Hi ha dies que marquen la història d’un país, sobretot perquè contribueixen a construir memòria. Són moments en què la ciutadania viu una determinada circumstància que és tan intensa que la marca d’una manera profunda, que fa que hi hagi una evolució política, i fins i tot mental, que quedarà. La memòria, que és una facultat individual, a vegades es converteix en una facultat col·lectiva. Per exemple, als catalans que van viure el 14 d’abril de 1931 probablement els va quedar aquella data, i tothom recordava on era aquell dia i l’hora en què es va assabentar del que passava. Dit això, l’1 i el 3 d’octubre ens han marcat col·lectivament, i han provocat que hi hagi hagut un tomb que sigui de no retorn. I això vol dir que cada cop que se’ns demana un esforç, com ara anar a votar quan no en tenim ganes o ajudar al pagament d’una fiança d’un pres, moltíssima gent està disposada a abocar-s’hi. I això no té marxa enrere. Podem diferir la solució en el temps, però estem parlant d’una realitat, com és que hi ha dos milions de catalans i catalanes que han fet aquest tomb, i en cap cas aniran enrere.

Sí, el que no sé és quan passarà. Quan una voluntat, reiteradament expressada per una majoria de la població, arriba a aquest nivell de solidesa, fins i tot per damunt de les conjuntures o els desencisos propis, és que s’ha produït un canvi ja molt gran. El poder funciona sobre un doble mecanisme, com és el de l’adhesió i la repressió, allò que popularment en diem el garrot i la pastanaga. Quan aquest poder, però, acaba organitzant-se només des de la perspectiva del garrot, és a dir, quan l’únic que li queda per legitimar-se és la violència d’estat, té moltes dificultats per prosperar en el temps.

En els pròlegs d’aquesta col·lecció que he dirigit, Dies que han fet Catalunya, hi reflexiono. Efectivament s’ha fet un ús abusiu del concepte “dia històric”, perquè aquest té sentit utilitzar-lo quan parlem d’un punt d’inflexió. És a dir, quan parlem d’un dia que marca un canvi de tendència que acabarà consolidant-se. Però també ho pot significar un dia com l’11 de setembre, l’1 de maig o el 8 de març, que han acabat vinculats a la memòria política d’un determinat moviment. Però més en general, un dia història és aquell que marca una memòria col·lectiva. I en el nostre cas, els dies 1 i 3 d’octubre sí que marquen un abans i un després.

Aquells dies cridàvem un eslògan, “no tenim por”, i tots sabíem que era mentida, perquè el ser valent no és no tenir por, perquè això és ser un inconscient, sinó tenir-ne però saber-la superar. I això és el que vam fer. La gent es va posar a la cua dels col·legis electorals i van començar a rebre imatges brutals de violència policial. I ningú va marxar. I això és el que marca la memòria.

L’octubre del 2017 partíem de dues asseveracions que s’han demostrat falses. La primera era “no s’hi atreviran” i la segona “Europa no ho permetrà”. Per tant, qualsevol relat que construïm des d’ara ha de partir de dues evidències, que s’hi atreviran tantes vegades com calgui i que Europa ho permetrà sempre. I això vol un bloc dirigent molt convençut i que estigui disposat al sacrifici gairebé fins a l’extrem. I això és el que et fa dubtar.

En aquell moment no es va mesurar prou el caràcter violent, repressiu o autoritari que té l’Estat. En aquest punt hi va haver un excés d’optimisme. L’Estat és la corona, però també ho són tots els seus cossos d’alts funcionaris. I el que hem anat comprovant, en tots els àmbits, és com aquests alts funcionaris, i l’Estat com a tal, l’octubre del 2017 van tenir por. I com que va ser així, la seva reacció va ser agressiva i sistemàtica. I seguiran en aquesta línia.

