Cinema

Julia Ducournau

Directora de cinema

“Cal treure moltes pells per arribar a la veritat”

La meva pel·lícula parla d’humanitat, i per això necessito utilitzar totes les eines i codis disponibles

Cinema físic, de sensacions, més que cerebral i reflexiu. Així defineix Julia Ducournau la seva impactant pel·lícula Titane. La història d’una dona que porta una placa de titani en el crani i mostra diferents pells, des de la violència extrema fins a la cara més fràgil i humana. Després de passar per Canes i Sant Sebastià, ahir va ser el torn de Sitges, on va rebre el 2016 el premi a la millor direcció novella pel seu film Crudo.

El seu primer curt i els dos llargmetratges que ha dirigit parlen de la transformació del cos femení. Per què?
Per mi, d’alguna manera, transformar-se, o el que jo anomeno canviar la pell, és un procés d’emancipació, i el veig com una cosa positiva. A mi em permet estar més a prop del personatge i veure la seva essència. No dic que ho aconsegueixi, però almenys m’hi acosto més. Tinc al cap la idea que has de ser molts per ser un, cal viatjar a través de moltes ments i treure moltes pells per arribar a la veritat, o acostar-s’hi. A Titane el personatge es treu la pell en la darrera escena perquè estem en l’última mutació, que dona com a resultat una nova vida. Al final neix una nova persona que representa també un nou món, que ha nascut més fort gràcies a l’amor d’algú. Per a mi és una pel·lícula totalment optimista.
Com ho fa perquè empatitzem amb personatges com els de ‘Crudo’ i ‘Titane’, tot i que són monstres?
El meu objectiu principal és que l’audiència empatitzi amb ells. No són ésser que estiguin tan allunyats de nosaltres, ells ens miren als ulls perquè som nosaltres que els creem, d’alguna manera. La paraula monstre està relacionada amb mostrar, en el sentit que estàs assenyalant algú, mostrant-lo, i expressant rebuig. El Frankenstein de Mary Shelley és un monstre que mira el seu creador i l’interroga, perquè de fet, la criatura s’humanitza a través de la violència. Com més violent és, esdevé més humà. He pensat moltes vegades en aquesta violència, en com fer empatitzar l’audiència sobretot amb els cossos. Quan comença la pel·lícula ens trobem amb un personatge que estem disposats a rebutjar i assenyalar amb el dit. No està en contacte amb la seva pròpia humanitat i és impossible estimar-lo al principi. Amb la pel·lícula necessito crear una experiència que ens permeti entendre els seus sentiments a través del seu cos. És important entendre que no hi ha una sola manera de relacionar-se amb un personatge. No és fàcil, però intento que el públic s’hi relacioni a través del cos, en lloc del seu intel·lecte. I això és una forma d’empatia, perquè sents por pel seu cos.
Precisament veure la seva pel·lícula és una experiència més física i emocional que reflexiva. És el seu objectiu?
Sí, era així des del principi: tots els personatges, les cançons, tot estava escrit ja al guió, i sabia que no hi hauria gaires paraules, no en volia posar gaires per expressar el tema principal, que és l’amor. Sabia que aniria a través dels seus cossos, que es rebutjarien i barallarien, fins al moment que estan canviant de pell. No és una pel·lícula discursiva, mai vaig pretendre que fos així. Vaig decidir allunyar-me de la clàssica estructura de tres actes, vaig sentir que no era adequada per a aquesta pel·lícula. Volia crear una experiència orgànica per acostar-me a uns personatges que eren difícils d’entendre. Vaig decidir plantejar la pel·lícula com una transformació i crear-la capa per capa fins arribar a un final molt senzill, amb dues persones, després d’un inici tan barroc i amb tanta saturació. Amb les capes superficials, no s’entra en la humanitat dels personatges.
La pel·lícula barreja gèneres com el drama, el ‘psicokyller’, el terror... Fins i tot hi ha una mica d’humor. És una amant del cinema de gènere o els utilitza en funció del que demana cada història?
Una mica de les dues coses. Per una banda, en el meu cinema m’agrada jugar amb tots els gèneres, encara que sigui per crear sensacions com el fàstic, o les llàgrimes. Vull crear una experiència molt condensada. El motiu perquè vull fer això és perquè la meva pel·lícula parla d’humanitat, i per abordar un concepte tan ampli necessites abraçar totes les facetes i ambigüitats i utilitzar totes les eines disponibles. Intento fer tot el possible perquè les meves pel·lícules siguin imprevisibles. Em poso al lloc del públic i intento que visqui emocions, i per això utilitzo diversos codis.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.