Llibres

DOLORS UDINA

TRADUCTORA LITERÀRIA

“Llegir Virginia Woolf et fa sentir intel·ligent”

L’autor crea la història, però el traductor primer l’ha de desfer. La llengua desapareix i només et queda el pensament
La norma seria que qualsevol frase que tradueixis has de ser capaç de dir-la a la teva germana sense que et faci vergonya

Pot ser que al taulell de novetats trobis un llibre d’un autor que desconeixes, però abans i tot de fullejar-lo, si a la portada diu que l’ha traduït Dolors Udina, l’agafes sense dubtar-ho. És una aposta segura i el millor reconeixement (i de premis n’ha rebut uns quants) a una trajectòria impecable a la qual devem la lectura en català d’Alice Munro, Ali Smith, J.M. Coetzee, Ralph Ellison o, sobretot, Virginia Woolf, de qui acaba de traduir per a Viena el Diari d’una escriptora.

El prestigi el donen uns autors, però la supervivència potser depèn d’uns altres, perquè també ha traduït John Grisham.
Sí, és clar, en el currículum es destaquen els premis Nobel. Un dels supervendes que vaig traduir va ser El metge, de Noah Gordon, el primer títol que l’editorial llançava amb la intenció de buscar un best-seller en català, quan encara no n’hi havia gaires. El vam manipular per rebaixar-ne el to, perquè moltes paraules aquí es desconeixien.
Parla d’una època en què els lectors solien inclinar-se per la traducció castellana, perquè en català “no sonava tan bé”.
Ara són molt millors les traduccions catalanes. En castellà tenen una mena de cosa rància, que té a veure amb la prosopopeia de la mateixa llengua. Tenen una retòrica que no és la nostra. No és que tinguem un nivell més baix, sinó que no estem tan acostumats a l’idioma acadèmic, al registre pompós. Quan traduïa Aspectes de la novel·la, d’E.M. Forster, vaig patir molt per trobar el to. Sonava molt presumptuós. En català això no existia i quedava molt estrany. La Virginia Woolf també té aquest estil culte, però ara ja el puc fer més personal.
De fet, ja es confon amb la seva veu.
La veritat és que ahir vaig tornar a agafar el Diari, i el trobo tan bo! Tot és aprofitable, és molt sucós. Ara mateix estic traduint els seus assajos, que són extraordinaris. Saps què passa? Que et fa sentir intel·ligent, cosa que, és clar, t’afalaga. I et sents intel·ligent perquè et costa entendre-la, però quan hi entres, no pots deixar-la.
Què opina del reviscolament de traduccions de Virginia Woolf?
El que em sorprèn és que no se l’hagués publicat més fins ara. Com hem pogut prescindir d’aquests assajos tan brillants, que t’ensenyen a llegir, a criticar, a veure per què les coses són com són? La crítica d’aquí no se’ls ha llegit mai, no té ni idea del que deia Virginia Woolf fa vuitanta anys. I crec que no els ha llegit perquè són difícils. La seva manera d’explicar-se és difícil. D’aquí la importància del traductor. Té un article molt important, “Mr. Bennett and Mrs. Brown”, que havia llegit en anglès amb problemes, fins que un dia em va caure a les mans la traducció francesa i el vaig gaudir moltíssim. Una de les funcions de la traducció és acostar-te a l’original, no substituir-lo.
També és difícil Joyce, i bé que se l’ha traduït de manera ininterrompuda.
A mi m’agrada molt la llengua de l’Ulisses de Joyce. També és veritat que La senyora Dalloway l’havia llegit de jove i no hi vaig entendre res. El que passa amb els llibres és que te’ls has de rellegir, fins i tot els que no són obres mestres. Traduint, com que hi passes tantes vegades, t’adones que fins a la tercera o la quarta revisió no ho copses tot.
Als diaris hi ha la preocupació per acostar-se a la complexitat de la vida. L’última frase, “toca fer les salsitxes i el bacallà”, que sembla una broma quatre dies abans de suïcidar-se, en el fons vol dir que és escrivint, que crees una realitat.
Em fa bastanta ràbia que es doni tanta importància al suïcidi, perquè sembla que tota la vida de Virginia Woolf s’hagi d’analitzar per com va morir. Tenia seixanta anys, i a aquesta edat, en aquella època, podia haver mort de qualsevol altra cosa. La manera de morir no determina la manera en què s’ha viscut. El vers de Petrarca “Un bel morir tutta una vita onora” és molt bonic, si et mors per salvar una criatura en perill d’ofegar-se, però el suïcidi no hi té res a veure, ni morir-se de càncer o d’un atac de cor. És veritat que era una dona malalta, però no sé si és el més important per nosaltres. L’altra cosa que em fa ràbia és que se la tingui per una pija victoriana. És veritat que era una senyora de classe alta, però havia de treballar moltíssim per viure. Els diaris són plens de referències als diners, i a la feinada que assumia per guanyar-ne. Però fins i tot els articles d’encàrrec són igual de brillants. I la història sobredimensionada amb la Vita Sackville-West, presentada com si fossin unes amants arravatades! Van passar una nit juntes i ves a saber si van anar gaire lluny. Sí que és una història important d’amistat i enamorament, però tampoc és que Virginia Woolf sigui la gran lesbiana de la història de la literatura.
També s’ha valorat ‘Una cambra pròpia’ com un manifest feminista, tot i que és un assaig sobretot de literatura.
Si el llegeixes per militància, et deu decebre. A més, ella es torna feminista cap al final de la seva vida, perquè abans no s’hi reconeixia pas.
Ara que han coincidit els diaris de Virginia Woolf i els de Katherine Mansfield, és curiós com s’observaven de lluny amb respecte i enveja.
Deu haver-hi bastants escriptors a qui els passa el mateix. S’admiren i alhora s’envegen. Mira en Vicenç Pagès: mai ningú no l’havia lloat tant fins que s’ha mort. És un escriptor molt important, però no es deia.
