Opinió

EDITORIAL

Crèdit per reactivar les pimes

Tornar al sender del creixement es quedarà en simple quimera si les nostres pimes, el teixit fonamental de la nostra economia, no recobren l'impuls vital de la seva activitat tot impulsant nous projectes, cosa que només es pot assolir a través d'una revifalla del crèdit, en caiguda lliure des de l'inici de la crisi ençà. Els planys que la banca es nega a donar crèdit perquè aplica uns criteris de risc extremament prudents, tot condicionant l'inici de la tan delerada represa econòmica, s'han confrontat al llarg d'aquests anys davant els problemes de solvència de les entitats financeres, que els han dut a arraconar el negoci de l'actiu. El cert, però, com bé ha reconegut algun director general d'un gran banc, després de les polítiques d'injecció que va operar en el seu moment el BCE, la salut en liquiditat sembla tenir més bon aspecte, i potser és possible fer un esforç per reobrir l'aixeta del crèdit. En els darrers temps s'ha barallat com es podria retornar a aquest sender. Uns pensen que caldria un ICO amb capacitat d'assumir la possible mora -el gran maldecap ara mateix dels banquers- que es generés en la concessió de crèdit. Una solució que xoca amb el fet que l'Estat no es pot permetre aprofundir més en el seu deute, que arriba a cotes realment preocupants i, a més a més, genera un dilema moral: després dels ajuts que han rebut, és just que els bancs concedeixin crèdits per fer el negoci, mentre el risc l'assumeix l'Estat? D'altres recorden que del rescat bancari que ha servit per evitar l'esfondrament del nostre sistema bancari, resten milions i milions que hom podria canalitzar cap al finançament de la petita i mitjana empresa. I també hi ha qui recorda que una intel·ligent estratègia en l'hàbitat bancari, adreçant-se a les entitats de segon ordre que malden per fer-se un lloc en aquest nou sistema bancari que s'esta bastint, pot permetre a la pime trobar les solucions de crèdit que millor s'ajustin a les seves necessitats.

La investigació no és un luxe

Invertir en investigació vol dir destinar molts diners a personal qualificat i projectes, amb l'objectiu que més tard que d'hora hi haurà un retorn que beneficiarà la societat. Aquesta falta d'expectatives de beneficis a curt termini fa que la investigació científica més pura, la que no ofereix perspectives ràpides d'aplicació pràctica, quedi en mans del sector públic, que per desgràcia no assumeix que compleix una funció fonamental i tracta la recerca no com una necessitat permanent sinó com un luxe que només es pot permetre quan hi ha diners de sobres. N'és un exemple la paràlisi en l'activitat del Centro Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), amb un descens del 30% del pressupost en quatre anys i l'aturada de nous projectes d'investigació. Al'hora de retallar, la recerca, de la qual tant es parla com a revulsiu per canviar el model econòmic, és tractada com una despesa prescindible, fins al punt que el CSIC ha de mendicar 100 milions d'euros per poder pagar despeses de manteniment com l'aigua o la llum fins a final d'any.

L'administració pública té molts deutes i moltes necessitats per atendre, però no ens farà creure que no pot trobar enlloc els diners equivalents a un fitxatge estrella del futbol perquè puguin continuar treballant, encara que sigui al ralentí, els centres de recerca avançada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.