Gran angular

Biocarburant, el combustible del dubte

Uns acusen el biocarburant de generar fam i altres insisteixen que és alternativa al petroli

Alguns experts neguen que aquest cultiu contribueixi a reduir CO2
El sector estatal pateix les importacions massives d'Argentina i Indonèsia

Els biocarburants, que havien de ser un dels remeis de futur a la nostra dependència del combustible fòssil, porten anys sota sospita, que ha confirmat la darrera recomanació del Parlament Europeu de restringir-ne l'ús, rebuda amb decepció tant pels productors, que veuen com s'enfosqueix el futur d'aquesta alternativa energètica a un petroli de mica en mica més car, com per les associacions de cooperació internacional i conservacionistes, que creuen que caldria anar més lluny, per evitar les perversions que se li atribueixen, és a dir, la desforestació d'espais de valor ecològic; l'acaparament de les terres dels petits camperols; que no contribueix a reduir els gasos d'efecte hivernacle, o causa de la pujada dels preus dels aliments.

Tot i no ser vinculant, la proposta del legislatiu comunitari de rebaixar al 6% la inclusió de biocarburants en el transport per al 2020, davant el 10% actual, és prou significativa, sobretot si recordem que ara fa un any, la Comissió Europea va proposar modificar la Directiva d'Energies Renovables de la UE, tot introduint un límit del 5% per als biocombustibles basats en cultius d'aliments, mentre que l'altre 5% s'hauria d'assolir mitjançant biocombustibles de segona generació, fabricats amb algues i determinats residus. Dues iniciatives que es fan ressò de denúncies com les d'Intermón Oxfam, que en un estudi recent denunciava que si la superfície utilitzada el 2008 per produir biocombustibles destinats a la UE s'hagués dedicat al cultiu de blat i blat de moro, les collites resultants podrien haver alimentat 128 milions de persones durant aquell any.

Com explica Marc Olivier Herman, expert d'Oxfam, “la proposta moderada del Parlament Europeu és el reflex de la gran pressió que estan efectuant la gran indústria de biocombustibles, sindicats agraris i petrolieres per evitar que la UE es replantegi la seva política sobre biocarburants”. Herman apel·la a la consciència del consumidor europeu, que és qui paga aquest eix de la política d'energia: “És molt costosa per als consumidors, que paguen un preu molt alt, quan és demostrat que el biocombustible no contribueix a rebaixar les emissions de CO2.” Intermón Oxfam, com altres organitzacions, denuncia que els estats de la UE, com el Regne Unit, que fa pagar 35 lliures a cada ciutadà, o Alemanya, 30 euros, han substituït subvencions a càrrec de la hisenda pública per una subvenció que paguen directament els consumidors a les companyies productores, sense tenir-ne coneixement. En el cas espanyol, el sector agrícola dels biocombustibles rep 1.200 milions d'euros anuals, mentre que, segons estudis com el de l'Institut Internacional de Desenvolupament Sostenible, si considerem les emissions generades pels canvis indirectes de l'ús del sòl, els agrocombustibles consumits a l'Estat espanyol van suposar un increment de 6,5 milions de tones de CO2 emeses a l'atmosfera el 2011.

A l'altre extrem del debat, els productors se senten discriminats. Veuen inacceptable que un dels arguments per justificar la restricció sigui el canvi de valors de l'índex de canvis indirectes en l'ús de la terra (CIUT), per tal de calcular les emissions de gasos d'efecte hivernacle, ja que consideren que no té prou solidesa científica, o que s'hagin reduït els incentius a matèries primeres com olis de cuina usats i greixos animals.

Manuel Bustos, director de l'àrea de biocarburants d'APPA (Associació de Productors d'Energies Renovables) avisa que “qualsevol proposta que posi un nou sostre és canviar les regles del joc a la meitat del partit, i això posa en perill la continuïtat de la indústria europea de biocarburants, que ha invertit milers de milions en euros i creat milers de llocs de treball”. Aquestes propostes de reducció arriben en una conjuntura delicada per al sector, a Espanya. Tot i el 2012, els biocarburants van suposar un 8% del consum de combustible, 1,5 milions de tones, de les ràtios més elevades de la UE, el cert és que “no es va traduir en un benefici per a la indústria, a Espanya i Catalunya, que pateix el fet que el 95% de la matèria primera que es fa servir són importacions de soja d'Argentina i palma d'Indonèsia, que arriben aquí de forma deslleial, amb dumping”, com explica Bustos. La UE ha establert aranzels per contenir aquestes importacions, que els empresaris del sector estimen insuficients. També ha causat perplexitat que s'hagin quedat sense incentiu els olis usats i els greixos animals, tot i no competir amb productes agrícoles alimentaris. Com afirma Bustos, “s'ha imposat el corrent d'opinió de potenciar els biocombustibles de nova generació, perquè aquí ha interessos de grans companyies per excloure aquesta matèria primera del mercat. Creiem que la fi no és donar suport a noves tecnologies, sinó els biocombustibles que siguin més sostenibles”. Des d'aquesta posició, hom tampoc no accepta els temors que hi hagi frau, després de casos com els esdevinguts al Regne Unit, on s'ha barrejat oli verge amb usat per aconseguir la subvenció, amb un efecte especulatiu que encaria el subproducte respecte de l'oli verge, ja que el risc de frau sempre hi és, quan hi ha un subsidi pel mig.

El representant d'APPA també nega la repercussió en l'encariment dels preus d'aliments bàsics: “Els mateixos estudis de la Comissió Europea ens diuen que l'impacte en els preus és d'1% a 4%.” Afirma que els biocombustibles no afecten l'accés als aliments, sinó altres factors, com el malbaratament.

Al capdavall, reduir la demanda de transport

Si es vol poder comptar amb la contribució del biocombustible, organitzacions com Intermón Oxfam demanen que es compleixin requisits com que el seu cultiu no desplaci el d'hortalisses i fruites que alimenten la població local, l'accés a l'aigua i la terra, els drets humans i un principi de consentiment per no trobar-nos amb experiències de camperols expulsats de les seves terres, com ha passat a Ghana. Això no comporta renunciar a aquesta alternativa, segons Marc-Olivier Herman: “El futur està a fomentar biocombustibles procedents dels residus agrícoles. Ara sembla que en la normativa europea es vol donar més incentiu a aquesta classe de biocombustibles, però no està del tot clar.” Perquè, segons afirma, “a Europa, és clar que sense subsidis i exempcions fiscals el biodièsel mai no serà competitiu, atès que les oleaginoses no poden sobreviure sense la subvenció. Per això els lobbies són tan agressius”.

En tot cas, però, caldria anar a l'arrel estructural del problema, i com diu Herman, “centrar-nos més en estratègies d'eficiència energètica i aconseguir, amb la planificació urbanística, que minvi la demanda de transport, que no para mai de créixer”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.