El BCE es carrega de raons per a la reflació
A la vista que l'economia europea no s'acaba de redreçar, el regulador europeu es pot veure abocat a polítiques d'estímul més directes per combatre el perillós ascens de la deflació
Crear dèficit no encaixa en la cultura econòmica d'Alemanya
El nou gest de Mario Draghi d'abaratir el preu del diner anunciava, d'una banda, que la recuperació de la UE requerirà una mica més de sang, suor i llàgrimes i que el BCE avança cap a una política monetària reactiva de debò, amb la compra de deute directament als mercats, talment com els programes de Quantitative Easing (QE) de la Reserva Federal, perquè l'amenaça de la deflació sotja.
De fet, fons del BCE reconeixien fa poc que la institució no descartava la via de comprar actius dels bancs, tot sigui per aconseguir l'objectiu d'enfilar la inflació a nivells raonables, del 2%. Des dels inicis de la crisi, ha estat objecte d'un encès debat, i els favorables que Draghi emuli Ben Bernanke, i a partir d'ara Janet Yellen, a banda d'apressar-lo perquè actuï, ja li donen xifra: BNP Paribas demana que el BCE compri deute públic de l'eurozona per valor de 50.000 milions, cada mes.
El catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona, Joan Tugores, té clar que la darrera retallada dels tipus d'interès, fins a aquest mínim històric del 0,25%, reflecteix que “el BCE està disposat a fer aquesta compra massiva d'actius, però cal recordar que el Tractat de Maastricht prohibeix expressament monetitzar el dèficit”. Afegeix que seria complicat modificar Masstricht, “caldria trobar una fórmula jurídica que permetés Draghi esquivar l'amenaça dels falcons de l'eurozona.”
El salt de qualitat, i quantitat, en política monetària, “el BCE no el farà de forma imminent, però almenys ja ha donat el senyal als inversors internacionals que quan arribi el moment, ho farà sense dubtar”, explica el macroeconomista Edward Hugh, que afegeix que “per aturar la deflació i estimular la recuperació d'Europa, amb baixar tipus pot no haver-n'hi prou, i orientar-se cap a als Abenomics (les iniciatives d'estímul que Shinzo Abe, primer ministre, tira endavant al Japó)”. Sense perdre el focus en Japó, Hugh preveu que les tasques de reflació seran complicades: “Polítiques reactives com devaluar un 20% el ien han fet pujar una mica la inflació, però el cert és que els sous encara baixen.”I en el cas de la perifèria europea, “tot fa témer que la deflació arribi a tenir un caràcter estructural, tot i que Espanya, Portugal o Grècia estan fent devaluació interna, rebaixant salaris i les pensions, i com es veu sobretot en el cas espanyol, no n'hi ha prou, i el deute de l'Estat segueix creixent.” Així doncs, “Mario Draghi es veurà obligat a comprar bons espanyols i posar-los a 50 anys”, perquè l'Estat espanyol, com les altres economies perifèriques, no poden actuar totes soles. Els experts creuen que els QE del BCE potser arribaran més aviat del previst, amb la situació d'estats com Itàlia, si el seu deute s'enfila al 150% sobre el PIB, o Grècia, ara en un 156% creixent, que es combina mortalment amb una deflació de l'1,9%, que fa incrementar el deute.
L'anèmia que pateix la zona euro, amb un raquític creixement del 0,1% del seu PIB en el darrer trimestre, s'explica en bona part en les seves asimetries, les seves contradiccions: economies com l'alemanya o l'holandesa superen amb escreix el topall recomanable de superàvit comercial, amb un 6%, que desincentiva la demanda interna i, sobretot, enforteix excessivament l'euro a través de les exportacions, cosa que malmet l'esforç de les economies vulnerables per despalanquejar-se i guanyar un xic de competitivitat. Davant d'això, experts com l'economista Jordi Angusto no dubten a considerar que si bé ens convé un euro barat, “és crucial que ho sigui a còpia d'augmentar la demanda interna i les importacions alemanyes, cal que Alemanya deixi d'exportar contracció, que inverteixi a ca seva, tibi la demanda i impulsi el creixement arreu”. Angusto també alerta sobre els perills d'ajudar a un hipotètic superàvit europeu: “Suposa exportar contracció econòmica al món sencer, en reduir la demanda interna.”
Per al professor Tugores, és clar que “els desequilibris han arribat massa lluny, com reconeix la mateixa Comissió Europea des de fa un parell d'anys”. Com diu, “vol Alemanya ser el més ric del cementiri? S'ha de plantejar coses com millorar les condicions dels seus treballadors per estimular la demanda interna, i en caldrà seguir amb atenció com evoluciona el pacte entre democratacristians i socialdemòcrates.”
Però està realment preparada Alemanya per al que suposa un canvi cultural extrem? En opinió d'Edward Hugh, “no, no entra dins dels paràmetres de la seva cultura econòmica i no hem d'oblidar que ha estat a còpia de reduir sous que ha tingut sota control l'atur, i això no ajuda precisament a estimular el consum intern”. Així mateix, apunta a motius demogràfics, Alemanya és un país envellit, per justificar que es fa especialment difícil estimular la demanda interna.
Anar tots a una fins que arribi el ‘tapering'
Ara mateix, a l'inrevés del que va passar el 1929, quan les individualistes devaluacions internes de cada país van fer més fondo el pou de la recessió, la sintonia de BCE, Fed i Banc del Japó per mantenir el diner barat i excitar així el creixement en tres grans àrees econòmiques manté un equilibri, però fins quan? Com diu el professor Joan Tugores, “evidentment ara la inflació no és problema, però sí que hauríem de pensar que, un cop arribat el moment del tapering -la retirada d'estímuls a l'economia-, aquesta estratègia de sortida s'hauria de fer amb pujades de tipus suaus”. Així mateix, caldrà evitar la sobreexcitació que sovint pateixen els mercats quan s'ensumen que la política monetària fa un gir: “Tant Mario Draghi com Janet Yellen haurien d'exercir alguna mena de persuasió moral en els responsables financers a procurar que els mercats no reaccionin histèricament quan es pugin els tipus.” Però abans haurem de veure altres episodis d'aquesta història: l'efecte de plans d'estímul extraordinaris, probablement vinculats a fons estructurals i de cohesió, i com evolucionaran els deutes, tant privats com públics, de molts estats europeus, que obligaran a pensar en quitaments, l'abast dels quals està per veure.
