Hi ha aquesta dinàmica, sí, que el focus es posi a Badalona, però volem trencar-la i recuperar la nostra presència a tot el Barcelonès Nord. Ens hem d’obrir a tots els territoris, perquè els companys de Sant Adrià i Santa Coloma es poden sentir orfes en certa manera. Ara estem també fent contacte amb totes les forces polítiques amb representació als tres ajuntaments, exceptuant Vox, perquè no seurem amb ells, no podem donar ales a l’extrema dreta. Aquest febrer tenim entrevista amb l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. Hem fet molts contactes amb diferents entitats, també. Volem ser allí on creiem que CCOO pot aportar.

Molts ens veuen com un sindicat només laboral, però com a sindicat de classe som un organisme polític i social, i ens preocupa i ens ocupa tot allò que afecta la classe treballadora. És clar que l’acció sindical en l’àmbit laboral és la pota principal, però ens preocupa la qualitat de vida de la classe treballadora. No podem negociar convenis sense tenir en compte que els treballadors han de pagar uns lloguers desorbitats. No podem mirar cap a un altre costat: hem de defensar el dret a l’habitatge, a la sanitat pública i l’educació pública i de qualitat. I ens preocupa molt la immigració. És el meu parer, però tots els companys hi estaran d’acord: una persona no pot ser “il·legal”. No, el lloc de naixement no hauria de condicionar el projecte de vida de les persones.

Hi ha molta desafecció. Els nostres pares i els nostres avis van ser els que van obrir el camí en la lluita de classe, en la reivindicació dels nostres drets. Però nosaltres ens hem criat en una societat individualista, materialista, i el veí se’ns en fum, ens importa allò que ens passa a nosaltres.

Totalment. I ens hem abocat a l’individualisme. Hi ha també desinformació, i torno a pensar en la immigració... En parlo molt, perquè crec que és el grup més empès a la precarietat i la vulnerabilitat. Com dèiem, som classe obrera. Si no cobro no puc pagar la hipoteca, i s’ha acabat. Cal recuperar aquesta consciència, i cal vetllar pels drets del més vulnerables –dones i immigració.

El nostre missatge és clar. Si els bancs van ser rescatats amb diners públics i es va crear la Sareb, el “banc dolent”, els pisos que gestiona s’haurien de posar a disposició de la ciutadania, a través de convenis amb els ajuntaments. Demanem que es faci, i que es rehabilitin, per ser habitatges dignes per als ciutadans. Quants n’hi ha? Treure’ls de la Sareb ja faria abaixar preus, destensionaria. I, en paral·lel, fer habitatge públic. Badalona és la tercera ciutat de Catalunya i és la que té menys habitatge social! Quan es convoqui el Consell de l’Habitatge volem traslladar-hi tot això. Estem contactant amb tots els que estan lluitant pel dret a l’habitatge, per veure si podem acordar alguns punts en comú, obviant allò que ens allunya. I interpel·lar junt l’administració.

No l’he viscuda, per sort, però sí que l’he tinguda molt a prop, l’ansietat per un desnonament, un no saber on dormirem demà. No ho desitjo a ningú, a cap pare o mare de família, no saber on aniràs amb els teus fills. L’Ajuntament no pot obviar el problema. Nosaltres, com a sindicat, no ho obviarem. No es pot especular amb els drets bàsics, no pot ser. Per tant, treballarem fort al Barcelonès Nord, que és una zona tensa. Insistim: calen polítiques públiques d’habitatge.

En aquest sentit, és molt important el consell econòmic i social. Creiem que s’ha de repensar i ha de ser realment efectiu, operatiu. M’he trobat ja amb la UGT i ells també estan a favor d’aquesta reactivació. Volem trobar-nos també amb la Federació d’Empresaris de Badalona. Ja mirarem la lletra petita, però, en definitiva, es tracta de reimpulsar el model econòmic: tenir uns polígons industrials que siguin atractius, que estiguin ben connectats. No n’hi ha cap que tingui sortida directa a una autopista, tots han de passar per la ciutat. Can Ribó no té ni fibra òptica! Cal repensar-ho. Avui dia no hi ha indústria a Badalona i la majoria de polígons s’estan convertint en magatzems. No produïm. I només ens queda Badalona, perquè Santa Coloma no té indústria, és una ciutat de serveis. I en el cas de Sant Adrià ens queda l’eix Besòs, on hem de preservar el sòl industrial: no volem que s’especuli, que es requalifiqui i acabem tenint blocs de pisos.