Valentia. La lluita contra el canvi climàtic l’hem perduda absolutament, ara hem de ser capaços d’adaptar-nos-hi i mitigar-ho perquè ens hi va la salut, la del planeta, la nostra i la de les generacions que vindran al darrere. Les administracions han de tirar endavant polítiques valentes. El govern del nostre país ha de ser exemplar. Anem tard.

Sí, però hem de posar la sisena perquè no hem fet prou. Cal aplicar la llei del canvi climàtic que va aprovar el Parlament el 2017, que és una llei valenta però que serveix de ben poc si no som capaços de fer-la complir. Tenim molts deures, perquè al davant no només tenim una emergència climàtica, hi ha una revolució de primer ordre, que és l’energètica, i aquí també anem endarrerits. Si volem aconseguir els objectius marcats, que són el 50% de l’energia renovable del país per al 2030, tancar les nuclears i veure l’horitzó del 2050 amb el 100% de les energies renovables, ens hi hem de posar ara, i ho hem de fer de manera ordenada per tenir el territori al costat.

Aquesta és la intenció. Hem de posar damunt la taula aquest decret i molts altres instruments que ens han de permetre avançar i que Catalunya demostri al món que som un país amatent a la problemàtica respecte a l’emergència climàtica.

Nosaltres ens hem trobat un decret que no compta suficientment amb el territori fruit de les presses, de ben segur. Hem de canviar de models. No volem el model centralitzat dels grans productors d’energia connectats a línies d’alta tensió, que és com el d’aquelles grans centrals hidroelèctriques. Sempre poso l’exemple del Pallars i l’Alta Ribagorça, on es van inundar terrenys de conreu perquè l’electricitat els arribés 23 anys més tard que a la capital del país. Aquest no és el nostre model. El que intentem fer amb el decret és el màxim per poder donar sentit al nou model, distribuït, democràtic i fet amb participació del territori.

Hem agafat totes les demandes que ens han arribat de totes les plataformes que casaven amb aquest model. Hem de tenir en compte que això és la modificació d’un decret, que ens encotilla en termes legals, per això tenim altres instruments com és la llei de transició energètica, que aprovarem en breu. Estic convençudíssima que aquest és el millor decret que podem tenir per abraçar un model distribuït, participat, d’autoconsum, de comunitats i de cooperatives energètiques. Hi ha moltes associacions i organismes que veuen amb bons ulls el decret. No és el millor, però era impossible fer-lo que agradés a tothom. Hem intentat buscar el carril central per avançar cap a aquest model. El decret només és un punt de partida. Entenc que algunes plataformes del territori s’ho mirin des de la distància i amb precaució. Hem de ser capaços que se sentin escoltades i partícips de tot el procés.

No és pot fer gran cosa més que exercir tota la força legal possible a través d’al·legacions. N’hem fet des de tots els punts de vista que ens permetia la llei. Confio que avancem molt en el model que volem. Necessitem 10.000 megawatts; són molts, però és molt possible que ho aconseguim. Depèn de la bona feina que fem com a administració per potenciar, acompanyar i estimular tots aquests projectes d’autoconsum, de comunitats energètiques, de cooperatives, de participació de la ciutadania en els projectes més grans. Tot el que puguem fer ajudarà. No només tenim cases i pisos, hi ha hospitals, grans indústries, infraestructures, i és evident que requerirem altres projectes més grossos, però hem de mirar d’encabir-los de la manera que ens sembli més oportuna i poder-hi participar.

Vull pensar que el Parlament de Catalunya té clar que aquesta llei és primordial, serà la més important que s’aprovi aquesta legislatura i potser també al segle XXI. És vital perquè sense energia no funcionem i de nosaltres depèn que ho fem amb energies netes, perquè així ens hi hem compromès i perquè l’emergència climàtica és el repte majúscul de la humanitat. Ho debatrem, ho farem de la millor manera, amb cogovernança, escoltant. Possiblement hi ha diferents maneres de veure les coses, però el repte és únic i hem de ser capaços de remar tots en la mateixa direcció i fer-ho bé. Volem anar més enllà del Parlament i fer que el territori hi participi.

Tenim un govern de coalició i algú va fer l’arquitectura d’aquest govern. He parlat amb totes les entitats ecologistes dels país i la primera queixa que em van transmetre va ser aquesta, com si d’alguna manera se’ls hi hagués promès. Els vaig dir que el que era important és fer feina i fer-la bé i de manera transversal. Tenen raó que arribem tard en moltes coses. El món ecologista, igual que el món agrari, s’han mirat d’esquena i no han cooperat i han quedat més residuals del que haurien de ser. Gràcies al sector primari i als ecologistes tenim el que tenim, ara estan sota el mateix paraigua: acció climàtica, alimentació i agenda rural. Tanquem el cercle i incorporem per primer cop les polítiques d’energia.

