Segons les últimes dades del Banc d'Espanya, l'activitat en l'economia espanyola va caure un 0,1% durant el segon trimestre, i havia baixat un 1,8% comparat amb els números de fa un any. Com que la velocitat de caiguda ja fa diversos trimestres que va reduint-se és evident que la recessió actual esta en fase d'acabar-se. En algun moment o altre veurem com a mínim un trimestre de creixement.

Però tots aquells que tenen memòria que va més enllà de la setmana passada recordaran que hem estat en aquest punt abans. En la segona meitat de 2009, per ser precís, l'època dels brots verds, efectivament, l'economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles, i ara tot indica que estem davant d'una nova ona expansiva a escala global. Naturalment, el sector d'exportacions va bé, i es pot beneficiar addicionalment d'aquest augment en la demanda externa.

Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire, i romandrà en una senda negativa, llastada per salaris més baixos, una taxa d'atur d'un 27% i una muntanya de deute privat.

Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l'atur i l'ocupació. El primer no pujarà tan ràpidament com abans i pot tocar sostre al llarg d'aquest any, mentre el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d'aturats de forma significativa, i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball.

La trista realitat és que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d'un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d'habitatges impressionant –segons els consultors madrilenys RR d'Acuña y Asociados encara queden uns 2,2 milions d'unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar –fins ara han caigut un 38% segons els taxadors Tinsa. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a la mesura que la taxa de morositat va pujant.

Més enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.

És evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou normal de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d'endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenible, però en part perquè les poblacions estan envellint a tot arreu. Sobretot les poblacions en edat de treballar han tocat sostre i a partir d'ara començaran a baixar. Això vol dir que a mitjà termini gairebé tot el creixement haurà de venir de guanys de productivitat, ja que la quantitat de gent treballant baixarà.

Per tant, es lògic si pensem en aquests factors que no tenim per davant una recuperació dels tipus que els anàlisis més simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastants més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l'atur del nivell actual de 27%?

I d'aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina està forçant molts joves a deixar el país, amb la conseqüència que la baixada en la força laboral serà encara més gran en el futur.

I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala Europea que no s'ha acabat, com els esdeveniments recents de Grècia i Portugal revelen. De moment tothom està en espera dels comicis alemanys de setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornin a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per a les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurat és el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que la recessió estigui a punt d'acabar-se, però la crisi segueix.