Gran angular

JOAN FONT

PRESIDENT DEL GRUP BONPREU

“L'espantall que estan fent alguns és una ridiculesa”

La classe empresarial del país se'n sortirà
segur, sempre ha estat competitiva
Les empreses tenim sempre
l'obligació social
de ser
rendibles
Triguem més a tenir els permisos que a construir l'edifici més gran que ens calgui
Com més llibertat i més obertura al món, millor per a la xarxa empresarial catalana
La situació de crisi ni afavoreix ni perjudica el procés que està fent aquest país
Abans de l'ingrés a la UE s'advertia a l'empresari català que anés amb compte
En el món de l'empresa aprens que retardar el
que és inevitable no és bo

Ressonen missatges positius sobre una progressiva sortida de la recessió, moderació de l'atur i un horitzó econòmic més pròsper. Vostè és optimista?
Respecte al país i respecte al món empresarial del país, sí. La classe empresarial del país se'n sortirà segur, sempre ha estat molt competitiva. Una altra cosa és que a curt termini les xifres poden continuar essent complicades. Si em fixo en el cas de Bonpreu, els resultats ens han sorprès. Des de juliol cap aquí estan sent més positius que en el mateix període de l'any passat. En la comparació s'ha de tenir en compte que el setembre del 2012 patia l'efecte increment de l'IVA, però els altres mesos no el van patir. Per això creiem que segurament és veritat que hem tocat fons. Però mentre hi hagi aquestes taxes d'atur, el consum difícilment arrencarà amb potència.
De tota manera, Bonpreu no ha sortit gaire esquilat de la crisi. Ha sabut driblar la caiguda en picat del consum privat.
En el món de la distribució, quan es fan bé les coses aquest tipus de crisis s'han de poder superar. Si s'és eficient, no s'entra en despeses injustificades i s'afina en marges i preus, no diré que puguis sortir-te'n amb facilitat, però sí que ho tens millor que d'altres sectors. Nosaltres, si preveiem la caiguda de vendes d'un súper, tenim capacitat per ajustar la despesa de manera molt simultània i, per tant, els resultats finals han de ser bons. El 2010, 2011 i 2012 hem mantingut resultats i el 2013 no preveiem gaire diferència.
Això vol dir que Bonpreu treballa amb marges alts?
No, això vol dir que treballem amb marges baixos però que la despesa també la tenim baixa. I això és el que ens permet ser competitius. I és una competitivitat que no ha implicat mai tirar preus a la baixa. El producte barat no interessa perquè el preu més barat, quan el producte no val res, és un preu molt car. Si el client compra un producte i l'ha de llençar o se li fa malbé a la nevera perquè ningú no se'l menja, això vol dir que li ha sortit car. En aquest joc no hi entrarem. És qüestió de donar confiança al client, que sàpiga que un producte que ens compri acabarà tenint un nivell de qualitat molt acceptable. Quan t'has guanyat aquesta confiança, has de mantenir-la i no entrar en territoris on el client en surti descontent. Passa com amb el low cost en el món aeri. A tots ens agrada comprar barat, però quan et maltracten o t'humilien acabes descontent i per aquesta experiència, qui la passa, no hi vol tornar.
Suposa renunciar a una part del públic?
En absolut. El client avorreix anar a comprar a un lloc on no té la capacitat d'elecció, on li diuen quins productes ha de comprar i on, a més, corre el risc d'haver-los de llençar o que allò no s'ho mengi ningú. El client ha d'escollir la marca que vol, no pot ser que el distribuïdor imposi una marca perquè és la marca amb què té més marge i amb què hi guanya més.
L'adquisició d'Intermarché, feta el 2009 en plena crisi, marca un punt i a part per a Bonpreu?
Segurament. Habitualment ja havíem anat invertint entre 40 i 50 milions d'euros cada any, i aquesta és una bona dada. Ara bé, quan vam comprar Intermarché, sumat als súpers nous que vam obrir, la inversió se'n va anar al voltant dels 140 milions d'euros. Quan absorbeixes una companyia que factura el 30% del que factures tu i incorpores 1.000 treballadors no pots badar, has de tenir les coses planificades. Posar en ordre les botigues i dotar-les de l'assortit de producte que volem és molt més fàcil que no pas aconseguir que les 1.000 persones pensin i actuïn d'acord amb els paràmetres que tenim a Bonpreu. Estem molt satisfets de l'absorció, ens va aportar uns punts de venda molt bons i la integració del personal ha estat positiva.
Difícilment Bonpreu hauria pogut fer aquesta propagació de botigues?
Vam millorar molt la presència en zones on no érem presents, com ara tot el litoral de la Costa Brava, les Terres de l'Ebre o poblacions on difícilment hi haguéssim estat: Tremp, Súria, Flix, Móra la Nova, per exemple. Hauria sigut complicat una expansió a aquests llocs.
Ara la presència de la marca és homogènia o queden llocs per cobrir?
A Barcelona hem de doblar presència. A la ciutat de Girona volem tenir bastants més súpers i obrir-hi també alguns Esclat. A les comarques de Lleida hi tenim poca presència. Ens queda feina per fer. A excepció d'Osona, en la resta del territori hi podem fer coses, moltes coses.