És el departament de la vida, amb moltes oportunitats. Tenir asseguts en un consell de direcció del departament les direccions generals de polítiques ambientals, d’energia, de medi natural, d’agricultura i ramaderia, d’indústries alimentàries, de l’Agència Catalana de l’Aigua, de l’Agència de Residus, per a mi personalment, i vull entendre que ho han vist el govern i els dos partits que el formen, és una autèntica oportunitat. La concepció de departaments estancs en un govern, el que sigui, és una equivocació.

És un dels primers acords de la COP26, però no és una novetat. El sector ramader treballa i intenta fer millor les coses. En aquest país tenim una concentració ramadera de grans empreses i tenim aqüífers contaminats en excés. Això s’ha de regular. Per això vam reformular el decret de dejeccions ramaderes, per allargar la moratòria de les zones vulnerables perquè no s’hi instal·lin noves granges ni s’ampliïn. Ara treballem en el decret d’ordenació ramadera, que limitarà el nombre de caps de bestiar. S’està treballant amb les organitzacions agràries. Fins ara en aquest país s’hi podien instal·lar macrogranges, i aquest no és el nostre model. Optem per un model familiar. Però estem al segle XXI. La indústria agroalimentària representa un 23% del PIB i el sector ramader és una part molt important, en viuen moltes famílies, però ho hem de fer bé. S’ha de regular i s’ha d’acotar.

Seient tots en una mateixa taula. Ho hem fet en un sector molt petit però important, que és el pesquer. Pescadors, el món pesquer, el món científic i el tercer sector ambiental en el món de la pesca no s’asseien en una taula ni per casualitat. Ja fa cinc anys que hem aconseguit asseure’ls i és molt important el que s’ha aconseguit amb la cogestió de les vedes. Això ho hem de fer amb tota la normalitat. Un ramader que té una explotació intensiva, que cada cop fa més bé la feina, ha de poder seure amb el sector ecologista i entre tots cal millorar. Això és el que estem fent.

No s’hi fa prou, però ho estem esmenant. Tenim asseguts a la taula propietaris forestals, perquè el 75% dels boscos són de propietat privada i els ha de poder sortir a compte la gestió. Tindrem un pla plurianual de 60 milions d’euros, 15 milions anuals, i ja s’està treballant per prioritzar per on comencem. A partir de l’any que ve multipliquem per 15 els recursos perquè hem de gestionar els boscos i fer-ho amb criteris ambientals per minimitzar el risc d’incendis. El repte és seure a la mateixa taula tots els agents per fer una gestió forestal sostenible.

El trànsit rodat representa el 40% de les emissions. Nosaltres controlem els nivells de contaminació i fem les alertes, però també totes les accions possibles. Més enllà de potenciar el cotxe elèctric a través d’ajuts, calen mesures transversals, i tot el govern del país hi ha d’estar implicat. Treballem amb el vicepresident per tenir uns transports públics adequats. Les grans ciutats també hauran de prendre decisions fermes i valentes, que ben segur que no agradaran a tothom.

Ho estem acabant de treballar. No ens volem equivocar. Enguany està previst recaptar uns 66 milions d’euros i l’any vinent, 160. Són molts diners i tenim la responsabilitat d’invertir-los on calgui.

L’Agència Catalana de l’Aigua, un cop superat el deute històric, està fent molta feina treballant en molts escenaris tenint en compte l’escenari de l’escalfament global. Aquesta sequera que patim, ara per ara, no és d’una preocupació extrema, però és evident que el país canviarà, i amb aquestes perspectives treballem per adaptar-nos-hi.

En emergència climàtica les temperatures pugen arreu. Per fer uns jocs olímpics d’hivern el 2030 hi ha d’haver neu. El projecte ve de lluny, hi ha gent que hi està treballant i és una demanda d’una part del territori. El que aquest govern té clar és que hi haurà un procés participatiu. Com a responsable de l’agenda rural del país, entenc que tots els dèficits que té el territori s’han de cobrir, amb jocs olímpics o sense. Si es fan han de ser amb mirada llarga, no només per aterrar un esdeveniment quinze dies.

Sí, tot i que els ritmes són diferents. El delta de l’Ebre és un ecosistema únic i fràgil i hem de ser capaços de protegir-lo. La ministra és conscient d’això, ells són els que executen la major part del que es fa en aquest espai, i tenim una bona interlocució. Per a nosaltres és vital el traspàs de 350.000 m³ de sorra i ja s’hauria d’estar fent per estar preparats quan arribi un temporal. Em vaig brindar a la ministra per pagar-ho des del govern de la Generalitat i fer-ho nosaltres, però no ha pogut ser. La ministra em va dir que serien àgils, però el servei de Costes de Tarragona ha fet fins a tres cops malament l’informe d’impacte ambiental simplificat. Ara ja és a Madrid, el 18 de novembre hi haurà el semàfor verd per tirar endavant i veurem les màquines treballant. Estem acabant d’ultimar com s’inverteixen els 4 milions que no es van acabar d’executar i tindrem pressupost de cara a l’any vinent per fer altres coses. Estem esperant que arribi el Pla Delta, hi vam presentar al·legacions per Setmana Santa i encara no ens ha arribat, tot i que teòricament van dir que el tindrien enllestit a l’agost. Per a nosaltres preservar el Delta és fonamental. No volem refugiats climàtics al nostre país. Hem de protegir els productors d’arròs, les muscleres i tota l’activitat del sud del país, que és un patrimoni únic.

