Quan la jutge Maria Tardón va ordenar l’entrada i escorcoll del nostre despatx d’advocats [l’octubre del 2019, arran d’una investigació per un presumpte delicte de blanqueig de capitals], amb una gran publicitat, també ens va bloquejar els comptes bancaris i ens va impedir el desenvolupament normal de la nostra activitat. I vam fer el que faria qualsevol administrador responsable, que és dur la societat a concurs de creditors. Ells van fer aquella actuació rescatant una història antiga, però nosaltres continuem treballant. No pas, és clar, a l’empresa que la jutge va enfonsar.

Nosaltres continuem treballant, i tenim els clients que teníem. I crec que els demostrem cada dia que hi som.

En primer lloc, sàpiga que durant el judici el senyor Revilla va dir clarament que ell no reclamava res. Però és que va dir encara més: quan se li va preguntar si em reconeixia, no només va dir que no sinó que va dir que el mateix tribunal sabia qui eren els autors del seu segrest. Aquella sentència preveia, és cert, una responsabilitat civil d’un milió dos-cents mil euros que ha prescrit. I ara i s’ha forçat el dret per generar la “doctrina Boye” considerant que no ha prescrit. Jo no tinc amb què respondre ni respondré d’una cosa que està prescrita. Ho portarem al Tribunal Europeu de Drets Humans i demostrarem que la indemnització estava prescrita. Però hi ha coses encara molt més importants. Aquest dilluns passat vaig estar en un judici amb una de les persones que va participar en la meva detenció, i davant de testimonis em va reconèixer que aquella va ser una operació en què em van arrossegar perquè els va venir bé, i em va dir que ell se’n penedia molt. M’ho va dir dilluns passat davant de testimonis. M’ho diu una persona que va participar en la investigació i que amb el temps s’ha adonat que un estat democràtic i de dret no pot funcionar així.

Espero que s’aclareixi i ja està. Però la satisfacció moral és molt gran. Que s’aclareixi. Perquè jo sempre he sabut que no vaig participar en aquell segrest. No és la primera vegada que la justícia s’equivoca, però és que en determinats temes s’equivoca molt.

Intento no tenir enemics; tot i que també és veritat que hi ha qui em vol mal. Jo crec, però, que el qui odia es desgasta més que no pas el que és odiat.

Passa factura, sí. Però és que hi ha gent que no s’ho agafa com si fóssim adversaris: per segons qui som enemics. I pensar que una persona que té una posició política determinada pot ser enemiga de l’Estat, em sembla que és molt poc democràtic.

No. Jo he après fa molts anys, de la mà del meu pare, que no es pot viure odiant. No tinc ressentiment. Pot semblar estrany, però visc molt més tranquil sense odiar que odiant.

Perquè el que hem fet nosaltres ha estat posar en evidència una sèrie d’anomalies. No crec que sigui normal que a un jutge, per perseguir el president Puigdemont, se li doni un premi. Això no passa en cap país del món. Se li dona un premi per la defensa de l’estat de dret. Però si entra en el seu sou defensar l’estat de dret! I l’important és no saltar-se’l!

És que les coses que es van sentir durant l’homenatge al jutge Llarena són d’una gravetat tal que hauria de fer pensar molt a la gent on està el problema. El problema està en el president Puigdemont i la seva defensa? O el problema està en qui fa aquest tipus d’homenatges? He escoltat totes les intervencions que es van fer en aquest acte i sincerament algunes serien pròpies de l’any 98, però del segle XIX. Algunes de les afirmacions eren fins i tot guerracivilistes.

Ho estem veient amb l’operació Kitchen, no? A l’operació Kitchen van entrar al despatx de Luis Bárcenas per buscar o per deixar proves. En el meu cas, entren al despatx dues vegades. No van funcionar les alarmes, no van funcionar les càmeres, no aconsegueixen que la investigació aporti res...

Una cosa és que s’intenti intimidar-me, que és així, i una altra cosa és que ho aconsegueixin. I no ho aconsegueixen perquè jo visc amb la tranquil·litat de saber que estic en el costat correcte, i fent el que he de fer.

Tinc molt clar que a Catalunya és on més còmode em sento, i que és on probablement acabarem vivint. El que passa és que en aquests moments he de resoldre els meus problemes legals. Un cop resolts, prendré la decisió d’on viure com a home lliure. Però jo no vull viure on no em volen.

