És una pregunta molt important perquè crec que no s’entén bé, això. Es treballa molt per donar dades, per parlar d’escenaris actuals, dels problemes, d’enganxar nens en el que s’anomena resolució de problemes i intentar solucionar els problemes del moment, però no per comprendre que cal canviar de rumb, que s’ha de canviar la manera com vivim, com treballem, la manera com ens relacionem. I tot això té a veure amb un canvi de xip i de crear visions alternatives del nostre món. I no s’està capacitant els joves, els graduats, per pensar de manera diferent. S’utilitzen les ciències, les ciències socials per comprendre el nostre món, i s’equipen molt bé per poder encaixar en el món d’ara, però no per pensar com canviar-lo, com crear camins diferents per a la nostra societat, perquè tinguem un futur diferent del que estem emprenent. Llavors jo parlo de miralls i de fars, i que l’educació ha de ser menys un mirall, ha de reflectir o ensenyar menys el que és el corrent d’ara, i ser més un far, il·luminar camins alternatius, diferents, donar imaginació, esperança, i crear maneres diferents de relacionar-nos en el nostre món i amb les persones.

Sí, bé, des de ben petits; des de ben petits tenen experiències en el món natural, se’ls parla molt de reciclatge, dels problemes de transport, però no se’ls donen gaires oportunitats perquè imaginin com seria el món d’aquí a 20 anys si poguéssim viure millor.

Sí, visions per al futur. Per al procés educatiu, escolar en particular, s’han de crear visions per al futur que són diferents de les que tenim ara, i no només educar-los per comprendre els problemes que tenim. Però quan parlem de nivell universitari és un altre tema. Crec que és molt important que tots els programes educatius tinguin elements associats amb el canvi. Llavors, una cosa és saber que hi ha problemes, saber que volem una alternativa, però una altra cosa és quin rol té l’individu, el grup, el professional a l’hora de fer aquells canvis. I ara mateix no estem desenvolupant les habilitats o les experiències que són adequades per poder realitzar aquests canvis. Per exemple, jo ara tinc un programa que es diu Future Makers, que són persones que ho han fet molt bé en l’àmbit acadèmic, advocats, professors, doctors, però que quan els asseiem en una aula i els parlem del futur i els parlem de crear canvis per a un futur diferent no saben com començar. Pensen que tenir una discussió amb algú, explicar els avantatges o desavantatges d’entendre les coses de manera diferent, resultarà un canvi i això no és així. Canviar el món és molt complex i s’han de pujar escales per poder canviar, però també hi ha moltes serps que fan relliscar i llavors hem de preparar els estudiants perquè entenguin el joc del canvi.

Sí, que es participi en coses petites que puguin canviar, que aprenguin com es fa un canvi, quines són les estratègies de canvi, com podem millorar-les, planejar-les millor, com s’han d’entendre contextos, motivacions...

En aquest programa de Future Makers, un dels professionals que hi havia volia introduir un sistema de transport sostenible i ho tenia tot molt ben marcat, ho havia investigat, ho havia finançat, ho tenia tot a punt, era qüestió de poder convèncer les autoritats que ho adoptessin. La seva visió era que presentaria el projecte, amb tota la informació, al ministre encarregat d’això i que el ministre ho adoptaria, i això no és així. El ministre ho aplaudiria, diria que és molt bona idea, però per poder-ho adoptar de manera sistemàtica es necessita entendre com es fan canvis polítics, d’on vindrà el finançament de tot això, quins arguments es necessiten, quina participació, quin finançament, quin context social..., i la universitat no prepara per a aquestes realitats de canvi, però sí que els dona les motivacions.

Sí, per això tenim aquesta ansietat climàtica, tenim els joves que tenen molta ansietat climàtica, que se’n van als carrers a protestar, però protestant sí que s’augmenta el coneixement, però no canvia el món; fan falta més estratègies de canvi, entendre com es poden canviar les professions, les feines, les comunitats, i aquest estudi de canvi no està incorporat a les carreres i això és el que jo demano.

Sí, s’ha de deixar d’utilitzar diners invertits a finançar, és a dir, desinvertir, les indústries de combustibles fòssils. Parlo de les pensions acadèmiques. Les universitats públiques tenen els seus fons que estan invertits per tenir els campus i moltes coses, i aquests fons s’inverteixen en bancs, en fons d’inversió, alguns dels quals donen suport a les indústries de combustibles fòssils. Així, mentre ensenyem i practiquem reciclatge als campus, si els nostres diners encara serveixen per invertir en aquestes indústries fòssils, hi ha una contradicció màxima. Això ha de canviar. Hem de tenir una comptabilitat i transparència de les finances universitàries, on van, què paguen, i on és la inversió en carboni. Així que només tenint contenidors de reciclatge als campus ja no n’hi ha prou. Estar dret en una classe ensenyant els problemes del canvi climàtic ja no és suficient, s’ha de tractar d’una manera molt diferent. Hem de fer el que diem. Practicar el que diem.

La desinversió universitària es pot considerar com un primer pas en la transició de l’educació superior a nous models de negoci, ja que l’estigmatització de les empreses de combustibles fòssils causada per la desinversió pot provocar una compressió permanent dels múltiples comercials. Té el potencial de representar una amenaça de gran abast per a les empreses de combustibles fòssils, ja que moltes universitats s’han unit a Stanford, Cambridge, Oxford, Durham, Glasgow, Bath Spa, Hawaii, la Universitat Nacional d’Austràlia i la Universitat de Tecnologia de Chalmers a l’hora de desinvertir i assenyalar el compromís amb l’acció climàtica. Segons la meva opinió, la COP26, que tindrà lloc a Glasgow el proper mes de novembre, i amb la qual estic involucrada, és probable que augmenti el compromís de l’ensenyament superior amb la desinversió. Crec que no passarà gaire temps fins que les universitats catalanes i espanyoles també adoptin aquest compromís.

Sí, i que de vegades es basa més en l’acció inspiradora que en la ciència. Vaig tenir el privilegi de pertànyer a la junta directiva de WWF Austràlia i vaig treballar amb un petit equip que va crear L’hora de la Terra el 2007. Recordo que ens reuníem a la vora del port de Sydney amb els mitjans de comunicació i destacats personatges polítics comptant enrere la primera Earth hour o com es coneix aquí L’hora de la Terra, esperant veure una apagada de la ciutat. Els llums no s’apagaven, no va ser immediat, van haver de passar més de 15 minuts perquè es veiés una diferència notable entre la ciutat i el port. La gent havia apagat els llums a la seva hora. Es van recopilar estadístiques sobre el consum d’energia i van circular imatges de fites clau sense llums a tot el món. No va passar gaire temps fins que Earth hour es va convertir en el moviment global que coneixem ara.

Hem vist com la nostra manca de respecte per les fronteres entre la natura i la humanitat ha donat lloc a una pandèmia que ha sacsejat les nostres vides, comunitats i economies. Malauradament, les experiències que canvien la vida i la posen en perill continuaran presentant-se. A mesura que es facin més visibles els problemes de sostenibilitat, caldrà fer canvis en el nucli, les estratègies i els models de negoci de l’educació superior.