Fa molt de temps que estem en aquesta dinàmica. Per això necessitem fer incidència política i que tant el Parlament de Catalunya com la Generalitat aconsegueixin que la legislació tingui en compte les nostres necessitats i les demandes del col·lectiu jove. Tenim una taxa d’emancipació amb el mínim històric d’un 18,6% i això vol dir que més d’un 80% dels joves no poden accedir a un habitatge. Amb un atur juvenil del 40% es veu com estem en una crisi similar a la derivada del 2008.

No podem marxar de casa ni desenvolupar cap dret bàsic com ara accedir a una universitat per formar-te. La Covid ha agreujat aquestes desigualtats que teníem, però fa dècades que estem a precari. Això explica que amb la pandèmia els joves hàgim estat els primers expulsats del mercat laboral perquè una gran majoria érem al sector dels serveis, el més tocat. Som el rostre visible de la contractació temporal i precària.

I tant, i s’ha de visibilitzar. Tal com reconeix l’administració pública, som el col·lectiu més afectat i gairebé la meitat dels joves presenten símptomes d’ansietat i depressions. El suïcidi continua sent la principal causa de mort entre els joves i això indica fins a quin punt afecta en l’aspecte emocional i del benestar. És descoratjador i frustrant que els poders públics no hagin fet res en matèria juvenil per revertir aquesta situació en els últims deu anys.

Em sorprèn molt que els polítics parlen de nosaltres; però, en canvi, la comissió de Polítiques de Joventut del Parlament es va reunir només tres cops l’any passat. Els joves no som prioritaris electoralment. Entre els acords de l’assemblea farem arribar les nostres demandes al futur president de la Generalitat perquè aquesta situació es reverteixi. També demanarem a la cambra parlamentària un ple específic sobre la problemàtica juvenil i que els partits polítics es defineixin en matèria de joventut perquè no s’ha fet res fins ara.

Continuarem picant pedra i creant xarxa veïnal, com hem fet fins ara al costat del moviment social reivindicant els nostres drets, com ara l’habitatge. Els joves catalans hem de destinar de mitjana un 120% del nostre salari a pagar el lloguer. Això obliga a viure en condicions precàries i allà on es pot, no on tenim el nucli familiar o els amics. Com és possible que a Catalunya s’arribin a fer 160 desnonaments diaris...

Vivim un moment en què és fonamental buscar l’empatia entre nosaltres. S’ha de ser optimista i preguntar-nos a qui li interessa que ens enfonsem. Sempre que es lluita per drets al carrer, com ara la regulació dels lloguers, els joves hi som. Vam ser a les mobilitzacions de l’1 d’octubre, del 8 de març, pel canvi climàtic o als moviments antiracistes i per l’habitatge. La nostra lluita és compartida, perquè tenim una crisi de sistema que no ens dona resposta per accedir als nostres drets. S’ha de garantir una renda bàsica universal i en aquest context actual els ajuts no poden ser almoines i posar pedaços.

S’ha volgut menystenir els joves amb una imatge de ninis, botellons i d’una generació frustrada, com es va dir amb la crema de contenidors per la detenció de Pablo Hasél. Demanem poder viure vides que valguin la pena ser viscudes. En el context de la pandèmia els joves van ser els primers a abocar-se a fer voluntariat i a participar en projectes solidaris, també hi érem.