editorial
El control de la feina pública
El govern català vol fer una reforma de la funció pública que permeti saber en cada moment si els treballadors compleixen la seva feina o no i ha creat una comissió d'experts perquè li donin idees, algunes de les quals difícilment seran incorporades a la nova llei. Com ara la que sosté que només estiguin blindats contra l'acomiadament els treballadors públics que fan feines que comporten autoritat, i que la resta tinguin contracte indefinit amb possibilitat, com en el sector privat, de ser despatxats si no compleixen o hi ha circumstàncies econòmiques que hi obliguin.
Té força sentit dir que un arquitecte necessita protecció davant el conseller de torn, mentre que a una auxiliar administrativa no li arribarà cap pressió des de tan amunt, però no cal oblidar que el règim funcionarial es va crear per posar fi a una intervenció dels polítics ben diferent: a cada canvi de govern, s'acomiadava el personal col·locat per l'anterior i es col·locava els de la corda dels guanyadors. I això afectava totes les categories, i no hi ha cap garantia que no tornés a passar el mateix, ja que la indemnització per acomiadament improcedent no l'hauria de pagar de la seva butxaca el càrrec que el provoqués.
La consellera de Governació s'exclama perquè no saben distingir quin treballador és competent i quin no. Amb raó, però això no se soluciona eliminant un sistema -el de funcionariat, al qual s'accedeix per oposició- contra el qual no hi ha cap alternativa millor que procuri igualtat d'oportunitats. Si hi ha un problema de treballadors públics que es posen a jaure potser és perquè a la direcció hi ha gent que no controla i que, com diu ella, no és professional i no està resguardada dels cicles polítics. En tot cas, benvinguda sigui la promesa de més transparència i de la recerca constant del retiment de comptes.
Unions d'empreses per créixer
Les aliances empresarials sempre s'han dut a terme. De fet, consisteixen a fer que dos o més firmes col·laborin en un objectiu determinat, bàsicament en mercats internacionals. El que passa és que, en bona part, aquesta col·laboració empresarial sol ser entre empreses d'un mateix sector. El fenomen actual és diferent. Enmig de la crisi, i sobretot davant les dificultats financeres, la caiguda del mercat i l'exigència de reduir costos, moltes empreses opten per aliar-se, fins i tot amb competidors, amb un únic objectiu: aprofitar les oportunitats de negoci per créixer. Per això no és estrany trobar dues companyies de dos sectors diferents negociant un futur acord, en un àmbit nacional o internacional, per aconseguir, de la manera que sigui, incrementar la facturació i, el més important, el marge de benefici. Damm i Cobega, per comprar Cacaolat; Vueling i Catalonia, per una nova línia d'hotels, o Gallina Blanca i Ybarra, per guanyar dimensió en el sector de la restauració en són alguns casos recents. Les dificultats i oportunitats que emanen d'aquesta crisi econòmica estan impulsant matrimonis, poc probables fins fa uns anys, ja sigui per mobilitzar més recursos financers, diversificar, singularitzar-se o guanyar pes en el mercat. Les aliances estan de moda. Caldrà veure l'evolució d'aquests exemples de col·laboració entre empreses fins on porten. El que sí que és evident és que l'augment de dimensió permet competir millor en el mercat. La unió, en molts casos, fa la força.