Un colom per seguir estimulant els EUA
Bernanke deixa en herència a qui el succeeixi la preocupació per reduir l'atur, la certificació que l'economia remunta
Yellen la preocupa per damunt de tot el fet que la crisi està generant més pobresa
En el debat sembla manar la urgència de resoldre els problemes d'ara i aquí
Més important que qui ha de governar la política monetària dels EUA al capdavant de la Fed, un cop Bernanke deixi el càrrec el gener del 2014, és quines seran les polítiques que hauria de desplegar. I tot sembla que cal menar pel sender conegut dels estímuls econòmics, el seguit de Quantitative Easings (QE), perquè contribueixin a redreçar definitivament l'economia i, per damunt de tot, generar ocupació.
De fet, quan fa pocs dies Ben Bernanke aprovava seguir amb d'injecció d'estímuls, tot deixant la porta oberta a prosseguir amb la compra massiva de bons- més de dos bilions i mig d'euros des de l'inici de la crisi- fins que les dades macro ofereixin més bons averanys, deixava un testament en què encomanava al seu successor, o successora, seguir aquesta línia de política monetària, pragmàtica per a uns, i amb un perillosa fal·lera per l'endeutament amb conseqüències inflacionàries, per a d'altres.
Al programa de recuperació econòmica que ha seguit la Fed des del 2009, quan el PIB estava en un desesperançador -2,8%, fins l'any passat, quan va revertir la situació fins assolir un 2,8% positiu, no li manquen avals, i Ben Bernanke té prou autoritat moral per insistir en aquest exercici de situar els tipus d'interès en el 0-0,25% fins que aconsegueixi aquesta tan delejada fita de situar l'atur per sota del 6,5% (7,3% va ser la dada del mes d'agost passat), cosa que certificaria que la recuperació ja és un fet irreversible que pot avançar amb passa ferma en els pròxims anys.
OBSESSIÓ PER L'ATUR.
Aquesta novaiorquesa de Brooklin, nada el 1946, presenta el perfil ideal de dove (colom) que requereix la conjuntura actual. El colom Yellen, des de la seva posició privilegiada d'accés a Bernanke, de forma persistent li ha fet veure que la principal variable a resoldre és l'atur, que pot fer caure grans capes de la classe mitjana pel precipici de la pobresa. Yallen ha arribat a dir, en tota una declaració del que realment la preocupa, que “els efectes de la recessió i subsegüent lenta recuperació econòmica han estat molt més durs entre els americans més vulnerables”. A l'hora de consultar el quadre estadístic, el que realment li genera desficis a Yellen és que la creació de nous llocs de treball s'alenteix, i si al final del 2012 se'n creaven 200.000 cada mes, a l'agost passat ja es baixava fins als 169.000. Tot i que aquesta és la seva obsessió, que ha sabut encomanar a Bernanke, Yellen ha aconseguit que els seus eventuals crítics no la vegin pas com una ideòloga inflexible, sinó com una tècnica oberta de mires que té la ment oberta, fins i tot als qui reiteradament han criticat les polítiques monetàries de la Fed, personalitats de prestigi com el professor de la universitat de Stanford John Taylor o el cap de la Reserva Federal de Richmond, Jeffrey Lacker. Des d'aquest angle, tot i els temors d'un endeutament desfermat i la seva possible derivada, la inflació, hom sembla haver assumit que qui assumeixi el comandament de la Fed ha de tenir com a prioritat en la seva agenda aconseguir que l'economia torni a oferir oportunitats de treball als nord-americans. De fet, els detractors de la política expansiva de Bernanke han hagut d'acceptar que durant tots aquests anys de crisi, aquella crisi fiscal que moltes aus de mal averany van predir no s'ha complert, i han hagut d'assumir que una política monetària el que ha de fer és un exercici constant de realisme, i preocupar-se fonamentalment per les necessitats d'ara, crear ocupació.
La independència política de Yellen tampoc no s'ha discutit, tot i que va formar part de l'estol de consellers econòmics àulics de l'expresident Bill Clinton, el cert és que durant l'administració Obama només ha visitat la Casa Blanca una vegada. Els analistes consideren que justament per haver desbancat en aquesta tria Larry Summers, un home que sí que podia ser sensible als cants de sirena del poder executiu, reforcen aquesta imatge d'independència de pedra picada, adobada a més a més pel fet que el seu currículum en cap moment no ha estat enfosquit per episodis financers irregulars, cosa de la qual no es pot vantar el seu cap, Ben Bernanke. Respecte per part de la facció conservadora i contínues floretes que se li llancen des de la intelligentsia progressista, amb el Nobel Joseph Stiglitz com a principal defensor, una de les consciències crítiques que Barack Obama mai no deixa d'escoltar, tot i que no pugui assumir alguns dels seus plantejaments més radicals.
Mai més ben dit que en el cas de Janet Yellen que es tracta d'una persona de la casa. A la Fed hi és des del 1994, després d'una brillant estada a l'acadèmia, primer com a professora assistent a la Universitat de Harvard i després a Berkeley (Califòrnia), on encara conserva la condició de professora emèrita. També professor de prestigi és el seu marit, George Akerlof, Nobel d'economia.
A la Fed es va estar tres anys a la junta de governadors, per ascendir més tard al consell d'assessors econòmics de la Fed. El 2004 va assumir el càrrec de presidenta i governadora de la Reserva Federal de San Francisco, fins que el 2010 Ben Bernanke la va fer seure a la seva dreta per confegir la carta de navegació que ha de dur l'economia nord-americana a bon port, tot deixant enrere la tempesta de la crisi. A Yellen la beneficia que, d'un temps ençà, en el debat macroeconòmic la por a la inflació ha caigut fins a la seva mínima expressió, ara que els EUA estan encara sota l'objectiu de la Reserva Federal, del 2%, mentre que des d'instàncies com l'FMI ja es recomana ser decidit i marcar-se com a objectiu un 4%. Un factor no gens negligible és la condició de dona de Janet Yellen. Fer volar aquesta dove fins a la presidència de la Fed seria atorgar-li una de les màximes quotes de poder, la política monetària dels EUA, una economia que quan esternuda pot provocar pulmonies al món global.
I per què no repetim?
Altres noms que han aparegut en la travessa de qui ha de succeir l'actual president de la Fed són noms contrastats i obvis, com els antics vicepresidents de l'organisme Donald Kohn, Roger Ferguson o Alan Blinder, o Tim Geithner, exsecretari del Tresor durant els primers quatre anys d'Obama, però no tant com... el mateix Ben Bernanke. A Obama no li acaba d'agradar la pressió pública que s'ha desfermat perquè nomeni Janet Yellen, amb cartes públiques de premis Nobel com Joseph Stiglitz o Robert Shiller, o l'enquesta de CNBC entre gestors de Wall Street, i podria optar per despistar tothom demanant-li que romangués a la Fed, si més no dos anys més. No s'ha de perdre de vista que Bernanke, a hores d'ara, no ha fet una declaració formal de renúncia al càrrec.