Va haver-hi un petit moment de dubte: a la rebaixa de tipus del BCE, els mercats financers van respondre amb alces, que es van frenar amb la dada que el creixement del PIB dels EUA, del 2,8% en el tercer trimestre, superava amb escreix les previsions del 2%, i això voldria dir que havia arribat el moment del tapering (la retirada dels estímuls per part de la Fed), però les pors es van esvair aviat per obra i gràcia de Janet Yellen, la nova presidenta de la Fed, quan va assegurar que la Reserva Federal no deixarà de comprar bons “si no hi ha una forta recuperació de l'economia”. Com explica Jaume Puig, director de GVC Gaesco, “la injecció de confiança de Yellen va suposar que els mercats no es desviessin de la seva ruta; és a dir, guiar-se pels beneficis de les empreses”. Una confiança redoblada per Yellen, que en el seu discurs davant dels senadors dels EUA també va voler posar èmfasi que un tarannà de transparència determinarà la seva política monetària, tot informant el públic del que vol fer la Reserva Federal, abans que concreti.

Es podria pensar, però, que els riscos de la deflació, ben latents en el cas de la zona euro, podrien generar una mica de desfici: “Cal recordar que els mercats es fixen en els resultats que les empreses assoleixen en tot el mercat global; no es redueixen al marc de la UE.” Hi afegeix que “estan més amatents al fet que estan creixent potents classes mitjanes en els mercats emergents d'arreu que al fre que sofreix la demanda interna europea. Això és una evidència, tot i que a molts, que encara pateixen d'una certa mentalitat colonial, els costi veure-ho, de la vella Europa estant.” Certament, com remarca, mai no s'havia reduït tant la diferència entre allò que es considerava el Primer Món i les economies emergents, dins d'un procés de clar desplaçament del poder financer cap a l'Àsia.

I tampoc cal témer per un sobtat procés de tapering, si finalment la Fed la primavera vinent es decideix, perquè, quan pugin els tipus, segons assenyala Puig, “com que és previsible que els tipus pujaran suaument, a tot estirar dos o tres punts, el PER -la relació entre el preu i el benefici- no en resultaria perjudicat, només baixaria en el cas que les pujades del preu del diner fossin del 5% al 7%”.

Jaume Puig no creu que s'hagi arribat al punt que el BCE hagi de recórrer a la compra de deute, “però cal recordar que pot fer-ho com a prolongació de la seqüència de les LTRO de liquiditat i la compra de deute pels bancs”.

El director de Renta 4 a Catalunya, Xavier Teixidó, també accepta que els mercats mantenen inalterable la seva fe en Mario Draghi, des que va anunciar allò que “el BCE farà tot el que sigui necessari per sostenir l'euro”, el juliol del 2012. “Els mercats continuen aferrats al fet que el BCE farà el que faci falta per frenar l'apreciació de l'euro.” I hi afegeix: “No gosaria dir que als parquets ja s'està pensant que Draghi pot anar encara més lluny i comprar actius, però hi ha el convenciment general que el regulador europeu pot apostar fort si convé frenar l'apreciació de l'euro.”

Una prova d'aquesta confiança de pedra picada es va palesar hores abans que Mario Draghi fes efectiva la rebaixa de tipus, quan els rumors van aconseguir una apreciació substancial del dòlar respecte de l'euro.

Els mercats pensen, segons ha pogut captar Xavier Teixidó, que l'esforç de reactivació coordinat pel BCE, la Fed i el Banc del Japó perdurarà, “si més no fins al març del 2014, quan potser sí que la Fed es podria plantejar engegar una retirada ordenada dels estímuls”. En tot cas, hi ha el convenciment general que “el BCE, si s'escau, pot arribar a tirar endavant mesures extraordinàries, i que al Japó, on la borsa ha pujat un 20%, ara no es poden replantejar la política monetària”.

Però en l'horitzó del creixement de les borses poden aparèixer núvols negres si “les expectatives de creixement de l'economia no s'acaben de complir d'acord amb els indicadors avançats que regularment es publiquen, i que són seguits amb molta atenció pels agents del mercat”. Així doncs, no és descartable que l'any 2014, si el que indiquen els agregats macroeconòmics no es confirma, “els mercats reaccionin”.

De moment, però, amb els dipòsits a rendibilitats molt baixes, continuarem veient aquest “continu transvasament dels diners dels dipòsits als fons d'inversió”, com indica Teixidó, un fenomen que el director de GVC Gaesco, Jaume Puig, no dubta a atribuir al fet que “l'inversor ha perdut la confiança en els bancs, i no només per l'escassa remuneració dels dipòsits, sinó també perquè no estan contents amb la relació que hi han mantingut fins ara”.