És un bon exemple. Mai n’hi ha dos en un pla d’igualtat. Per tant, si apareixen el senyor Musk i el senyor Trump, el més probable és que el senyor Musk es mengi el senyor Trump, que hi quedi per sobre. El poder és la relació. Qualsevol poder és un element constitutiu de les relacions humanes. I a partir d’aquí es construeixen relacions extraordinàriament positives o relacions extraordinàriament tòxiques. Una relació masclista és una relació tòxica en què un que té uns mecanismes de poder físic els imposa a una altra persona que no té aquests mecanismes. I aprofita el físic, que és el que ell té, per dir-ho així, de superior.

La meva opinió és que té més poder Musk que Trump. I n’és una prova que, des que Musk es va posar al capdavant de la campanya, Trump va començar a remuntar. Hi ha un fet evident: el que hi posa la quantitat més important de diners és Musk i el que hi posa el sistema comunicacional més important que hi ha ara mateix, que són les xarxes digitals, és Musk. Aquest és un element central de les societats modernes. Una de les raons per les quals la democràcia està en perill en aquest moment és el fet que hem passat de l’espai comunicacional propi de la democràcia, que és el que tu i jo coneixem –la premsa, la ràdio i, després, la televisió–, a un nou espai comunicacional en què la capacitat d’imposar la falsedat i la mentida, i de fer impossible el debat efectiu, és immensa. I no és estrany que Musk hagi estat al capdavant de la campanya de Trump.

Peter Thiel va dir exactament que la democràcia és incompatible amb la llibertat. La llibertat l’entenen com la imposició del més fort sobre els altres. Això és llibertat per a ells.

Absolutament. És a dir, quan diu això en campanya, està qüestionant les bases de la democràcia americana.

Aquesta és la tercera figura. Per a mi, les tres figures que articulen aquest llibre són poder, llibertat i nihilisme. I nihilisme és la idea de la pèrdua de la noció de límits. La pèrdua de la noció de límits la podem veure de moltíssimes maneres. N’és un exemple aquest francès que portava els amics a violar la seva dona, a qui tenia drogada. Es creu que tot és possible, fins i tot disposar de la manera més ferotge de la seva dona. Però el cas clar, evident, del que és el nihilisme en aquest moment, de la pèrdua de la noció de límits, és el cas de Netanyahu, que ha disparat una ofensiva sense aturador perquè creu que és l’única possibilitat de sobreviure ell. És a dir, fins que ell se’n cansi. Llavors, és possible que, quan ell se’n cansi, se li acabi la broma. I precisament per això no hi ha manera que es decideixi a parar. És un exercici típic, característic, del nihilisme.

És molt difícil, sobretot per una altra realitat del moment en què estem, que és l’acceleració tecnològica. Al llarg de la història de la humanitat, hi ha hagut molts canvis, però tots els canvis tenien una llarguíssima durada. L’acceleració tecnològica bestial que s’ha produït en els darrers anys ens canvia el marc, els mitjans de comunicació, i genera unes fractures socials extraordinàries. I genera una elit mundial cada cop més concentrada. El resultat d’això, quin és? Que en aquest moment ja és al carrer la idea que la democràcia frena la llibertat, que la democràcia és un problema, que no sé què. En aquest moment, a la majoria dels països europeus ja hi ha una claudicació, acceptació i normalització de l’extrema dreta. I la dreta cada vegada s’aproxima més a l’extrema dreta. Tot això és el resultat d’aquest canvi de marca econòmica i social. És a dir, del pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital. Ara som en una fase inquietant, perquè això no passa només a Espanya i als Estats Units. Una persona com Macron, que semblava que era el liberal gairebé perfecte, ha entregat les decisions al govern a la senyora Marine Le Pen. Estem normalitzant el que fins fa molt poc era un tabú.

La pregunta és absolutament pertinent, i exigeix que les forces democràtiques i els que vulguin mantenir encara uns règims de llibertat es mobilitzin. En aquest moment, només un 30% de la població mundial viu en règims més o menys democràtics. Per tant, ja hi ha molta ocupació feta. Vam viure com un alliberament la caiguda dels règims de tipus soviètic i ara estem en una situació diferent, però hi continua havent una quantitat enorme de la població mundial sota règims que no tenen res de democràtics. I aquest és un dels temes centrals dels temps que venen, és a dir, si les democràcies occidentals acabaran desplaçant-se cap a formes d’autoritarisme postdemocràtiques, com ja s’està veient en molts llocs, o si al final, ja sigui perquè hi hagi un canvi en les relacions de forces o per alguna experiència que no ens podem imaginar, tornem a reforçar la democràcia. Però en aquest moment la democràcia està en perill.