Què va representar ‘La senyora Dalloway’ en la seva carrera?
És un fita. Em va ensenyar a traduir, que vol dir mirar molt a fons. I amb Virginia Woolf s’ha d’anar amb els sentits ben alerta. No s’hi val a llegir “avui fa bon dia” i posar “avui fa bon dia”, perquè potser més aviat vol dir que “ahir feia mal dia”. És una forma de dir-ho, però serveix per explicar que la seva manera d’escriure és complexa. Has de pouar molt perquè et parli, i quan et parla, t’enlluerna. No diré que em va canviar la vida, que sona molt solemne, però s’hi acosta bastant en el sentit d’una experiència lluminosa. Vaig dedicar-hi tres mesos intensos, i després vaig passar setmanes sense poder acostar-me a l’ordinador, perquè realment m’havia fos els ploms. Em feia mal tot el cos d’haver estat absolutament abduïda per una força descomunal.
Pel que diu, la traducció genera la mateixa tensió que un acte d’escriptura?
Soljenitsin, parlant de l’escriptura, deia que fas servir cèl·lules diferents del cervell entre el primer esborrany, quan et sembla que estàs posant en ordre el caos, i la tercera o quarta revisió, quan ho tens tot armat. És sorprenent que s’assembli tant a traduir. És veritat que l’escriptor parteix del no-res, ha d’inventar la història. Però el traductor, pel fet de tenir-la en un altre idioma, primer l’ha de desfer. La llengua desapareix i et queda el pensament. Sovint també comences traduint sense saber què t’estan dient. Veus les paraules, però tot és un caos, i vas comprenent-ho a mesura que revises.
Un traductor també pensa en la frase que se li entrebanca mentre és al mercat comprant peix?
I tant! És molt semblant a escriure, i a més has de trobar la musiqueta, que no serà l’original, sinó que l’has de crear en la teva llengua. Als diaris, Virginia Woolf diu que no repassa, que li està sortint un text destraler. I aquí hi ha una mica de trampa, perquè el traductor sí que revisa. És un diari més arreglat. Per exemple, ella ho resolia tot amb el punt i coma, però no saps si la frase que ve després és un aclariment de la frase anterior o una idea nova. Era complicat gramaticalment enllaçar-ho. Ara m’hi he acostumat tant, que quan escric també en faig servir molts, de punts i comes.
No ha abaixat el ritme amb la jubilació?
El meu marit i jo som molt pencaires, i no ens fa res passar-hi hores. Ara estic traduint Emily Dickinson, frases curtetes, com aforismes, bastant difícils, i et fa replantejar també totes les teves idees sobre traducció i literatura. Quan llegeixes un poema seu en anglès, quedes tocada, però la traducció no aconsegueix el mateix efecte. Com que la passes pel teu sistema perquè s’entengui, li treus la força, i possiblement l’impacte de la Dickinson és que no acabes de saber ben bé què t’està dient. A l’hora de traduir, costa una mica forçar tant l’idioma.
Traduir, com va dir una vegada, de fet és “convertir un cercle vermell en una forma ovalada i blava”.
Quan tradueixes integres a la teva tradició un autor estranger, i ho has de fer de manera que es noti que és estranger, que és un element de fora que entra, però també s’ha d’entendre. Amb la Dickinson em passa que si no li canvio una mica la frase, no s’entén.
La poesia ja permet no haver-ho d’entendre necessàriament tot.
Costa escriure’n, i costa replicar-la. Els traductors tenen molts de problemes per reproduir el mateix misteri, el biaix, que potser no és la paraula adequada: em venen més aviat al cap aquells gerros de ceràmica que es torcen. Però és apassionant. Nicole Brossard ja ho diu en un assaig: “Soc aquí a punt de refer el món.”
És conscient que ha arribat a ser una garantia de la qualitat d’un llibre?
És molt gratificant, i també sorprenent, perquè hi pateixo molt. Quan estic traduint no penso pas: “Ara veuràs que bé que ho faig”, més aviat hi ha una inseguretat i un dubte continus. Sí, d’acord, m’ho he començat a creure, però de tota manera em sembla inversemblant. No trobo pas que em sigui més fàcil traduir ara que fa vint o trenta anys. Quan comences ets una mica atrevit, i ara necessito passar-hi moltes més vegades, pel text. Ho necessito i m’agrada, també.
Vostè en té algun, de traductor de referència?
T’he de dir que em passa sobretot en castellà. Per exemple, la María Luisa Balseiro, que va guanyar el Premio Nacional i va deixar de traduir, perquè ni això li va servir perquè li paguessin una tarifa digna. A mi el premi tampoc no m’ha servit perquè em paguin més, però com que ja fa bastants anys que visc acompanyada, no pateixo tant per arribar a final de mes. En català el nivell és molt bo; hi ha en Xavier Pàmies, que és molt agosarat gramaticalment, i en Ferran Ràfols, la Josefina Caball, l’Anna Casassas òbviament, i la Marta Pera, que trobo boníssima. Hi ha vegades que el llibre hi col·labora. Quan em diuen que tinc tant d’èxit, penso que és perquè he traduït llibres molt bons: la Woolf et fa lluir, si t’hi dediques amb prou entusiasme. De vegades són els autors, els que et fan bo.
Els traductors oferiu un model de llengua. Gràcies a això, en part, han desaparegut els ‘àdhuc’ i ‘llur’ dels setanta.
L’únic que els feia servir amb naturalitat era en Joan Fontcuberta. Dominava molt bé el registre. Al principi de fer classes, em sorprenia que els alumnes que havien llegit molt tinguessin un català noucentista, i els que no havien llegit tant, tiressin més al català parlat. Hi havia una cultura llibresca molt assumida, però allunyada de la realitat. Ara ja ha passat de moda el debat sobre el barco, però no pots traduir amb la llengua del carrer, perquè és un desastre. La norma seria que qualsevol frase que tradueixis has de ser capaç de dir-la a la teva germana sense que et faci vergonya.