És cert que l’any 92 vaig ser detingut per un fet, i que el 96 vaig ser condemnat. Això em perseguirà tota la vida, tot i que hi hagi gent que va participar en aquella operació que em reconegui innocent. Però la causa que hi ha aquests moments a l’Audiencia Nacional en contra meva, si fa una línia de temps, veurà que cada fet processal en contra meva es correspon amb la resposta a un èxit en la defensa del president Puigdemont. A mi, fins l’any 2018, després de guanyar el cas de Puigdemont a Alemanya, ningú m’havia imputat res. I el que se m’està imputant no només és fals sinó que és un muntatge de la pitjor mena.

Jo no defenso Puigdemont; defenso el seu dret de defensa, que és molt diferent. Defenso el dret de defensa seu, el dels exiliats i el de tothom que es vegi afectat per un procediment legal. És que això és l’estat de dret. L’estat de dret no és homenatjar jutges; és defensar les garanties dels justiciables.

Per als espanyols, soc un independentista més. Jo personalment crec que tots els pobles tenen el dret a autodeterminar-se. Vinc d’un país que té com a diada nacional el dia de la seva independència. I vaig créixer rodejat de països que el seu dia nacional és també el dia de la seva independència. És a dir: estic convençut que els catalans tenen el dret a decidir què volen ser, i no permetre-ho no és democràtic. És així de simple.

La d’Alay, de qui no només soc advocat sinó també amic, és probablement una de les causes més clares de persecució política. Perquè a ell no se l’acusa d’haver malversat, ni d’haver dictat una resolució prevaricadora. Se l’acusa d’haver cooperat amb aquesta malversació i al dictat d’aquesta resolució. I en canvi, la causa de la persona que va signar la despesa i va dictar la resolució, la directora general, es va sobreseure. Me n’alegro, que ella no estigui processada, perquè no hi ha malversació ni prevaricació. Van decidir que el que va fer ella és penalment irrellevant. Però essent així, com a jurista no em convenceran mai que a Alay se li atribueixi una cooperació necessària amb ningú, amb res. Amb qui i amb què va cooperar Alay? Això és lògica; no és dret. I el que és il·lògic és el que està fent la fiscal del cas.

I disset d’inhabilitació; és a dir, la resta de la seva vida.

Diria que hi ha fiscals que tenen un comportament que dista molt de ser el d’un fiscal, i que hi ha una gran majoria de fiscals que actuen correctament.

Aquí no hi ha cap trama russa. El que hi ha és un desvari monumental d’uns senyors que amb els nostres impostos estan fent un festival d’imputacions gratuïtes a molts ciutadans.

Sap què passa? Que jo sé com va anar això. Aquests dos periodistes, si se’ls pot dir així, el que van fer és agafar un dossier que els van donar per publicar-lo. Ni han fet una investigació de dos anys, ni han fet res. I no conec un periodista decent que publiqui converses advocat-client com si fossin delictives quan no ho són. Això no ho fa un periodista.

El New York Times ha participat en coses molt lletges moltes vegades. “El mejor escribano echa un borrón”, no?

Hi ha més opcions. Les causes secretes les coneixen jutges, policies i fiscals, tot i que en aquest cas descarto el fiscal perquè justament s’oposava a aquesta investigació. El fiscal fins i tot diu que no hi ha cap aparença delictiva. No ho sé, qui va ser, però s’està fent un periodisme de dossiers. Llegeixi’s el llibre El jefe de los espías. Allà s’expliquen els inicis del CNI, i com es va començar contractant periodistes com a informants. Aquesta és una pràctica que estic segur que no s’ha abandonat.

Sí, però el periodista d’investigació a qui li donen un dossier, l’investiga. Fa uns dies he vist com un periodista que viu de dossiers publicava un suposat document de la intel·ligència russa atribuït a Alay, quan en realitat era la primera plana d’un novel·la que ell ha traduït. Un periodista ho hauria contrastat una mica, no? No hauria actuat de portaveu de la policia o d’algú altre. El que passa és que aquí hi ha el costum de considerar que allò que diu un fiscal, un jutge o un policia és una veritat immutable, quan d’altra banda cada dia estem veient el que fan alguns fiscals, alguns policies i alguns jutges.

El que crec és que hi ha una part de les clavegueres que té a veure amb tot això.

Estic convençut que sí, i que ho faran més d’hora que tard. I que tornaran molt abans del que la gent es pensa.

Crec que estem parlant de mesos, perquè es resolguin els diferents procediments que ara hi ha oberts. No hi ha batalla jurídica que duri per sempre. Nosaltres, aquesta la vam guanyar a Alemanya el 2018. Tot el que està passant ara és perquè hi ha gent que es resisteix a acceptar que el 2018 van perdre.

