia Emilieta, la tia Rosario, la tia Blanca, la tia Maria, la tia Leonor, l’altra tia Leonor... El patrimoni popular s’ha conservat gràcies a les dones. És així. De tot el que vaig gravar, entre un 90% i un 95% són dones.

Tot el que vulguis. Ara que estem al març, per exemple, te’n diré uns quants: “Març, marçot, mata la vella en el foc”; “al març, marçades”; “Març, marçador, que de nit fa fred i al migjorn fa calor”...

El soldat de Borriana, per exemple, me la va ensenyar la tia Mercedes del Palomar, a la Vall d’Albaida, i parla d’un xic a qui es van endur a la guerra de Cuba. Els romanços els cantaven els cecs, i era un ofici. Calia saber-ne almenys vint o trenta per entrar en aquest gremi.

Qui perd els orígens, deia Raimon, perd la identitat. No crec que calgui afegir-hi res més.