Els pressupostos són l'eina més clarificadora de les veritables sensibilitats, interessos i prioritats de qualsevol govern. Fa pocs dies es van publicar els de l'Estat (PGE) referits a 2014, en dues etapes: primer les grans xifres, incloses les del quadre macroeconòmic que, en teoria, serveix de referència per a una coherent formulació de les dades d'ingressos i necessitats de despesa. I després la lletra petita, el detall de les partides, a on ja la retòrica és més difícil de camuflar. I a més hem tingut un tercer acte fa pocs dies, derivat dels informes del Fons Monetari Internacional –tant el de previsions macroeconòmiques generals com els més específics de temes financers i fiscals– que han deixat al descobert alguns dels més discutibles fonaments dels pressupostos generals de l'Estat (PGE).

La veritat és que en aquesta seqüència de documents i anàlisis hem anat de mal en pitjor. La dada inicial del quadre macro era una previsió de creixement del PIB del 0,7% el 2014, amb una millora, doncs, de 2 punts respecte al -1,3% estimat per al 2013, dada que es veia reduïda pel FMI a un molt més modest, però encara positiu +0,2% al seu recent World Economic Outlook. A les previsions del govern s'inclouen xifres de variació ja positives del consum privat i de la inversió privada que no se'ns diu com es finançaria, en vista de tots els indicadors que situen Espanya a la cua de la represa del dinamisme creditici, malgrat la insistència oficial a rebutjar la continuïtat del suport europeu al sector financer (ingredient important del negat rescat). La represa de les importacions suavitzaria la contribució del sector exterior al creixement del PIB, de manera presumptament compatible, segons els PGE, amb una millora prevista del superàvit exterior fins al 3,4% del producte interior brut. I, tancant la quadratura del cercle, es preveu una reducció de l'ocupació (del 0,2%) que es vol fer compatible amb una reducció de l'atur fins a una xifra significativament inferior a la que pocs dies després publicava el FMI.

Els criteris més bàsics per avaluar qualsevol mesura de política econòmica –i en general de qualsevol política– són els d'eficiència i equitat. En moments com els actuals de serioses dificultats això vol dir bàsicament, d'una banda, la seva contribució a la generació de riquesa, i de l'altra, una distribució percebuda com a raonablement justa dels beneficis d'algunes partides i, sobretot, dels costos dels ajustos en d'altres. Ja sabem que de vegades els objectius d'eficiència i d'equitat poden entrar en conflicte i que calen decisions valentes i difícils. Però el que cal evitar sobretot és el que es destil·la del PGE 2014: retrocessos simultanis en eficiència i en equitat. Un pas enrere especialment greu en moments en què cal afinar molt per intentar traduir les incipients millores en alguns indicadors macroeconòmics en millores que arribin al conjunt de la societat, de la ciutadania, de les empreses, de les famílies, de les entitats socials, etc. Els aspectes territorials en la distribució de la despesa són ja prou coneguts i penalitzen de forma injustificable les condicions d'entorn dels segments més dinàmics de l'Estat, dificultant i retardant, doncs, la represa d'una recuperació raonablement sòlida. Els aspectes socials són també revisats a la baixa, penalitzant la formació del capital humà encara més del que reflecteixen els informes PISA referits a joves i, més recentment, també a adults en edat laboral i professional. La retòrica de reformes “modernitzadores” queda cruament en evidència, essent els PGE la millor esmena a la totalitat de les declaracions del govern.

Sincerament, són aquests pressupostos el millor que pot oferir el govern de l'Estat? Si es així, més enllà de les habituals apel·lacions a les dificultats del moment i els compromisos amb la trajectòria envers la sostenibilitat dels comptes públics, realment és decebedor. Esperem que els pressupostos 2014 de la Generalitat que s'anuncien no segueixin, malgrat els estrets marges de maniobra, la mateixa dinàmica.