Quan tot es resolgui, no tinc cap dubte que serà en el sentit que nosaltres creiem. Però evidentment les decisions polítiques les han de prendre el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i jo em pronunciaré i els donaré l’assessorament corresponent en aquell moment. Si la pregunta se’m fa avui, penso que ells haurien de poder tornar, perquè en aquell moment Espanya haurà de decidir si continua parlant en castellà o es comença a parlar en polonès.

Crec que no estan entenent el sistema jurídic en què ens movem des de fa molts anys. Nosaltres hem entrat en un club que té unes regles i que són de directa aplicació en el nostre ordenament. No ho estan entenent i no ho estan acceptant de bona manera. No estan acceptant de bon grat la cooperació jurídica internacional. No estan acceptant una sèrie de coses que són bàsiques a l’hora de continuar formant part d’aquest club. No estan acceptant que l’última interpretació en el dret no la tenen ells sinó Luxemburg. Cada mes cauen condemnes a Espanya, no per coses complexes sinó per coses que ja són reiteratives. No es pot sostenir que siguin grans juristes, si cada vegada que travessen els Pirineus perden.

Pot ser que hi hagués col·laboració entre cossos policials, que entre un cos policial i l’altre es paguessin favors... No ho sé. El que és evident és que a qui s’ha enganyat és al Tribunal General de la Unió Europea, perquè s’havia dit clarament, i encertadament, que els procediments d’origen havien d’estar suspesos. En un club, l’últim que un ha de fer si vol continuar sent membre d’aquest club, és fer trampes als socis. Si volen fer trampes, que se’n vagin a un casino a Mississipí, però no dins la Unió Europea, perquè això es paga.

Sí, i nosaltres mateixos vam proposar al tribunal que els detinguessin. Vam informar el tribunal del que deia el jutge Llarena. No teníem res a amagar. Una situació kafkiana. A Itàlia, la justícia estava actuant d’acord amb el dret de la Unió Europea; i mentrestant veia com el Suprem espanyol estava retorçant la cooperació jurídica internacional fins a uns límits que no són admissibles en dret.

Jo crec que avui tots, ho tenen clar. Vam saber que Suïssa, l’octubre del 2017, ja ho va dir: però aquesta dada se’ns va amagar. I el març del 2018 va tornar a dir el mateix, i l’octubre del 2019 també. I tota aquesta informació estava amagada en una peça separada a la qual no se’ns havia donat accés. Això és molt greu. Se’ns va ocultar informació que va perjudicar la nostra defensa.

Estic convençut que ni Puigdemont, ni Comín, ni Ponsatí, ni Puig, ni ningú, busca una sortida personal. El problema no és la situació personal de cada individu sinó la judicialització de la política. A partir de la judicialització de la política s’ha entrat en una espiral diabòlica en què l’única fórmula de tornar al diàleg polític passa per desjudicialitzar la política. I això passa per aconseguir resolucions judicials que tornin la causa allà d’on mai hauria d’haver sortit. En aquesta història, ni sobren els Rajoy, ni els Zapatero, ni els Pedro Sánchez ni els Puigdemont; els que sobrem som els advocats, els jutges i els fiscals. Aquests som els que sobrem.

Però no s’ha resolt el problema. S’ha resolt unes situacions, no pas el problema.

Aquest senyor no reuneix les característiques d’idoneïtat per asseure’s al Tribunal Constitucional. Ja veurem. Però el que és segur és que no reuneix les característiques d’imparcialitat per portar cap dels temes que afecten els meus defensats, perquè el nivell i la intensitat amb què s’ha pronunciat sobre aquests temes esborren qualsevol biaix d’imparcialitat.

Però ja han passat anys, i som gairebé al final. I afortunadament nosaltres sempre hem tingut l’impuls, que és d’agrair, del jutge Llarena, que ha precipitat circumstàncies que d’una altra manera haurien tardat anys a solucionar-se. Sempre li estaré agraït per aquest tipus d’actuacions.

Que són incòmodes. Això d’entrada. Tots, tant els catalans com els canaris, pertanyen a minories nacionals. Hi ha una minoria nacional canària, que ha tingut la seva articulació, sobretot als anys setanta i vuitanta. I hi ha els catalans i els bascos, i els gallecs. Espanya s’interrelaciona molt malament amb les minories nacionals. I s’ha relacionat molt malament amb les majories nacionals en altres països que ha colonitzat.