La cançó enfadosa de la no reforma de les pensions
Estem instal·lats en un sistema de pensions diabòlic, orientat al fet que cada cop tinguem menys aportadors al sistema i més receptors
Un altre cop les pensions. Tal com va, aquest problema que definitivament no es vol resoldre quedarà enquistat de forma permanent en la societat i l’economia espanyoles. Desgraciadament fent-se més gros i irresoluble a mesura que els comptes quadrin cada cop menys.
Diem que “no es vol resoldre” amb plena consciència. Voldríem ser benèvols amb l’acord grandiloqüent entre el govern i uns agraïts agents socials, però, es miri per on es miri, el sistema no es toca i només rep la respiració assistida del pressupost de l’Estat. Una forma com una altra de fer veure que s’ha avançat i que els dèficits són menys dèficits si els traslladem a la bossa general. Fins i tot la usualment digna ministra Calviño participava del joc de mans en què la poca habilitat o la sinceritat continguda del ministre Escrivá van estar a punt d’ensenyar el truc quan en una comprensible espifiada va parlar de les dificultats evidents que els baby-boomers patiran per mantenir les seves pensions en els propers anys, mentre el seu cap ens prenia per babaus una vegada més.
Aquest recent acord sobre un primer i ben miserable paquet de reformes de les pensions ho deixa tot per fer. De fet, algun intent de sostenibilitat del govern anterior, més o menys encertat, s’elimina empitjorant les perspectives de viabilitat i s’institucionalitza el recurs a les aportacions pressupostàries. De fet, ja funcionaven per cobrir el dèficit dels darrers anys, un cop consumida la “guardiola de les pensions” estalviada en èpoques de vaques grasses demogràfiques i econòmiques.
I és que són específicament aquestes les que determinen la gravetat de la situació, la demografia -amb una evolució totalment contrària a la sostenibilitat del sistema- i l’economia, també amb poques perspectives que pugui compensar la crisi generada per l’envelliment que genera la major longevitat i esperança de vida, i una taxa de fecunditat o natalitat absolutament deprimida.
En resum, estem instal·lats en un sistema de pensions diabòlic, orientat al fet que cada cop tinguem menys aportadors al sistema i més receptors, tot embolicat per l’enorme influència electoral dels pensionistes (actuals i en el futur immediat) i el menyspreu en polítiques públiques i en foment de l’ocupació que reben els joves.
Així, quan les previsions no surten prou bé, “en tenim d’altres”, parafrasejant Groucho Marx. I això és el que no només el govern sinó les agències governamentals com ara l’AIREF, les patronals, els sindicats i part de l’Acadèmia semblen confabulats a difondre. De fet, la incertesa de les previsions que podem fer (per exemple, sobre creixement del PIB, ocupació i atur, immigració neta i altres variables rellevants) és tan alta que, per tenir certa fiabilitat, ens hauríem de situar en escenaris clarament negatius. Es fa el contrari, estimacions sobreoptimistes, i, a més, ens limitem a acordar uns retocs sempre en el límit perquè no s’enfadi ningú.
A tall d’exemple, l’AIREF, una de les fonts més rellevants sobre possibles reformes de les pensions, ens deia el 2019 que la taxa actual de fertilitat, enfonsada en l’1,23 fills per dona a Espanya (només Andorra, Bòsnia i Macau, per sota nostre), passaria a l’1,9 (propera a la taxa de reproducció, de 2,1) d’aquí a 30 anys (2050). Doncs bé, un any després (2020) se’ls giren les prediccions i per al mateix horitzó de 30 anys l’expectativa es redueix a l’1,43, molt més en línia amb l’Eurostat i altres analistes, tots ells encara optimistes i amb elaboracions tan aleatòries com semblen les de l’AIREF.
En el “consens” sobre, d’altra banda, el tabú de les pensions, sembla que s’ha triat una “sostenibilitat” basada en el fet d’anar posant la mà al pressupost (i ja ens preocuparem del forat en un altre moment!). La sostenibilitat real hauria d’aspirar a una veritable reforma del sistema de pensions, no per reduir-les, sinó precisament per assegurar que la taxa de reposició de les nostres jubilacions (pensions sobre últim salari) sigui tan alta com sigui possible. Això sí, comptabilitzant l’esforç global dels tres pilars del sistema, el públic, l’empresarial i el privat.
Sobre aquest paripé de les pensions planeja, a més a més, la repressió financera o de l’estalvi que força a una inversió penalitzada -especialment per al petit estalviador- pels tipus negatius, la compra d’actius de renda fixa per part dels bancs centrals i per altres càstigs a l’estalvi, com ara els impostos, els elevats costos d’intermediació i, qualsevol dia, la inflació. Tot, generant per als inversors un cercle viciós de “com més estalvi més pèrdua”. I és que, en el terreny tan mancat de reformes econòmiques pel qual circulem en aquest país, les administracions han adoptat el “qui dia passa, any empeny” sense arriscar ni un sol vot, com sí que succeiria si es plantegessin canvis reals.
