La Llei 11/2013, de 26 de juliol, de mesures de suport a l'emprenedor i d'estímul del creixement i de la creació d'ocupació, concretament en el seu capítol segon, article 33 “Modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s'estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials”, ha introduït diversos canvis rellevants en la legislació antimorositat que van entrar en vigor el 28 de juliol del 2013. En realitat a través d'aquest capítol segon, el legislador plasma la incorporació del dret de la Unió Europea al dret substantiu, ja que és la transposició de la Directiva 2011/7/UE del Parlament Europeu i del Consell del 16 de febrer del 2011 per la qual s'estableixen mesures de lluita contra la morositat.

La veritat és que aquestes importants modificacions han passat bastant desapercebudes per als empresaris per la convergència de dos motius dispars. D'una banda la llei va ser publicada en el BOE el 27 de juliol, en plenes vacances estivals, i per un altre que la Llei 11/2013 pot qualificar-se de “llei òmnibus”, ja inclou mesures de contingut laboral, de foment del finançament empresarial, de finançament per al pagament als proveïdors de les EELL i CCAA, de mesures en el sector ferroviari, de mesures en el sector d'hidrocarburs i també de lluita contra la morositat en les operacions comercials.

Val la pena assenyalar que la Llei 11/2013, de 26 de juliol, va ratificar diverses modificacions incorporades pel reial decret llei 4/2013, de 22 de febrer, de mesures de suport a l'emprenedor que ja va realitzar diversos canvis rellevants en la Llei 3/2004, de 29 de desembre. No obstant això, la citada Llei 11/2013 ha esmenat la plana a diversos preceptes legals promulgats pel reial decret llei 4/2013 i ha establert algunes normes de collita pròpia que veurem a continuació. Així mateix, la Llei 11/2013 ha introduït modificacions importants en el text refós de la llei de contractes del sector públic, aprovat per reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre.

En primer lloc assenyalar que la llei de suport a l'emprenedor estableix que el termini de pagament que ha de complir el deutor, si no hagués fixat data o termini de pagament en el contracte, serà de 30 dies naturals després de la data de recepció de les mercaderies o prestació dels serveis. Val la pena assenyalar que la Llei 11/2013 de 26 de juliol introdueix el terme de “naturals” per referir-se als 30 dies, ja que en les anteriors versions de la Llei 3/2004 no s'indicava aquesta matisació; per tant, el legislador ha aplicat la regla que establix l'article 5.2 del CC: “En el còmput civil dels terminis no s'exclouen els dies inhàbils”. Per tant la nova llei determina que el termini normal per pagar als proveïdors és de 30 dies naturals i no 90 com era habitual fins a ara. Aquest escurçament dels terminis legals de pagament permet una europeïtzació de la nostra cultura financera a l'hora de liquidar les factures de proveïdors.

En segon lloc, la llei de l'emprenedor dicta que els proveïdors haurien de fer arribar la factura o sol·licitud de pagament equivalent als seus clients abans que es compleixin 15 dies naturals a comptar des de la data de recepció efectiva de les mercaderies. Fins a l'entrada en vigor d'aquesta norma, el termini establert era de 30 dies; en conseqüència els proveïdors no han de demorar la remissió de les factures, cosa que en general no solen fer, perquè això aniria en perjudici seu.

En tercer lloc, la nova legislació estableix que si en el contracte s'ha disposat un procediment d'acceptació o de comprovació mitjançant el qual hagi de verificar-se la conformitat dels béns amb el disposat en el contracte, la seva durada no podrà excedir de 30 dies naturals a comptar des de la data de recepció dels béns. I que en aquest cas, el termini de pagament serà de 30 dies naturals després de la data en què té lloc l'acceptació o verificació dels béns o serveis, fins i tot encara que la factura o sol·licitud de pagament s'hagués rebut amb anterioritat a l'acceptació o verificació.