Música

Manolo García

CANTANT

“A l’oient se li diu només que consumeixi i prou”

Amb el temps, t’adones que el que més importa és que les cançons siguin sinceres i emocionin

Carregant, com de costum, contra les noves tecnologies i amb un llibre de Pío Baroja que té a mig llegir damunt la taula, Feria de los discretos, Manolo García (Barcelona, 1955) atén El Punt Avui amb la intenció de parlar de la vida i dels dos discos que acaba de publicar: Mi vida en Marte i, en una línia més acústica i flamenca del que li és habitual, Desatinos desplumados (Sony Music). L’excomponent de l’Último de la Fila actuarà, aquest estiu, en el Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu Guíxols (5 d’agost) i en el d’Arts d’Estiu de Pineda de Mar (6) i, el 5 de novembre, ho farà al Palau Sant Jordi.

En uns temps en què el concepte disc sembla haver-se diluït i molts artistes opten per treure cançons soltes, vostè reapareix amb dos discos i un total de 27 cançons. Què ho explica?
Un escriptor no publica cada setmana una pàgina del llibre que està escrivint, i jo, que faig discos, tampoc vull funcionar així. Quan vaig començar, el més important era l’art, no el negoci, tot i que ràpidament algú va descobrir que d’allò se’n podien fer molts diners i van començar a canviar les coses. Des d’aleshores, estratègies com ara anar publicant les cançons amb comptagotes són ideades per unes persones que, als seus despatxos, decideixen què fer per guanyar més diners. Però del que es tracta és de gaudir de la música, no pas de consumir-la. Jo no vull consumir llistes de reproducció, sinó el resum de les emocions i pensaments que hagi tingut Wilco [abans d’encendre la gravadora, hem parlat amb una estona amb Manolo García d’aquest grup de Chicago] els vuit mesos que ha trigat a fer un disc.
Gaudir de dos discos i 27 cançons no requereix un esforç a què, en els temps actuals, l’oient no hi està gens acostumat?
Pot ser, ja que a l’oient fa temps que se li diu que consumeixi i prou. Ja sabem que l’interès perquè reflexioni o faci cap altre esforç és nul. El que importa és consumir. “Avui m’he llevat una mica moix; me n’aniré a comprar!” Mai no m’ha interessat jugar a aquest joc, però. Jo vull fer-ho tot més a poc a poc i anar buscant els petits tresors de la vida.
A un músic jove que comença i que, per tant, no té el seu estatus, una discogràfica multinacional no li permetria publicar dos discos alhora, però.
Cert, i no m’agrada. És increïble veure com hi ha tants músics joves que s’ho paguen tot –les gravacions, els videoclips...– i, al capdavall, no fan més que omplir de continguts unes plataformes que han fet rics quatre paios que ningú no sap on són i que es van fent d’or gràcies als esforços i la bona fe dels músics que comencen i a qui s’ha venut aquesta farsa que diu que el més important és tenir tants clics de “m’agrada” a les xarxes socials com sigui possible.
Ha estat més prolífic perquè la pandèmia li va fer tenir tot el temps del món o perquè, amb tot el que estava passant, tenia més coses per dir?
Una mica totes dues coses [riu]. He tingut més temps, però també volia aportar el meu punt de vista en aquesta cacofonia estrambòtica i global.
Entre l’últim cop que vam parlar i aquest, hi ha hagut una pandèmia i s’ha parlat de Tercera Guerra Mundial.
Sí, però el món sempre ha estat igual: uns pocs escanyen la resta i condueixen la massa humana a uns embolics que poden ser mortífers. Per què hauria de ser ara diferent? Jo el que crec que he de fer és capficar-me en la musica i mirar de compartir vida, no angoixa. Si algú se sent abraçat amb alguna de les cançons que faig, em farà feliç.
‘Mi vida en Marte’ és una eina d’evasió?
Qualsevol ésser humà, no únicament els artistes, vol fugir, escapar. Des de la infantesa mateix ja tenim mancances, enyorances... No ho portem escrit al front, però crec que, en més o menys mesura, tots estem impregnats d’aquesta sensació. Volem caminar, descobrir, canviar... Venim dels micos i aquests havien de moure’s per guanyar-se les garrofes, així que ho portem a l’ADN. Sempre he tingut clar que una manera de fugir d’aquestes sensacions que no ens agraden és l’art.
Com creu que evoluciona la seva manera de fer cançons?
Quan vaig començar, es donava molta importància a l’estil, la sonoritat, la potència... Amb el temps, però, t’adones que el que més importa és que les cançons siguin sinceres i emocionin. Sovint, quan graves, i això t’ho diran molts músics, tot sona collonut, però es perd la màgia que, en canvi, sí que existia a la maqueta. El que fas, doncs, és buscar retrobar-te amb l’empremta d’aquell primer batec. I hi ha coses que deixen d’importar-te, també, com ara mirar que tot estigui súper afinat. Mira com ha arribat a desafinar Bob Dylan i com de capaç, no obstant això, ha estat d’emocionar.
Un músic del seu estatus podria, de ben segur, cantar amb qualsevol jove estrella, però, en aquests dos discos, ho fa amb Pepe Robles del grup madrileny Los Módulos (1969-1979) i, en l’anterior, ho feia amb Toti Soler i Jordi Sabatés.
Sí, les col·laboracions sovint són producte d’estratègies de màrqueting: “Vull obrir mercat a Itàlia i, com que hi ha un italià que el que vol és obrir mercat a l’Estat espanyol, farem una cançó plegats.” A mi el que em feia il·lusió, però, era col·laborar amb en Pepe perquè, de jovenet, la cançó Todo tiene su fin (Realidad, 1970) em va marcar tant com In the Court of the Crimson King (King Crimson, 1969). I aquesta il·lusió és la mateixa que, a Geometría del rayo (2018), em va portar a fer-ho amb Jordi Sabatés, que al cel sia, i Toti Soler.
Amb Pau Riba es coneixien?
Només de dir-nos “hola, què tal?”, però la seva proposta, el seu missatge, la seva recerca total de la llibertat, va calar fons. Va buscar un camí propi com a ésser humà que en els discos es veu absolutament reflectit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.