A quin ritme?
Les administracions tenen la clau. Per donar permisos són d'una extraordinària lentitud. Triguem més a tenir tots els permisos i tràmits que no pas a construir l'edifici més gran que puguem necessitar.
Bonpreu no amaga el seu compromís catalanista. Detecten un mapa de sensibilitats sobiranistes en funció de les vendes de cada botiga?
No, la realitat no es comporta d'acord amb aquesta afirmació. Tenim botigues en territoris on sobre el paper no semblaria que haguéssim de tenir els millors números i, en canvi, ens va molt bé. La nostra missió és tenir establiments competitius en totes les àrees del país. Seria absurd dir que només podem treballar bé a Osona o a Girona. Hem de treballar bé al Tarragonès, a l'Empordà, al Baix Llobregat i a Sant Cugat. És evident, i si es fan les coses ben fetes, ho pots fer.
L'estratègia d'obrir benzineres és pura diversificació del negoci?
Voltant per Europa als anys 70 ja vam veure que el mercat dels carburants es decantava per benzineres col·locades en hipermercats. Té certa lògica perquè la freqüència de compra pot ser d'un cop per setmana i no és estrany buidar el dipòsit setmanalment. És raonable omplir-lo quan vas a comprar, si a sobre et donen els preus més barats sembla evident la relació. Ara bé, haig de dir una cosa: totes les benzineres volem guanyar diners, i si veiéssim que no n'hi hem de guanyar, les tancaríem. Les empreses tenim l'obligació social de ser rendibles, per tant, pots passar un temps que una aposta no sigui rendible però, si no ho és, a la llarga tanques. Una altra cosa és que la rendibilitat sigui molt petita, i això és el que ens permet ser agressius en la política de preus de la benzina.
El raonament és el mateix amb el canal online?
Nosaltres no farem res que hi haguem de perdre diners. Ja pot ser moda o el que sigui, però en un negoci on haguem de perdre diners no hi entrarem.
És un error la tàctica d'algunes empreses de perdre diners amb un servei i pensar que ja quedarà compensat amb el guany d'una altra activitat?
Jo no em vull posar en la manera de fer d'altres companyies, el que puc dir és que Bonpreu no veu correcte entrar en activitats que generin pèrdues. Les activitats econòmiques han de ser sostenibles per elles mateixes.
Vostè està en contacte amb un espectre ampli del món empresarial del país. Per què no hi ha més preses de posició públiques a favor de la independència?
Als empresaris no ens agrada sortir als papers.
Però bé que es reivindiquen els qui diuen que les empreses marxaran i que aquí no invertirà ningú.
Potser és que hi ha algun interès polític a darrere. Mira, en aquest país la majoria d'empresaris tenen molta feina a treballar, a ser competitius i a obrir-se al món i a invertir en nous projectes.
Vostè pateix per quin pugui ser el futur del país?
Abans de l'ingrés a la Unió Europea s'advertia a l'empresari català que anés amb compte, que hi sortiria perdent perquè sempre havia viscut en un mercat protegit com l'espanyol i que amb l'obertura de fronteres patiria molt. La realitat ha estat la contrària, com més llibertat i més obertura al món, millor per a la xarxa empresarial catalana. Igualment, com més propera sigui l'administració, més eficiència podrem aconseguir. A més, en el món de l'empresa aprens que retardar el que és inevitable no és bo. Si saps que una situació, bona o dolenta, ha d'acabar passant, com més aviat l'encaris, millor. Europa també vol integrar societats que democràticament fan les coses bé i, en aquest sentit, l'espantall que estan fent alguns és una ridiculesa que no s'aguanta.
La crisi incideix de manera directament proporcional en el sentiment sobiranista?
L'11 de setembre de 2012 hi havia gent que opinava que aquell moment de tensió no podia perviure en el temps i que el procés havia de ser ràpid. La realitat és que l'11 de setembre d'enguany no només ha mantingut aquell esperit sinó que ha augmentat. Hem de ser pragmàtics i no anar amb apriorismes a l'hora d'analitzar aquesta situació. És una situació extraordinària i, per tant, hem d'estar atents al que la realitat del país i dels ciutadans van marcant. La situació de crisi ni afavoreix ni perjudica el procés que està fent aquest país, són realitats que van per camins diferents.

Compromís de país

Joan Font és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. És l'únic empresari que hi té veu, però descarta que la classe empresarial estigui marginada en el procés de presa de decisions: “Té sentit que hi hagi majoria de juristes, sociòlegs i catedràtics perquè els aspectes a analitzar són més de la seva competència.” Afegeix: “Els empresaris no esperem que ens aplaudeixin pel carrer ni pretenem sortir a les portades dels diaris.”

Sobre seure al Consell Assessor diu: “Crec que hi ha empresaris que, segur, ho farien millor que jo. Altra cosa és que es vulgui tenir el temps i la disposició per a una tasca que és un honor però que no dóna cap compensació econòmica.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.