La darrera, de l’advocat i catedràtic Enoch Albertí, datava del 1994, i des de llavors no s’havia fet res més. Cap més tractat s’havia adaptat a la planta estatutària pel desencís, crec, que va provocar el procés de l’Estatut, pel context d’inestabilitat que va provocar el procés independentista a partir del 2013 i 2014, i perquè el desplegament de l’Estatut el 2006 es va centrar en la creació d’òrgans estatutaris i poca cosa més. Per tant, no hi havia una obra de referència en el camp públic destinat a alts càrrecs, funcionaris, món acadèmic i al públic en general, la qual cosa era una autèntica anomalia. L’editor Marcial Pons, que ja havia editat la del 94, m’ho va plantejar i vaig pensar que més que un codi tradicional, valia la pena fer una obra comentada àmpliament amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, amb la doctrina consultiva del Consell de Garanties Estatutàries, i la praxi política i legislativa del Parlament d’aquests últims anys. Aquest és el valor afegit que hi volíem aportar, així com la incorporació d’altres lleis que no acostumen a aparèixer, com la de l’Aran, que havia estat menystinguda, i tot el que fa referència a l’administració corporativa com les cambres de comerç, les confraries de pescadors, els col·legis professionals.

Hem de partir de la base que si l’any 1994 apareix la primera obra de referència és perquè la tradició de dret públic a Catalunya és relativament escassa. En termes històrics, tenim les constitucions de Pau i Treva l’any 1000, el Consolat del Mar del segle XIV i les constitucions pròpies de la Corona d’Aragó. El fet de no tenir un estat i haver transitat des de primers del segle XVIII, des del Decret de Nova Planta, sense dret públic propi fa que Catalunya no disposi d’un cos normatiu important. Tot va quedar absolutament trinxat. Després va venir l’autonomia política el 1979 i el Parlament va començar a legislar, va fer prop de 80 lleis durant la primera legislatura, però aquella arrencada de cavall va acabar amb una parada d’ase. Amb tots aquests condicionants valia la pena refondre-ho tot, i ha estat la primera vegada que s’ha fet.I amb tot aquest esforç de sistematització, el 2021 t’adones que la sentència 31/2010 contra l’Estatut d’Autonomia el va desactivar operativament. L’Estatut no són les 14 declaracions d’inconstitucionalitat dels preceptes que va anul·lar el tribunal, és que el va desactivar operativament.

Totalment. Aquella sentència del TC ja ha estat prou blasmada, però si anem als orígens, quan el 2003 hi ha un consens general que convé un nou Estatut és perquè –i les mateixes raons subsisteixen– hi ha un finançament injust i inequitatiu, un feble reconeixement de la identitat comunitària quant a nació i llengua, les competències no són segures, hi ha un abús de l’interès general per part de l’Estat, no es pot créixer en institucions pròpies del territori a través de vegueries, i no es reconeix l’acció exterior en l’àmbit de les competències que li són pròpies, a Catalunya. Les retallades i l’estocada final del tribunal van fer fracassar aquell Estatut. L’autogovern i el dret públic estan estancats, no hem avançat des de la data d’inici de l’Estatut. Per tant, al costat del debat sobre el futur polític de Catalunya i el referèndum, també hi ha un altre debat sobre com s’avança dins del marc de l’autonomia política, perquè es constata que l’avenç és escassíssim.

Si no hem avançat és per manca de voluntat política i per la concepció d’una Espanya de matriu castellana que no reconeix la seva diversitat. Hi ha un problema constitutiu. Això genera un escepticisme vers la possibilitat d’acord i de diàleg, però, dit això, crec fermament en un retorn als plantejaments del 2013 que es van recollir en el primer document del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i que basen la solució en la via amb què ho han resolt estats liberals democràtics com ara el Canadà i el Regne Unit; el dret a decidir és imbatible en termes democràtics de legitimació, perquè parteix de l’experiència d’aquests dos països, que són homologables a l’Estat espanyol. Els tribunals del Canadà resolen el conflicte dient que no es pot menysprear l’aspiració d’una part de la població, si bé diuen que insten els actors a negociar en el marc de la constitució, però per primera vegada normativitza el dret a decidir. I la primera sentència del TC al procés, la 42/2014, si bé es carrega la declaració de sobirania 1/11, també invoca per primera vegada el dret a decidir, i jo crec que hauríem d’haver actuat aquí en un moment en què fins i tot hi havia bastants juristes que compartien aquesta via. Després hi ha una certa desviació i es planteja la unilateralitat i el dret d’autodeterminació, que té difícil encaix en organismes internacionals.

