El PDeCAT està extingit per una resolució judicial i ara estem pendents que sigui donat de baixa definitivament del registre de partits. Arran del cas del 3%, però, també se’ns deia que a la llarga podíem ser declarats successors de Convergència i ara estem pendents d’una resolució de l’Audiencia Nacional que acrediti que, com que ens hem extingit com a partit, també ho ha fet qualsevol responsabilitat de futur sobre això.

La política ara me la miro com un observador extern. No em sento interpel·lat per cap projecte.

Malgrat que hi pugui haver una certa enyorança del que ha representat Convergència o el PDeCAT, a la gent que hem consultat sobre això li dic que crec que no és el moment de crear un partit que intenti replicar aquest llegat.

La gent que es pugui sentir interpel·lada per un projecte de més pragmatisme ara està votant altres opcions polítiques. El PSC, ERC i Junts s’han quedat, si fa o no fa a parts iguals, aquell milió de vots que va obtenir Artur Mas quan va guanyar les eleccions del 2010. I ho han fet per això, per pragmatisme.

Hi ha qui creu, i diu, que el procés va ser un error. Jo no ho veig pas així. Tot va ser una acció reactiva dels catalans davant d’un estat que no ens dona solucions. Ara bé, en els últims anys del procés no es van analitzar bé els resultats electorals i ara estem en un moment en què toca construir de nou. I això implica arribar a acords amb l’Estat i reforçar l’autogovern. I això no és renunciar a la independència. Però hi va haver qui va dir que, per assolir-la, calia trencar amb la legalitat. Alguns no vam creure mai en això, sinó en la idea de fer la convergència a la manera convergent, que no és altra que anar desfent nusos de mica en mica. I amb el temps s’ha vist que les tesis rupturistes no tenen recorregut.

Perquè hi ha un error de base, que és considerar que només l’independentisme rupturista és el genuí. En canvi, hi ha un col·lectiu amb una mirada més àmplia, que fluctua entre l’independentisme i el catalanisme, i que constitueix un gruix de persones que són les que han de permetre fer avançar el país. I des del 2015, tota anàlisi s’ha fet només, o essencialment, en termes de blanc o negre, i això, a vegades, ens ha fet recular. S’han demonitzat certes posicions, com ara quan es va plantejar la moció de censura contra Rajoy i l’independentisme pragmàtic, que aleshores era el PDeCAT, va optar per ajudar a canviar els actors a l’Estat espanyol per veure si això contribuïa a solucionar coses. I alguns lideratges polítics de l’independentisme van renegar d’aquesta estratègia, fins al punt que semblava que els anés millor el PP que no pas el PSOE. Però, vist amb perspectiva, tan dolenta no devia ser la fórmula de mirar de fer acords quan després de tant criticar-la ara també han optat per seguir-la...

No per Puigdemont, sinó per totes aquelles tesis del 2015 que, quan s’havia d’investir Mas i calia l’acord amb la CUP, proclamaven que calia trencar amb la legalitat espanyola, i en divuit mesos. El temps ha demostrat que això no anava així i és una bona notícia que, ara, la majoria de l’independentisme n’abraci de més realistes. Per això, l’acord per a la investidura de Sánchez va ser una bona nova.

Aquelles, les del 2015, van ser unes eleccions en clau plebiscitària en què vam obtenir un 44% dels vots. I, amb aquests resultats, voler implantar la república en divuit mesos va ser una quimera. Potser hauria calgut aguantar una mica més la posició, assolint més competències i enfortint les estructures d’estat i esperar. Allò va ser massa atrevit i vam acabar sent presoners d’un relat que nosaltres mateixos vam crear. I no només per part de la CUP, ja que dins de Junts pel Sí hi havia independents que pregonaven un cert independentisme màgic.

A mi el que em sorprèn de Junts és que davant de la gent defensi una cosa i, després, canviï de discurs contínuament. No ho critico, però no acabo de compartir aquesta manera de fer política. Junts sempre s’havia diferenciat en públic del PDeCAT en diverses coses: defensava que no s’havia d’arribar a acords amb partits espanyols, rebutjava els pactes amb el PSC en el món local, s’allunyava del PNB i tenia un model de direcció transversal de bases. Doncs bé, en tot això, Junts ha doblat literalment l’aposta que podia haver fet el PDeCAT. Per tant, estic sorprès, però alhora content, perquè Junts s’ha acostat a les tesis del PDeCAT.

Ara mateix, hi ha una lluita entre ERC i Junts per l’hegemonia de l’espai que continua existint, i això se superarà, perquè la gent així ho demanarà, construint des de baix nous projectes i lideratges.