El nostre fil conductor és l’abandonament educatiu prematur. I ho hem fet amb aquest tema perquè nosaltres ja tenim una missió: ser una ciutat amb abandonament zero el 2030. A més, és un tema que actua de paraigua, perquè per assolir un abandonament zero hi ha molts ingredients que has de treballar com a ciutat, tot i no tenir les competències educatives. El més important és posar a interlocució tots els agents implicats: la Generalitat, la ciutadania, el teixit empresarial... L’abandonament escolar és un dels grans reptes que té l’educació perquè si els alumnes no són a l’aula, és un fracàs, i Catalunya és a la cua en aquest sentit, tot i que les dades han millorat una mica. Si una persona abandona prematurament, té més possibilitats d’estar a l’atur. Com més formació, menys atur.

S’ha de diagnosticar molt bé quin és el perfil d’abandonament. Perquè tenim suposicions, tenim dades que anem encreuant, però no tenim la dada correcta, i és que la Generalitat no comparteix les dades amb els municipis. Nosaltres tenim un abandonament prematur del 8% [la mitjana catalana és del 14%] i ho sabem perquè truquem a les direccions dels centres educatius i fem el càlcul amb les dades que ens donen. Quan detectem un alumne que no vol seguir estudiant, aquest passa a estar tutelat per una comissió on hi ha també la Generalitat i professors, i molts serveis de l’Ajuntament. Es fa un pla individual per a aquest alumne, amb una profunda millora de l’orientació, que és una de les eines fonamentals per lluitar contra l’abandonament. També ajudem a despertar vocacions. L’educació és com la medicina, que tothom sap que ha de ser personalitzada.

Les ciutats no tenim competències educatives, però tenim molt a contribuir-hi. Un nen o una nena està més hores fora de l’escola que a dintre, i com a municipi podem crear milions d’oportunitats. Hi ha un projecte històric a Catalunya, que són els plans educatius d’entorn, i a Viladecans els tenim implantats a tota la ciutat, totes les escoles i instituts treballen d’alguna forma amb les entitats. El que passa a l’escola, el barri també se’n fa càrrec, i hem de promoure molt aquesta permeabilitat. En els darrers 15 anys hem donat molta força al canvi metodològic als nostres centres. Tenim una xarxa d’innovació educativa, i ara tenim un projecte molt maco, perquè és molt visual, que és la reconversió de les aules en smart classroom.

Que l’aula respon físicament al que metodològicament ja es feia. Ja no hi ha una taula i una cadira. El nostre projecte és anar reconvertint-les totes a poc a poc, perquè la despesa és molt gran i de moment l’estem assumint sols. La majoria d’escoles treballen per racons, no treballen amb el grup classe només. Però l’aula tenia la forma d’aula clàssica, i necessitaven canviar. Els alumnes estan més motivats en un entorn que els agrada molt. Com a exemple, ara a les escoles de Viladecans la lectura es fa en sofàs i en racons a les aules on els alumnes es poden estirar en un lloc còmode per llegir, com fa qualsevol a casa. No només a la biblioteca ni asseguts en una cadira. Hem trobat la manera de vincular aquest confort i aquest relax físic amb el plaer de llegir, i no amb l’obligació de llegir.

La gestió política d’una ciutat passa per les relacions entre les institucions. L’exemple de Viladecans no és extrapolable a la majoria de municipis, perquè quan vam apostar per l’educació vam decidir que tindríem una magnífica relació de corresponsabilitat amb la nostra delegació territorial d’educació. Sempre hem arribat a un consens i amb una mirada compartida, però sé que això no passa a tot arreu. També depèn de la implicació dels municipis. Nosaltres estem invertint pràcticament 6 milions d’euros anuals en educació. Hi ha municipis que no hi inverteixen més que la seva obligació, i estan en el seu dret.

Sí que hem notat canvis, però molt anecdòtics. És molt fàcil escriure un pacte contra la segregació i estem tots molt alineats amb ell, però és molt difícil implantar-lo. Per evitar la segregació escolar en una escola on hi ha una gran concentració d’una determinada comunitat has de dispersar aquestes famílies entre els diferents centres per evitar la segregació d’aquella escola. Això és molt fàcil de dir, però has de seure amb 20 famílies i els has de dir que l’escola que tenen davant de casa seva i que els agrada tant resulta que el seu fill no hi pot anar, i el traiem del seu grup i l’enviem a l’altra punta del municipi. Això ningú ho viu bé. Sobre el paper tothom hi està d’acord, però cal un temps per anar evolucionant d’un model a l’altre.