Sí, però no ho són. El dret a l’autodeterminació topa amb el fet que molts experts en dret internacional el conceben vinculat a fenòmens de descolonització, i Catalunya no figura en la llista d’estats a descolonitzar que Nacions Unides ha autoritzat a portar a terme, com per exemple, el cas del Sàhara. I per tant és un debat abocat a la frustració. Cal pensar que no es la via seguida ni per Escòcia ni pel Quebec; ells apel·len al principi democràtic en un estat on el pes demogràfic d’un conjunt de població no permet operar canvis constitucionals importants ni reformes constitucionals. En aquest cas, el fet de plantejar a través d’un referèndum pactat amb l’Estat una pregunta clara és una via relativament explorada. Efectivament, això demana paciència, i admeto que el 2013 i el 2014 va col·lidir amb el mur de l’Estat, però també eren altres circumstàncies, governava el PP. Ara la prova del cotó de la taula del diàleg hauria de passar per un plantejament estrictament democràtic i homologable amb altres estats democràtics. La via de l’autodeterminació està abocada al fracàs, igual que el tema de la unilateralitat.

Totes les normes es poden millorar, però és un reglament molt complet. Hi ha un element urgent i prioritari com a conseqüència de la pandèmia de Covid-19, que és la regulació del Parlament a distància que a la praxi ja s’està portant a terme, tot i que en algunes pràctiques, com la legislativa, serà difícil fer virtual la feina.

El diputat Puig demana la delegació per la seva situació processal, perquè podria ser detingut, però tècnicament ell podria tornar, que és el que reclamen els contraris a la seva delegació de vot. Crec que és un tema a analitzar en el futur. Tots els parlaments d’arreu preveuen la possibilitat de delegar el vot bàsicament per raons sanitàries. A Catalunya, però, el gener del 2018, un jutge penal, l’instructor de la causa independentista Pablo Llarena, des d’un cert acomplexament per la reacció política de la causa, va decidir incapacitar els presos i va autoritzar el Parlament a arbitrar una fórmula per substituir-los i no alterar les majories de la cambra. Va ser un ampliació del supòsit que preveu el reglament autoritzat per un jutge de forma espúria.

Abans de la sentència del 2014, el TC era molt clar, i l’examen de les iniciatives era purament formal i en descartava l’anàlisi sobre el contingut. Quan el tribunal s’endinsa en el jardí del procés, muta la doctrina i fa dues coses greus, al meu parer: l’anàlisi també l’aplica al contingut i diu que pot inadmetre iniciatives si són “palesament inconstitucionals”, la qual cosa converteix la mesa en un minitribunal, una autèntica bogeria. El 2015 ho remata amb una nova sentència que diu que les resolucions, el que en diem declaracions d’impuls polític, també tenen eficàcia jurídica perquè preordenen actes posteriors que poden donar lloc a la independència. La mesa està molt condicionada, però, a més a més, tenim el problema que la sentència del 2014 penja de la resolució 1/11, i d’aquesta pengen tots els advertiments i providències que s’han fet el darrer any, malgrat que el procés ja es va acabar i ja hi ha una sentència penal ferma. És absurd, però cal dir que si el tribunal ho fa és perquè algú l’instiga. Vull recordar que el que porta l’anterior mesa a ser jutjada ho promou el govern espanyol de Pedro Sánchez en campanya electoral. El tribunal hauria de redreçar la seva doctrina; això afecta totes les cambres i, de fet, l’informe de la mesa del Congrés per no trametre la proposició de llei d’amnistia invoca aquest concepte de “palesament inconstitucional”.

Sempre he dit que un dels problemes estructurals és el poder judicial. Oblidem que el títol 6è que el regeix està copiat de les lleis orgàniques del franquisme. Dels tres poders clàssics, l’únic impermeable en l’estat autonòmic és el poder judicial. Tenim parlaments i governs, però no una justícia descentralitzada. És una mostra molt clara de la debilitat del principi federal de la Constitució del 1978. D’altra banda, no s’ha democratitzat prou l’accés al poder judicial; el sistema està concebut i pensat per a determinades elits que poden passar sis anys estudiant, i si hi afegim una manca de vocació pel sistema públic i les estructures del poder de l’Estat a Catalunya, s’entén la presència testimonial de jutges catalans que puguin tenir una mirada empàtica des de la perifèria dels problemes de la justícia.

L’esquema del 2003 és un esquema periclitat, s’ha de redireccionar la brúixola cap a plantejaments de caire democràtic homologables en d’altres països democràtics com el Quebec. Hi ha d’haver un referèndum necessàriament, un nou estatut no és ni viable ni té cap tipus de receptivitat. Paral·lelament hi ha deures a fer per resoldre la manca de poder coercitiu intern, la manca de complicitats internacionals...

No em vull posar en aquest jardí; jo espero i desitjo que el més aviat possible se surti d’aquesta anomalia i precarietat institucional: el govern no pot legislar i el Parlament no pot ni controlar ni impulsar acció política, estem en una paràlisi, i espero que hi trobin el desllorigador.