Quan analitzem el mapa polític d’Europa a començaments del segle XX, hi havia uns 25 estats. Alguns eren monarquies creades a través de matrimonis, o guerres, durant segles, quan en realitat estaven conformats per nacionalitats diverses. Un exemple és l’Imperi austrohongarès. Avui en aquest mateix mapa hi ha una cinquantena d’estats. Per tant, la tendència ha estat clarament de canvi. Això, però, s’ha produït sobretot en contextos en què hi ha hagut una situació universal internacional de ruptura que ha obligat a la modificació. El cas més evident és al final de la Primera Guerra Mundial, quan aquell Imperi austrohongarès s’enfonsa. Tot això ve al cas que, perquè hi hagi un canvi polític, tu has de ser fort, però l’adversari ha de ser fràgil. El que vam intentar el 2017 té un punt d’atreviment, perquè vam intentar fer aquest canvi davant d’un estat que, d’acord que és corrupte i està en crisi en molts sentits, però és un estat que ara mateix està apuntalat per la Unió Europea. Per tant, molt probablement només en un escenari en què hi hagi un moviment global, serà possible tirar endavant el nostre projecte.

Doncs que no té sentit posar-nos a discutir sobre això o allò, sinó que el que cal fer és estar preparats, organitzats, fent gimnàstica permanent, per quan arribi el moment, estar preparats i assaltar-ho, de la mateixa manera que ho van fer els txecs o els hongaresos en acabar la Primera Guerra Mundial.

La història del catalanisme és d’una profunda pluralitat. I això ens ha afavorit sempre.

No, per què?

Els que teoritzen la idea “del 80%” van en la bona línia. L’1 d’octubre, efectivament, vam aconseguir mobilitzar molta gent i el dia 3 érem aquest 80%, i això incloïa els grans sindicats i partits que, d’entrada, no són gaire favorables a la independència. El problema és que es va malbaratar l’energia que es tenia aquell 3 d’octubre. I el que es produeix l’endemà és que, per primer cop, l’independentisme perd la iniciativa i aquesta passa a mans de l’Estat.

Es va arribar a empentes i rodolons a l’1 d’octubre, i el 27 d’octubre encara va ser pitjor. Després cadascú ha viscut les coses d’una manera determinada i s’ha anat creant un desencís mutu, desconfiança, i fins i tot amb elements de relació tòxica. I això jo, com a historiador, no sé com es cura. Potser els psiquiatres sí que ho sabrien [riu].

L’Estat espanyol té, globalment, una idea unitària, castellana, de l’Estat. I l’esquerra espanyola, en general, també, tret d’alguns casos que, en qualsevol cas, són minoritaris.

Evidentment, i en tots els sentits. Alguns diuen que la lluita per l’amnistia ens aparta de la independència, i és justament al revés. La lluita per l’amnistia ens demostra el caràcter bel·ligerant i repressiu que és constitutiu del regne d’Espanya. És una lluita de denúncia i a més té una llarguíssima tradició històrica perquè el 1930, quan cau Primo de Rivera, comença una gran campanya per l’amnistia que mobilitza molta gent que tindrà molt a veure amb la victòria d’ERC de l’any 31.

Jo ho plantejo com a estratègia política.

El moment és molt difícil. Respecto molt la gent que hi està treballant ara mateix, però és veritat que la realitat política avui dia és molt complexa. Jo vaig conèixer l’Assemblea de Catalunya i vaig veure els seus últims anys, sobretot després de les eleccions de 1977, quan el PSUC i el PSC decideixen abandonar-la. I això la va portar de ser una força central a una certa marginalitat. I aquest és un perill que avui hi és.

El seu prestigi popular és encara molt ampli, i cada cop que ens crida a mobilitzar-nos, la gent ho fa, compra samarretes… És un actiu que convé preservar.

Cal tenir l’experiència que hem viscut tots plegats, però és evident que algú ha de trencar l’statu quo. Cal sacsejar la situació actual, i s’està veient molt clarament que entre la gent hi ha desconfiança i desencís. I això és un perill molt seriós, perquè et pot dur a la desmobilització.

És un factor a considerar. Abans deia que els líders polítics hauran d’assumir el que pugui venir, i potser això és una cosa que ara no es dona.

Això no m’ho facis respondre.

És així, i a mi m’agradaria que en aquest govern hi fos la CUP perquè, precisament, les relacions entre ERC i JxCat han arribat a un punt de tensió que, probablement, faran que l’acord no funcioni si no hi ha un tercer subjecte. Hi ha dos milions de persones que continuen molt fidels a una memòria i, per tant, aquí hi ha un deure, fins i tot generacional, d’acabar la feina que s’ha començat.