Estic convençuda que hi arribarem abans que la llei espanyola. Hem de ser molt diligents i valents i posar-nos al costat de les plataformes que fa anys que treballen pel residu zero. La nostra serà una llei ambiciosa.

La moratòria és per ampliació i per creació de noves incineradores i també preveu un pla de tancament de les existents en el temps. Tot això ho acabarà regulant la nova llei. Hi ha el compromís de portar-la al Parlament el primer semestre del 2022 i ho complirem.

D’entrada necessitem mesures ambicioses per produir molt menys residus. Cal seguir treballant el reciclatge però també cal un canvi de model per anar cap a la reducció i la reutilització.

No n’hem parlat més al govern.

Creiem que cal preservar tot allò que està protegit, no només la Ricarda: també és important el parc agrari. El punt d’encontre era el desenvolupament del pla director, que havia de marcar les línies. Al nostre entendre és un debat tancat. Si el departament en qüestió vol obrir-lo quan vegi una finestra d’oportunitat, ja en parlarem quan arribi el moment. Estic convençuda que el que comença malament sol acabar malament, i això va començar amb un xantatge i així ha acabat. Les coses no es poden fer sense rigor, sense planificació i sense dades sobre la taula. Això no vol dir que els vols intercontinentals no siguin molt importants per a nosaltres. Personalment crec que Barcelona no és un hub intercontinental perquè algú no ha volgut que ho fos. Ara el nostre objectiu és complir la carta d’emplaçament de l’ampliació anterior i hi estem treballant.

Tot el govern estava d’acord en l’elaboració d’un pla director. Es va decidir entrar en el DORA, que va ser decisió del govern, per la possible ampliació de la tercera pista, però calien dades i rigor que havia d’aportar aquest pla director. Quan el president Sánchez i la ministra van donar per acabat aquest tema, es va tancar la porta.

Penso que hem de treballar fins a l’últim segon amb la CUP perquè estic convençuda que aquest pressupost recull molt del que vam pactar. Han passat cinc mesos i hi ha molta feina per fer, però els comptes recullen l’esperit del pacte i propostes valentes d’un pla de govern que tenim amb els companys de JxCat i que tirarem endavant. Ara mateix no visualitzo cap altre escenari.

De moment no hi donem suport. El que hem fet és no presentar una esmena a la totalitat, que no és el mateix. Els pressupostos, de qualsevol govern, només es poden aprovar si serveixen per avançar, per ajudar la gent que representes i si ens acosta a l’objectiu que tenim com a partit polític amb el país, amb una mirada molt més llarga que partidista.

Mai. No els devem res, al PSOE, només faltaria.

L’objectiu és que cada dia siguem més i ho tinguem més fàcil per aconseguir la llibertat política del país. Jo vull tenir un país millor ara i que cada cop hi hagi més gent que s’acosti a aquests postulats i que vegin que això no va de canviar de banderes sinó de fer un país millor. Molta més gent ens acompanyarà en el camí cap a la independència si ara que hi ha un govern independentista ho fa bé i per a tothom i aconsegueix un país més just, amb més igualtat d’oportunitats, que atengui l’emergència climàtica i no deixi ningú enrere, amb una sanitat i una educació millors. Jo la independència del meu país la voldria des de ja fa temps. Des que tinc ús de raó em considero independentista. De moment, som on som i hem de seguir treballant. Aquest govern, més enllà de gestionar, el que vol és transformar, i la transformació passa per acostar-nos a l’amnistia i l’autodeterminació.

De moment tot, perquè el diàleg i la negociació serveixen per avançar. A mi, al departament, dialogar m’està servint molt. Ara, també has de saber qui tens al davant, i amb el PSOE és molt complicat. Per això ho hem de fer tot i tot alhora. Negar-nos a negociar seria un error, entre altres coses perquè ningú ens qüestioni per què no vam seure. S’ha aconseguit que el PSOE s’assegués en una taula perquè hi ha un conflicte polític. Jo recordo que érem molts en aquest país que no fa gaire temps, amb pancartes del “Sit and talk”, reivindicàvem diàleg. Ara el tenim. Però també és cert que davant la taula sabem qui tenim, no som gens ingenus. Això no pot durar in aeternum, però els hem fet seure. Posem damunt la taula l’autodeterminació i l’amnistia i veurem fins on arriba. Això té els dies comptats, però aquesta via l’hem d’explorar.