La TDT, el nostre entorn televisiu, es troba immersa en un formidable atzucac d'incertesa, en què no se sap quan hi haurà el canvi de freqüències a què obliga deixar espai de l'espectre per a les tecnologies mòbils 4G -l'anomenat dividend digital-, una mutació que tindrà un cost per a l'operador i també per a l'usuari, que haurà d'afrontar una segona apagada i resintonitzar. Així mateix, aquest salt tecnològic pot empènyer la distribució de continguts audiovisuals cap a internet.

La Unió de Televisions Comercials Associades (Uteca) fa temps que inquireix el govern estatal sobre quan es farà aquesta reubicació a la banda de l'espectre -s'havia parlat en principi del gener del 2014- i on -ho han de fer en la banda que va dels 470 als 790 megahertzs, i no arribar fins als 862, com passa ara. Causa desfici al sector quin serà el cost d'aquest reallotjament, amb el benentès que, com que el govern estatal no vol assumir despeses, hauran de pagar tot el que suposa transmetre el senyal televisiu des de dues freqüències alhora (simulcast), fins que l'usuari adapti les seves antenes. Un cost al qual haurà de contribuir l'usuari, com explica Joan Solé, degà del Col·legi d'Enginyers de Telecomunicacions de Catalunya, en una jornada convocada per debatre la qüestió: “Amb la TDT es van canviar repetidors, descodificadors, etcètera, i ara ens trobem que es capgira tot i es va cap a comunicacions mòbils, de dades, que necessiten més ample de banda, i això suposa un canvi de freqüències que haurà de pagar el ciutadà.” En un principi el govern estatal volia assumir aquest cost amb els diners de la subhasta d'assignació de freqüències del dividend digital entre les operadores de telefonia, que podien pujar fins als 1.800 milions. Però ara, amb l'excusa de la crisi, fa recaure en l'usuari el preu de la reantenització, que pot ser de 20 euros per cada usuari, segons algunes estimacions.

La política erràtica del govern estatal també disgusta la indústria de l'electrònica, com explica Pere Mier, president d'Ametic: “Industrialment, la TDT va suposar un èxit, amb grans operadors i una gran indústria de l'electrònica i les telecomunicacions amb capacitat d'exportar, però ara apareix el dividend digital amb tots els dubtes.” Recorda que una indústria com la que representa “necessita inversions a llarg termini, i això vol dir que calen lleis estables”.

El salt tecnològic guanya transcendència en la mesura que redefineix el mitjà de difusió de continguts. Per a Eudald Domènech, conseller delegat de Total Channel (plataforma de canals temàtics per internet), “és clar que el futur és l'streaming, que guanya teleespectadors any rere any”.

Pedro Linares, director de l'Oficina del Dividend Digital d'Abertis Telecom, es resisteix a jubilar la TDT: “Amb la tecnologia de compressió 4K i l'alta definició (HD) encara pot incrementar la seva oferta. Cal fer avinent que la TDT creix en usuaris arreu de la UE, mentre que el cable i el satèl·lit s'estanquen.” Des d'un proveïdor de continguts, Lavinia, el seu president, Antoni Esteve, considera que “la televisió lineal restarà només per al directe, fets noticiables o esdeveniments esportius, mentre que la resta de continguts s'adreçaran a aplicacions a dispositius mòbils”. Pel que sembla, el teleespectador ja ha paït que la tele ha d'hibridar amb la xarxa, si escoltem Josep Maria Guerra, president de Teleespectadors Associats de Catalunya: “La televisió com a mitjà s'ha acabat, internet ha guanyat la partida.” Bé, potser sí que encara podrem parlar d'una TDT com l'hem entesa, però de pagament i restringida al gran esdeveniment en directe, si bé els operadors més astuts podran mostrar la seva habilitat creant nínxols específics.

En aquest profund reordenament que ha de patir l'escenari de la TDT, què pot passar amb la televisió local? D'entrada caldria dir que l'experiència amb la TDT no ha estat satisfactòria, a parer de Francesc Pena, conseller delegat de la Xarxa Audiovisual Local: “Ha estat una estafa, no es va planificar bé i això ens va suposar un gran increment de costos. El mal tràngol el podrem superar gràcies a la televisió connectada, internet: ja hem vist com un grup d'ajuntaments han muntat canals conjunts a Youtube.” Solucions com aquesta poden evitar alguns dels pecats de la TDT, com assenyala Josep Pont, vicepresident del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC): “Molts alcaldes van demanar tenir una tele, irresponsablement, tot confiant en les subvencions.” En tot cas, amb un tarannà optimista, hom pensar que l'existència de la televisió local està garantida en el temps, atès que, com diu Francesc Pena, “tenen el monopoli de la informació de proximitat, i l'avi sempre voldrà veure imatges de la festa major”.

La tasca pionera d'implantació de la TDT es va fer des d'una certa inconsciència, tot desvetllant expectatives desmesurades, si admetem que fragmentant l'audiència excessivament no es pot fer negoci mínim, que només aflora amb almenys un 1,5% de share.

Des de l'administració, hom prefereix pensar que tothom hi pot viure, en un entorn de rica complexitat. Com explica Josep Martí, secretari de Comunicació de la Generalitat, “amb vista al futur que ens espera, només sabem que conviuran diverses tecnologies en la transmissió de continguts, i en aquest ecosistema cal un operador públic que aposti per continguts de qualitat, que ha de conviure amb grans operadors privats però també amb operadors locals”.