Ja al besavi de la nissaga, Josep Viadiu i Farell, que era de Mura, se li va ocórrer la idea de baixar la mel que recollia als turons del Vallès fins a la seva botiga de queviures del passeig de Sant Joan de Barcelona. “Mel com aquesta no l'han tastada mai a Barcelona”, devia pensar. Corria l'any 1898 quan els Viadiu, doncs, treballaven la mel i les abelles i la començaven a comercialitzar, però no va ser fins al 1912 que el besavi va decidir, no només vendre-la a la seva botiga, sinó distribuir-la també per altres comerços de Barcelona. Començava llavors l'aventura empresarial de Mel Viadiu. Una aventura que s'ha anat transformant amb els anys i que ara està greument amenaçada, per les dificultats que viuen els apicultors tradicionals.

A causa de la bona acollida de la mel, el 1908 Josep Viadiu va decidir muntar en un magatzem una petita indústria artesana de mel i va buscar representants per tot l'Estat perquè venguessin el seu producte. Corria l'any 1912 quan va registrar la seva marca. De la botiga del passeig de Sant Joan va passar a obrir una botiga al cor de Barcelona, al carrer Comtal, que va estar oberta més de 70 anys, fins al 2001.

Anys més tard, el seu fill, Jaume Viadiu, el va substituir en el negoci, però durant la Guerra Civil es va perdre el que s'havia construït: botiga, indústria i mel. La història dels Viadiu, però, és també la història d'una resistència. Després d'una dura etapa com a presoner en un camp de concentració, Jaume Viadiu va tornar a obrir altre cop la botiga del carrer Comtal de Barcelona i va reprendre la producció de mel.

Als anys 50, la tercera generació Viadiu, la Montserrat Viadiu, va continuar amb la fabricació de mel, pol·len, gelea reial i altres productes seguint el mateix mètode artesà que el seu avi. En aquella època encara es conserven els ruscos familiars, però de mica en mica la producció va créixer amb la compra de producte a petits elaboradors del país.

Avui en dia la quarta generació Viadiu és qui s'encarrega del negoci. August Viadiu, fill de la Montserrat i besnét del fundador, Josep Viadiu i Farell, distribueix la seva mel per les millors botigues d'alimentació del país. No estan presents en la gran distribució, perquè no és el model que els interessa, i, tot i que ja no fan producció pròpia, seleccionen les millors mels de l'Estat espanyol, que s'ajusten als seus criteris de qualitat. “Ara mateix treballem amb cinc productors que ens subministren tot tipus de productes apícoles”, explica August Viadiu.

Viadiu fa mels de mil flors, taronger, eucaliptus, espígol, romaní, farigola, llimona, til·ler, ametller, bruc, alzina, arbós, acàcia i castanyer, entre d'altres. També envasa mel amb gelea reial, nous amb mel, mel amb ginseng i mel amb trossos de bresca. El més recent són les seves melmelades endolcides amb mel, però també ven caramels de diferents tipus, pol·len i pròpolis i espelmes de cera d'abella. La seva és mel de qualitat sense pasteuritzar, de manera que el producte conserva tots els seus nutrients i propietats. “L'únic problema de no pasteuritzar-la és que la mel s'espesseix amb el fred i els canvis de temperatura, i això molta gent no ho sap però se soluciona senzillament posant-la en un bany maria suau”, diu Viadiu.

La crisi els ha portat a reduir la producció i també la plantilla: havien arribat a treballar-hi cinc persones en un producte tant estacional com és la mel. “La mel té molt poca rotació a les llars i encara que tinguis molta penetració de mercat, el seu consum sempre serà reduït”, explica Viadiu. La producció anual actual és de vora els 50.000 quilos, i la distribució es fa en botigues d'alimentació, delicatessen i dietètica. Actualment sumen uns 300 punts de venda arreu de l'Estat espanyol i també distribueixen el producte en indústries productores del sector de l'alimentació, com ara fabricants de galetes o gelats.

A més, al mercat nacional hi ha també el problema de l'escassa cultura de la mel que hi ha, opina Viadiu. “Prenen molta més mel a Alemanya, per exemple, que no és un país productor, que no pas a l'Estat espanyol”, sentencia. La professió, que Viadiu qualifica de molt dura, està en perill d'extinció: a banda de la competència que fa la mel provinent de la Xina (molt més barata que la nacional, però amb menys propietats), s'hi han de comptar els perills que amenacen la supervivència de les abelles, entre ells les espècies invasores que les maten, pesticides que reguen els camps de cultius i que també les maten i antenes de telefonia que les desorienten. “És una professió dura, t'ha d'agradar molt i tenir moltes ganes, crec que cada vegada hi haurà menys gent que s'hi dediqui”, considera. “Un rusc que vagi molt bé pot fer 40 quilos de mel a l'any”, hi afegeix.