La traductora hospitalària

Quedem al cafè de la Laie i Dolors Udina (Barcelona, 1953) ho aprofita per demanar La impostora, un assaig de Núria Barrios sobre la traducció del qual li agrada molt que compari l’ofici amb un acte alhora d’alteritat i d’hospitalitat, però gens ni mica el títol: “N’estic una mica farta, que els traductors passem per mers ventrílocs.” Li han fet un munt d’entrevistes, sobretot des que el 2013 va traduir La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, i li van anar plovent els reconeixements, entre ells el Premio Nacional, el 2019, però continua sent tan cordial com sempre, fins i tot una mica tímida, excepte quan defensa Virginia Woolf d’acusacions espúries: “N’han arribat a dir que era malcarada amb la minyona; quina importància té, això?” Llicenciada en història perquè no existeix la carrera de “lectora de tots els llibres fascinants que em cauen a les mans”, membre del PEN Català i professora de traducció i interpretació literàries a la Universitat Autònoma des de 1998 fins a la seva jubilació, fa quatre anys, ha traduït de l’anglès més de 200 títols, des que el 1987 es va estrenar amb L’ampla mar dels sargassos, de Jean Rhys. A més dels assajos de Woolf i els aforismes de Dickinson, té a punt les galerades del nou llibre de Cynthia Ozick, escrit als 94 anys, i es prepara per afrontar l’última novel·la d’Ali Smith, Companion piece. Aquest dijous la podreu trobar a la Setmana del Llibre en Català parlant del Diari d’una escriptora i Un esbós del passat, tots dos de Woolf (18 h, escenari 2).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.